Periodisme després de Twitter

Dimecres passat, vam presentar –de fet, va ser Juan Cal qui ho va fer, minuciosament i amb un entusiasme notable— El periodisme després de Twitter, l’assaig amb què el periodista i professor Albert Sáez –un veterà dels mitjans, la docència i la gestió política– va guanyar l’any 2014 el premi Joan Fuster d’assaig. Recorro a les paraules de Saül Gordillo a l’hora de dir que el llibre defensa i critica al mateix temps el periodisme (sobretot els models tradicionals de negoci), però busca un equilibri entre l’immobilisme dels professionals ancorats en temps passats i els excessos dels gurús del món digital. Amb una certa ironia, Sáez va venir a dir que ni tenia vocació de guru, ni disposava del capital econòmic necessari per ser com un d’ells.

 

Continue reading

Share Button

Xarxes en campanya

Durant la campanya electoral, m’estava llegint La digitalització de l’altre, l’assaig de Carlos M. Ruiz Caballero que l’any passat va guanyar el premi Vallverdú. En l’epíleg, el professor Ruiz Caballero adverteix que aquest universal instrumental i tecnològic que denominem internet, xarxa o ciberespai es troba, de moment, regit per forces que són més aviat mercantils que polítiques i reivindica el paper de la moral i del dret en l’ordenació d’aquest nou espai global. La seua és una posició que aspira a ocupar un espai intermedi entre el discurs apocalíptic i el de la confiança exaltada en les oportunitats de la xarxa.

Si explico que llegia aquest llibre durant les setmanes que acaben de passar és perquè, al mateix temps, em continuava preguntant quina és la importància real de les xarxes socials com Facebook o Twitter (i de whatsapp, evidentment) en una campanya com la que hem viscut i en els resultats subsegüents. Ha passat a la història el temps de la cola i els cartells i qualsevol individu amb un mòbil connectat a la xarxa pot convertir-se en un activista i pot contribuir a l’èxit o al fracàs del missatge de campanya que les candidatures elaboren buscant un equilibri entre els grups als quals es dirigeixen i passant de puntetes sobre els aspectes que no els convé explicar.

No ha passat prou temps des de la primera campanya que va utilitzar amb criteri les xarxes (la de Barack Obama, l’any 2008) perquè puguem mesurar l’efecte real d’internet sobre la mobilització electoral, sobre els missatges de les candidatures i sobre les informacions dels mitjans de comunicació diguem-ne tradicionals. De moment, els politòlegs no han arribat a cap conclusió de pes, però especialistes com Albert Padró-Solanet han suggerit, a partir d’estudis encara incipients, que el debat a internet tendeix a afavorir les opcions no majoritàries i també l’abstenció. Agafem-ho amb pinces, però. Com el mateix professor recordava, l’any 2008 el PP es va beneficiar de la gran mobilització, a internet, contra la llei Sinde. Que ja no recordeu què era la llei “Sinde” (de la ministra socialista Ángeles González-Sinde), ni que va acabar essent aprovada en el primer consell de ministres de Mariano Rajoy? No és estrany. Com va dir Édouard Balladour, habilíssim primer ministre francès que va “cohabitar” amb Mitterand: “quan la ciutadania se sent satisfeta del resultat, perdona; quan se’n sent decebuda, nodreix contra el mentider un rancor sense pietat.”

Publicat a SEGRE el 4 d'octubre de 2015

Share Button

Periodistes i comunicadors més seguits a Twitter

Nova edició del rànquing elaborat per Saül Gordillo, amb la col.laboració tècnica d'Arnau Udina. Passa dels 690 perfils del rànquing del juliol del 2014 als 813 d'aquesta actualització. L'autor suggereix que si trobeu a faltar algun periodista o comunicador, li ho féu saber a @saulgordillo.

El conjunt del perfil digital de Saül Gordillo el podeu consultar  clicant aquí .

 

L'encapçalen Andreu Buenafuente  (2.185.783seguidors) , Risto Mejide, Anna Simon, Jordi Évole… i clouen la relació Eli Vivas, Antoni Belchi i Olga Suanya (913 seguidors).

Com a curiositat, en el lloc 275, amb 4.690 seguidors i una variació de +754, hi ha un servidor de tots vosaltres.

Share Button

I l’any vinent?

La suma d’unes institucions, partits, entitats i moviments… no constitueix matemàticament una democràcia. A tot estirar, defineix l’estructura d’aquest sistema, però en qualsevol comunitat (petita o gran, rica o pobra), si no hi ha demòcrates, si no hi ha una majoria  d’individus amb una mentalitat, unes conviccions i una manera d’actuar compromeses amb les singularitats d’aquest model de convivència, no es pot afirmar que es visqui en una autèntica democràcia.

 

Continue reading

Share Button

Usuaris de xarxes socials, juny de 2014

Usuaris de xarxes socials

Share Button