Hiperpaginar-se

La hiperpaginació és l’estat d’un sistema que executa a tota velocitat, però no fa res en absolut.“Si alguna vegada has tingut un moment en què volies parar de fer qualsevol cosa per poder anotar tot el que se suposava que havies de fer, però no trobaves el moment, t’has hiperpaginat.”

 

(CHRISTIAN, Brian. GRIFFITHS, Tom. Algoritmos para la vida cotidiana)

 

 

 

Share Button

Tots Sants

En el mes de febrer d’enguany, el neuròleg i escriptor Oliver Sacks va explicar, en un article publicat al New York Times, que sofria una rara metàstasi d'un melanoma ocular tractat nou anys abans i que només li quedaven uns mesos de vida. Efectivament, va traspassar el 30 d’agost passat. En el seu comiat va compartir algunes frases que ens suggereixen una reflexió serena. Per exemple, quan va escriure: "he viscut com una criatura que sent, un animal que pensa, sobre aquest planeta preciós, i tot plegat ha estat una aventura i un privilegi enormes (…) ningú no pot ser reemplaçat un cop mort. Darrere seu deixa un forat que no es pot omplir, perquè forma part del destí -genètic i nerviós- de tothom ser un individu únic, trobar el propi camí, viure la pròpia vida, morir la pròpia mort.”

Més que una pretensió, la relació entre vius i morts és un desig màgic. La creença tradicional és que el dia de Tots Sants, una de les festes més antigues de la cristiandat, els vius visitem els morts i el 2 de novembre, dia dels Difunts, són ells els que ens visiten. Montaigne parlava de l’aprenentatge de la mort, però es fa estrany imaginar  l’aprenentatge d’una cosa que només es fa una vegada i que no necessita cap esforç singular, per part de qui és viu fins al darrer moment.

Al mateix temps, la mort és allò que fa apassionant la vida i li atorga un sentit, un cop acabada. La mort destrueix el ser viu però no pot esborrar l’haver viscut. Sempre en queda alguna cosa, encara que no sapiguem què. Aquest “haver estat” és com el fantasma d’una nena desconeguda, torturada i exterminada a Auschwitz. Fins i tot el seu pas breu i aparentment anònim per aquest món el fa completament diferent. 

Share Button

Dedicat a Carles Capdevila

FA DE MAL DIR QUE TENS CÀNCER, Carles Capdevila

 

Acabo de llegir aquesta columna de Carles Capdevila, director de l'ARA. Llegiu-la, perquè us farà pensar. Té a veure amb el càncer.

  • Per raons familiars i personals, he viscut de molt a prop el càncer i l'Alzheimer. No tenen res a veure, però a mi m'han fet pensar, sentir i meditar. He escrit més sobre la segona malaltia que sobre la primera, però el 20 de febrer de 2010 vaig publicar a SEGRE un article titulat "A les dones que lluiten". Es referia a unes amigues que estaven lluitant amb el càncer. Espero que no li sàpiga greu, al Carles, però he decidit de repescar-lo, penjar-lo aquí i dedicar-li, amb l'agraïment per la seua valentia i pel fet que una persona coneguda ho expliqui i ho argumenti. Una fortíssima abraçada, Carles…

 

A LES DONES QUE LLUITEN (SEGRE, 20 de febrer de 2010)

Sembla que els humans som els únics  éssers  conscients de la nostra finitud. Hom diu que ser conscients que res no és permanent i que la mort constitueix una certesa universal ens hauria d’ajudar a viure més relaxadament els moments de felicitat i de sofriment del nostre itinerari vital, però per a la majoria de nosaltres no resulta tan senzill. Potser per això  no són pas poques les persones que  cerquen en les creences religioses o en tradicions com el budisme  respostes al misteri de l’existència.

Per què escric sobre això? En part per allò que té la condició humana de pensadora incessant, però també  perquè en aquests darrers mesos algunes dones que conec o que em són properes han experimentat o experimenten –amb el suport d’un sistema de salut públic que limita l’efecte de les desigualtats i dins el qual moltes persones s’esforcen proporcionant consol, a banda de curació i avenços tecnològics, als seus pacients— la profunda commoció personal i familiar que suposa haver-se d’enfrontar a un càncer. I dic càncer, com diria infart o fractura, perquè crec que cal donar a cada cosa el seu nom, sense invisibilitzar-les ni utilitzar eufemismes superflus.

Al llarg de l’enfrontament amb la malaltia –que és al mateix temps un camí de superació, un període de reflexió i una etapa crítica que algunes vegades desemboca  en un renaixement personal profund– assistim als efectes de les teràpies sobre les dones que estimem o que ens són amigues, ens preocupem i ens alegrem amb cada pas donat, i ens adonem –i també en això cal ésser comprensius— que el càncer, com la decrepitud i d’altres afeccions, encara provoca un tipus visceral de por inconscient en alguns dels nostres amics i coneguts, que de sobte desapareixen o no saben ben bé què dir o com tractar a la persona que el duu a dins. Al mateix temps, són majoria els llaços que s’estrenyen i descobrim  en el personal sanitari i entre simples saludats detalls, mots i gestos que fan molta companyia i ens envolten amb un entorn profundament amistós que algunes persones saben construir amb delicadesa i sense teatralitat. Per totes aquestes raons, avui voldria dedicar excepcionalment aquesta nota dominical a les meues, a les vostres, a les nostres dones que lluiten per elles mateixes, pel sentit de la seua vida i per la nostra esperança.

M.P.

 

Share Button

Hi hauria d’haver un paradís…

Hi hauria d'haver un paradís…

Una persona propera, una dona de la meua família, internada a l'Hospital de Santa Maria, afronta les que probablement seran les darreres hores de la seua vida. Recordo especialment com la meua mare m'explicava que aquesta persona s'escapava al col.legi on duia el seu fill, fa gairebé quaranta anys, a l’hora del pati, perquè la feia patir que li peguessin o el molestessin els altres xiquets.

¿Per què sembla que algunes persones (per menudes o insignificants que siguin o es facin, per escapar de la malícia dels altres) hagin de passar per circumstàncies d’una mesquinesa i d’una tristesa diguem-ne especials? És per a casos com aquests, que ens caldria creure en l’existència d’un paradís on tots els plors fossin eixugats i totes les humiliacions, esborrades.

Share Button

L’esperança

Julio Cortázar
Julio Cortázar (Photo credit: Wikipedia)

Nietzsche va escriure que l’”esperança era un estimulant vital molt superior a la sort” i Julio Cortázar que “la esperanza le pertenece a la vida, es la vida misma defendiéndose.” Segurament l’esperança ha estat acompanyant els éssers humans des que van començar tenir noció del temps i a dialogar amb aquest jo interior que acompanya a cadascú de nosaltres i que unes vegades ens consola, i unes altres ens omple de retrets i es converteix en el nostre jutge més sever.

Quan escric aquestes ratlles, m’acabo d’assabentar que s’ha suïcidat una altra persona, un cordovès de 36 anys que ha dut la seua filla a l’escola, ha tornat a casa, ha obert la bústia, s’ha trobat una ordre de desnonament i s’ha llançat al buit, des del balcó del quart pis on vivia. Sempre em diuen que hi ha altres factors, en aquests casos, que no tothom que perd  la feina o la casa decideix llevar-se la vida. I sí, tenen raó. Però també  tenen raó els que esgrimeixen el fet objectiu de l’augment dels suïcidis en tota Europa, des de l’inici de la crisi, fins i tot en aquelles societats on era una pràctica poc freqüent.

Gairebé tothom que conec coneixia algú que s’ha llevat la vida, en els darrers anys, i encara que aquest no sigui un criteri estadístic, m’angoixa. No temo especialment la mort –almenys, crec que no temo la meua  d’una manera obsessiva–, però que algú es llevi la vida (ni que sigui per un cúmul de circumstàncies) en aquesta etapa dramàtica de la nostra història, em provoca un calfred un calfred. Potser trobareu injust que digui que aquestes morts pesen la consciència de la nostra societat, sobretot perquè la immensa majoria de nosaltres som més víctimes que botxins, en aquesta enorme estafa. Quan he començat a escriure, volia reivindicar l’esperança, almenys des d’una perspectiva històrica. Ara, se’m fa difícil i em veig obligat a demanar-li al lector una treva de set dies. I sí, com deia Cortázar, és la vida mateixa que es defensa.

Publicat a SEGRE el 10 de febrer de 2013

Share Button