Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”. A hores d’ara, tant el PP com el PSOE són perfectament conscients de la frivolitat amb què van actuar i de com van contribuir a tancar decisivament una etapa (la del darrer intent de recomposició de les relacions entre Catalunya i Espanya, a través de la reforma de l’Estatut) i a obrir-ne una altra (la de l’ascens del sobiranisme català com a resposta a la convicció que la relació amb Espanya és irreformable). Tot plegat va propiciar l’expansió de Ciudatans a Espanya, la desaparició d’Unió, la refundació de Convergència i la reducció d’un dels grans partits catalans (el PSC) a la seua condició actual de grup minoritari, entre d’altres efectes col.laterals.

En el moment actual, l’estat d’excepció no s’ha declarat a Catalunya, però ja s’han produït modificacions arbitràries en els procediments i les garanties processals, per a “delictes” polítics i d’opinió. L’Estat –més ben dit, la xarxa de complicitats, influències i favors que gestiona un sindicat d’hidalgos, funcionaris, barons dels dos grans partits i directius de grans companyies— s’està reescalfant d’una manera que no només pot acabar provocant un conflicte amb Catalunya, sinó amb aquells sectors de la societat espanyola i europea que no estiguin disposats a empassar-se una deriva autoritària a l’hongaresa. Aquest sindicat faria bé de preguntar-se si aconseguirà d’estendre la por entre els ciutadans o si –per contra— acabarà generant una indignació desbordant, fins i tot entre aquells que encara que no estiguin d’acord amb el referèndum, s’adonen que l’abús que s’està produint podria, més endavant, ser utilitzat contra qualsevol altra dissidència o forma d’oposició al règim més corrupte d’Europa occidental.

Share Button