En els darrers 7 o 8 anys, hem assistit a una disminució constant de les inversions en l’àmbit de la cultura i l’ensenyament, per part de totes les administracions. Fins i tot s’ha estroncat el recanvi generacional assegurat per les jubilacions. Pel que fa a l’ensenyament, n’hi hauria d’haver prou de citar una frase de Derek Curtis, expresident  de la Universitat de Harvard: “si creieu que l’educació és cara, féu la prova amb la ignorància.”

Pel que fa a la cultura, la situació és encara pitjor. Deia el pintor Joan Pere Viladecans que ningú no guanya unes eleccions per ser més culte o educat o per tenir un ideari de coneixement, art i pensament. Els mandarins de la cultura (gestors, comissaris…) cobren sous relativament bons –i em sembla molt bé—però el nombre d’escriptors, artistes o músics que podien viure fent la seua feina ha experimentat un descens vertiginós, en els darrers anys. No només s’ha encongit el pressupost, mentre es fan elogis hipòcrites de la creativitat i l’emprenedoria, sinó que ha augmentat el dirigisme, s’ha reduït el diàleg i la majoria de les administracions han optat per fer una política d’aparador i fumigar entreteniment, des de les pantalles i als carrers.

            Segons Toni Puig, tres són els enemics actuals de la cultura actual: la franquícia, la “parctematització” i la diversió com a objectiu principal. En canvi, la cultura requereix –entre d’altres coses– un mínim esforç compartit. No és un reallity, ni una tertúlia. No sempre és sexi ni divertida. Brecht deia: “si la gent vol veure únicament coses senzilles, no hauria d’anar al teatre; hauria d’anar al lavabo.” Cultura no és tampoc celebrar aniversaris, presidir sopars o oficiar elogis fúnebres.

Algun dia les nostres administracions culturals s’adonaran que els ciutadans creatius i solidaris haurien de ser l’objectiu principal de la seua feina? Algun dia algú fara el primer gest seriós per començar  a emergir sortir de la mesquinesa imperant?   

Publicat a SEGRE el 10 de juliol de 2016

Share Button