Un temps caòtic

La primera caixa d’estalvis catalana es va fundar el 1844. Les caixes partien de la idea d’inspiració socialcristiana que els treballadors havien d’estalviar i destinar els excedents a obres benèfiques, culturals o socials. Eren entitats de dret privat sense un propietari formal i en els seus òrgans directius hi hagué, en els darrers anys,

representants dels treballadors, dels impositors, dels ajuntaments i de les comunitats autònomes. Les més antigues van sobreviure a la guerra civil i a tots els daltabaixos econòmics i polítics del segle XX, però a partir del darrer govern socialista, l'existència d'entitats sense ànim de lucre en l'àmbit financer va començar a resultar molesta  per al sistema. Les dificultats relacionades amb  l’esclat de la bombolla  i la crisi subsegüent, i la complicitat dels directius d’algunes entitats i dels representants dels partits polítics en els seus òrgans de govern, que les van saquejar i desmantellar impunement, van fer desaparèixer entitats viables i territorialment arrelades. Tothom sap, per exemple, que allò que va ensorrar definitivament Caja Madrid va ser la guerra oberta entre diverses faccions del PP.

Antics treballadors del sector ja havien detectat, cap a finals dels 80, l’arribada de les les grans consultores americanes a les entitats bancàries i un canvi incipient en les essències de les caixes d’estalvis de tota la vida. Des de l’anomenada Transició, els successius governs han treballat per afeblir una societat civil autònoma que havia estat molt activa, en els darrers anys del franquisme, fins a fer-li perdre va perdre la capacitat d’exercir com a contrapès. A l’hora de la veritat, no hi va haver ningú amb força suficient per oposar-se  a la implantació d’una manera de fer sustentada en el creixement, el negoci i el benefici màxim, com a lleis essencials d’un temps caòtic i dominat per l’ambició desmesurada i la corrupció endèmica. Hem de perdre tota esperança? Jo crec que el nostre caràcter encara pot interactuar amb el destí. Dic, amb Tony Judt, que la socialdemocràcia no és el futur ideal, però que renunciar als seus beneficis seria una traïció.

Publicat a SEGRE el 10 d'abril de 2014

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me