Aquesta setmana passada es va presentar a Lleida La digitalització de l’altre, l’assaig amb què el professor Carlos M. Ruiz Caballero va guanyar el Vallverdú de 2014. L’autor afirma, en les primeres pàgines del llibre, que no vol elaborar “un discurs apocalíptic ni tràgic”, però tampoc “entonar un cant acrític de la tecnologia.”

 

No és un pessimista, però creu que correm un perill que la tecnologia i l’economia s’acabin apoderant de  l’espai de l’ètica i de la política, i defensa la necessitat de posar fre a la deshumanització del ciberespai, on el mèrit ha estat desplaçat per la capacitat de ser vist i de cridar l’atenció. No és l’únic que ha fet un advertiment similar. En el mes de maig d’enguany, l'escriptor i activista canadenc Cory Doctorow assegurava: "En vint anys tots els nostres problemes estaran relacionats amb Internet". On és la posició intermèdia raonable, aquella que no que no cau en el discurs apocalíptic, però tampoc en la creença que tot el que ve de la tecnologia ha de ser bo?

Hi ha un altre problema i és que al ciberespai, els estats sobirans li queden petits. Vivim en una comunitat política transnacional, on la globalització financera i la desregulació han permès que els capitals privats recuperessin una prosperitat inèdita des de 1913.  Amb una política disminuïda, desacreditada i temptada d’imitar la teatralitat dels gestos de la televisió, i amb uns mitjans de comunicació que han perdut la capacitat que Thomas Jefferson els va assignar, a finals del segle XIX, d’actuar com el vigilant que posa el poble en guàrdia, davant la presència dels llops, correm un perill seriós de convertir la política en entreteniment. I no només d’això, sinó de quedar absolutament desguarnits davant una ofensiva conjunta de les forces de l’economia, del mercat i de la tecnologia, i posar ingènuament en les seues mans el nostre destí.

Publicat a SEGRE el 15 de novembre de 2015

Share Button