Les societats cultiven  tòpics que són un reflex de la ideologia dominant. Repetim incessantment un tòpic i acabem convertint-lo en una veritat com un temple. D’aquí a poques setmanes, coneixeré  un nou grup nou d’estudiants que tenen entre 19 i 23 anys , i ells em coneixeran a mi. Aquesta experiència “encara” em sembla emocionant i renova la meua convicció que tinc la sort de treballar fent el que m’agrada i m’inspira. Amb aquests nois i noies, acabarem algun dia parlant d’un dels tòpics més arrelats, en els darrers temps: la hipotètica pèrdua de l’anomenada “cultura de l’esforç”, i descobrirem la paradoxa que s’amaga darrere el reconeixement –en àmbits públics i privats— de tenir una joventut excepcionalment ben preparada, com si aquesta preparació els hagués plogut del cel, sense passar cap pena.  

 

El discurs de la cultura de l’esforç inclou una dosi de narcisisme, per part dels que hem arribat a la maduresa. Quan es fan grans, algunes persones queden més convençudes que mai de la seua importància. Se senten millors i més dignes de respecte i reconeixement. A d’altres, els passa el contrari. Exerciten la compassió, deconstrueixen el seu  ego, són capaços de sortir del joc infinit de l’"a favor" o "en contra"… Quan nosaltres érem  joves, créiem que els vells es lamentaven del deteriorament de la vida perquè els ajudava a acceptar la seua mort. Ara que ens hem fet grans, correm el risc d’enfurismar-nos en veure com  els joves aplaudeixen petites millores, mentre s’obliden de la barbàrie insondable d’aquest món. ”Jo no dic que les coses hagin d’empitjorar a la força; dic només que si les coses empitjoressin els joves no se n’assabentarien. Els vells temps eren bons perquè nosaltres érem joves i perquè ignoràvem què ignorants poden ser els joves.” La conclusió no és meua, sinó de l’escriptor Julian Barnes. La trobareu en El lloro de Flaubert, un assaig de lectura apassionant, una magnífica combinació de ficció i de fets reals, que no em cansaria mai de revisitar.

Share Button