Quan s’abat la nit sobre el meu país, Catalunya, rellegeixo Thoreau

Thoreau va elaborar el concepte de "desobediència civil" com a resposta pacífica davant de dos fets polítics que li provocaven repugnància: l'esclavitud dels afroamericans i la guerra contra Mèxic. Desobeir significava per a ell, d'una banda, negar-se a pagar impostos per no col·laborar amb el que considerava una injustícia i, de l'altra, reivindicar un "govern mínim", és a dir, que interferís tan poc com fos possible en la vida de la gent i que, per descomptat, no tingués poder per enviar-los a una guerra assassina.

En el seu Diari (16 de febrer de 1851), Thoreau es preguntava: "Què vol dir ser lliures del rei Jordi IV i seguir sent esclaus del prejudici? Què significa néixer lliures i iguals i no viure-hi? De què serveix la voluntat política si no és com a mitjà per assolir la llibertat moral? Allò que ens fa sentir orgullosos és la llibertat de ser esclaus o la voluntat de ser lliures?" Resistir el poder també és, i per a Thoureau especialment, resistir als prejudicis que el respecte desaforat pel poder ens inculca (fins i tot de manera inconscient). “Vaig venir a aquest món no principalment per fer que aquest sigui un bon lloc per viure, sinó per viure-hi, sigui bo o dolent. Un home no ho ha de fer  tot, però sí alguna cosa; i pel fet que no pugui fer-ho tot no és necessari que faci alguna cosa malament.”

 

 

Share Button

Una majoria benèvola

Divendres a la tarda, després de la darrera classe de l’any, em vaig penjar una estona del Twitter (per a mi, la xarxa més interessant de les que utilitzo) i em vaig veure “arrossegat” a una discussió molt suggestiva sobre si un govern com l’actual del PP encadena intel.ligentement una sèrie de contrareformes hàbilment planificades (educació, avortament, recentralització…) o si, més aviat, cada ministre va fent la seua, en un escenari on el cap del govern ha adoptat la tàctica de “qui dia passa anys empeny”, mentre a Europa es reforça la convicció que el sistema polític espanyol  es caracteritza per un alt nivell de corrupció i ineficàcia.

Enfront de les teories d’inspiració orwelliana que asseguren que els governants ho saben tot de tot i de tothom, que sospesen sagaçment cada pas que donen i que aconsegueixen gairebé sempre tot allò que es proposen, jo sóc més aviat del parer que una societat de més de 150 persones és difícil de ser teledirigida amb eficàcia (des de la malícia o des de la bona fe, tant se val) i,  per a mi, aquesta convicció constitueix, en el fons, un gran consol. Un consol de filiació anarquista i utòpica, sens dubte, que dec haver mamat  del socialisme utòpic (Saint-Simon, Owen) i de la versió americana del pensament anarquista  i individualista (Henry David Thoreau).

A pocs dies de la fi de l’any, aquesta reflexió em duu a pensar que allò que s’esdevindrà (sigui una contrarevolució filoautoritària o una aurora de llibertats) no dependrà tant dels actors polítics que sovint fingeixen (mentre criden i bracegen) dirigir el caos i el desordre, com de l’extensió de determinades conviccions, compromisos i somnis, en el cor d’una majoria benèvola i pacífica, però decidida, de la nostra societat. La d’aquells que desitjarien menar una vida simple, independent, magnànima i confiada, i que consisteix, en paraules de Thoreau, “no només a resoldre teòricament alguns problemes de la vida, sinó, per damunt de tot, a resoldre’ls en la pràctica”.

Publicat a SEGRE el 22 de desembre de 2013

Share Button