Vae victus

Albert Sánchez Piñol va publicar amb força èxit Victus (primer en castellà, després en català i posteriorment en rus, alemany, etcètera), una novel.la històrica basada en una biografia fictícia del tinent coronel Martín de Zuviría, ambientada en el període de la Guerra de Successió i especialment durant el setge de Barcelona. La novel.la va tenir un impacte polític contundent.

El procés ja estava en marxa i la seua presentació a Utrecht, en el mes de setembre de 2014, va ser cancel·lada per pressions de l'ambaixada espanyola als Països Baixos, en un gest difícil de conciliar amb la llibertat d’expressió. Malgrat les pressions i les temptatives de censura, Sánchez Piñol hi ha tornat aquest novembre amb Vae Victus, un segon llibre on narra algunes aventures del coronel  Zuviría, després de l’11 de setembre de 1714.

En el mes de maig de l’any passat, Sánchez-Piñol va participar a la Universitat de Lleida en una taula rodona sobre novel.la i història, juntament amb Jaume Cabré i Pep Coll. Sánchez-Piñol va afirmar que la literatura no ha millorat la vida de les persones ni ha exercit un paper moralment transformador, però sí que ha servit per modificar els imaginaris col.lectius, tal i com van fer els americans amb la gesta d’El Alamo. Després d’haver-lo sentit parlar  aquell dia –té una oralitat molt peculiar, així com una gesticulació característica– no puc  deixar de pensar que tant la primera part de les aventures del coronel Zuviría com aquesta segona inclouen –sense perjudicar la seua qualitat literària– alguns advertiments à clef (xifrats) sobre la situació de la Catalunya contemporània. A tall d’exemple, en citaré un, però suggereixo als lectors que en busquin més. Embarcat en una revolta dels indis yames contra els colons britànics de Carolina del Sud, el coronel es veu obligat a escoltar –del fantasma d’Antonio de Villarroel— la següent reprensió, que sembla adequar-se també, d’allò més bé, a alguns dels dilemes que afronten els catalans de 2015:

“Els qui exigeixen que el seu bàndol sigui immaculat no són res més que uns ronses que busquen excuses per deslliurar-se del servei.[…]Que potser la nostra causa va ser impol.luta? ¿Que potser vam estar lliures de vileses, covardies i traïcions? […] ¿I bé?¿Què havíem de fer? ¿Abaixar els braços, rendir-nos perquè a les nostres files hi havia misèries, carències o indesitjables?[…]Jo no li he demanat si la causa dels yames és perfecta; li he demanat si és justa.”

Share Button

Read 2 comments

Deixa un comentari

Follow Me