Un mes de boira encelada, a Lleida

Llegeixo avui que ja fa un mes que no veiem el sol, a Lleida. Pel que sembla, no passava des de l'any 1942, la qual cosa constitueix un d'aquells rèciords inútils però rodons. Durant les hores del dia, el que tenim és boira encelada, com en diuen a Tàrrega, o cel tapat, com en diría jo. La boira no baixa fins a la nit.

Anit, com tots aquests dies, la boira (alta, durant el dia) va tornar a baixar. Vaig sortir a llençar la brossa i a banda de la humitat que cobreix els cotxes, l’obra de les cases, el paviment… se sent amb intensitat l’olor d’aquesta humitat. És una olor difícil de descriure, que m’imagino que deu entrar als narius, més fàcilment encara, suspesa entre les partícules d’aigua.

landscape, mist, africa

Share Button

Lleida versus Tàrrega

 

Dimecres vaig ser al museu de Tàrrega, per participar en la presentació del llibre  d’Ignasi Aldomà titulat Paisatge, país, patria. Josep Vallverdú i el Ponent imprescindible, amb l’autor i el mateix Vallverdú. Va ser el vespre de la crescuda de l’Ondara i del Sió, i el centre de Tàrrega, amb els seus porxos i casals de pedra, banyats per una pluja incessant, feien pensar en els carrers de Compostela.

 

Continua llegint «Lleida versus Tàrrega»

Share Button

Relacions tòxiques

 

L’assassinat, a Tàrrega, de l’Alba, una xiqueta de 14 anys, presumptament a mans del seu nòvio de 18, al qual acabava de deixar, després d’una relació desigual que va començar fa dos anys, quan ella en tenia 12, ens ha commogut profundament i ha provocat la repulsa unànime dels targarins i targarines. (http://storify.com/MiquelPueyo/una-nena-de-14-anys-assassinada-a-tarrega).

Fa temps que tinc la impressió, confirmada per diversos amics i amigues docents, que està ressorgint, en l’adolescenència, el prestigi de les actituds possessives d’alguns  varons, associades, com l’ungla a la carn,  a la passivitat d’aquelles noies que les accepten com una mostra tortuosa d’amor, avalada per estereotips masclistes que no corresponen a una societat avançada com  la nostra i que, de vegades,  vénen barrejats amb  la brutícia que escampa la teleporqueria o avalats amb per una  errònia  tolerància amb el tracte desigual envers les dones,  que no podem justificar per cap motiu: ni per raons religioses, ni d’origen, ni de diferències culturals.

A pesar que resulta complicat d’entendre com una nena de 12 anys pot haver conviscut amb el seu presumpte assassí, en una relació que difícilment ens podem imaginar com a equilibrada o saludable, cal que respectem  el dolor de la família de l’Alba i esperem l’actuació de la justícia. Ara bé, si aquest  crim horrible  hagués de servir –encara que sigui d’una manera dolorosa i paradoxal– perquè les famílies amb filles i fills adolescents, i sobretot les xiquetes atrapades en relacions  tòxiques,  basades en el control i la violència (física o psicològica), reaccionessin activament, encara podríem dir que el sacrifici de l’Alba hauria contribuït a salvar  la dignitat o la vida d’altres noies que viuen situacions similars a la seua.

L’amor no té res a veure amb el control ni amb la possessió i la gelosia patològica és sempre una expressió de covardia i  un senyal de perill. Suportar-la, amagar-la o fer-se’n còmplice és, senzillament, una gran estupidesa o un gest de complicitat amb el torturador.

Publicat a SEGRE el 13 d’octubre de 2013

Share Button