En els darrers 30 anys, s’ha produït una revolta dels rics contra els pobres i s’ha anat imposant, en paral.lel, un argot neoempresarial que recorda la Neollengua d’Orwell. Fa pocs dies, el professor Jaume Aulet, de la UAB, publicava un post carregat de raons i d’ironia explicant que la seua universitat el convidava a seguir uns cursos de formació docent sobre temes de la mena de «Com convertir les nostres activitats d’ensenyament i avaluació en problemes competencials, autèntics i professionalitzadors», «Direcció TFG/TFM en emprenedoria en TIC» i «La importància del feedback i el feedforward en l’avaluació de les competències dels estudiants». Heu de saber que es tracta de realitzar cursets que permeten sol.licitar, després de fer molta paperassa, “trams” per millorar lleument el sou. El Dr. Aulet se sorprenia, d’entrada, per les nombroses faltes d’ortografia del programa dels cursets i es preguntava, després,  “però no hem quedat que la nostra feina és educar? Per entendre com funciona el sistema, no pas per adaptar-s’hi de bones a primeres, oi?”

Notegraphy

A partir d’una experiència que pot semblar anecdòtica, crec que al que el meu col.lega es refereix, sense dir-ho, és a la manera insidiosa com s’ha anat estenent  a Europa, des de les primeres mesures preses pel thatcherisme, una cultura “ràpida” i adaptada per a consumidors inundats d’informació mal digerida. La burocràcia i la política –en podem dir el sistema— han colonitzat la cultura i el seu següent objectiu és l’ensenyament superior, cosa que ja afirmava l’acadèmic i eurodiputat lituà Leonidas Donskis; i val a dir que no era cap radical, sinó un liberal de centredreta. Potser hauríem de fer-li cas, plantar-nos per revindicar un canvi d’orientació, per denunciar allò que és només un simulacre –hi ha molta activitat aparent, però no passa mai res, com deia Baudrillard— i per redescobrir els valors essencials i bàsics de l’educació.

Publicat a SEGRE el 4 de desembre de 2016

Share Button