Vae victus

Albert Sánchez Piñol va publicar amb força èxit Victus (primer en castellà, després en català i posteriorment en rus, alemany, etcètera), una novel.la històrica basada en una biografia fictícia del tinent coronel Martín de Zuviría, ambientada en el període de la Guerra de Successió i especialment durant el setge de Barcelona. La novel.la va tenir un impacte polític contundent.

El procés ja estava en marxa i la seua presentació a Utrecht, en el mes de setembre de 2014, va ser cancel·lada per pressions de l'ambaixada espanyola als Països Baixos, en un gest difícil de conciliar amb la llibertat d’expressió. Malgrat les pressions i les temptatives de censura, Sánchez Piñol hi ha tornat aquest novembre amb Vae Victus, un segon llibre on narra algunes aventures del coronel  Zuviría, després de l’11 de setembre de 1714.

En el mes de maig de l’any passat, Sánchez-Piñol va participar a la Universitat de Lleida en una taula rodona sobre novel.la i història, juntament amb Jaume Cabré i Pep Coll. Sánchez-Piñol va afirmar que la literatura no ha millorat la vida de les persones ni ha exercit un paper moralment transformador, però sí que ha servit per modificar els imaginaris col.lectius, tal i com van fer els americans amb la gesta d’El Alamo. Després d’haver-lo sentit parlar  aquell dia –té una oralitat molt peculiar, així com una gesticulació característica– no puc  deixar de pensar que tant la primera part de les aventures del coronel Zuviría com aquesta segona inclouen –sense perjudicar la seua qualitat literària– alguns advertiments à clef (xifrats) sobre la situació de la Catalunya contemporània. A tall d’exemple, en citaré un, però suggereixo als lectors que en busquin més. Embarcat en una revolta dels indis yames contra els colons britànics de Carolina del Sud, el coronel es veu obligat a escoltar –del fantasma d’Antonio de Villarroel— la següent reprensió, que sembla adequar-se també, d’allò més bé, a alguns dels dilemes que afronten els catalans de 2015:

“Els qui exigeixen que el seu bàndol sigui immaculat no són res més que uns ronses que busquen excuses per deslliurar-se del servei.[…]Que potser la nostra causa va ser impol.luta? ¿Que potser vam estar lliures de vileses, covardies i traïcions? […] ¿I bé?¿Què havíem de fer? ¿Abaixar els braços, rendir-nos perquè a les nostres files hi havia misèries, carències o indesitjables?[…]Jo no li he demanat si la causa dels yames és perfecta; li he demanat si és justa.”

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

2 respostes a «Vae victus»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me