Catalonia. International point of view

Avui, 24 de setembre, enceto aquest fil a Storify amb algunes notícies, informacions, videos… sobre l'enfrontament Catalunya-Espanya, pocs dies abans de l'1-O. 

Hi haurà referèndum l'1-O? Fins on arribarà l'Estat per impedir la votació? En plena ofensiva policial i judicial per aturar la consulta, recullo algunes informacions, opinions i imatges rellevants.

Podeu seguir-lo a    Catalonia. International point of view

Share Button

Inconvenients de ser rossa

Corinna zu Sayn-Wittgenstein és una ciutadana sueca convertida en princesa pel casament amb el segon dels seus marits, el príncep Casimir zu Sayn-Wittgenstein-Berleburg, de qui es va divorciar el 2005, i que des de 2006, manté una amistat especial amb el rei. La princesa és una senyora atractiva de 48 anys, els mateixos que que té la infanta Elena, però extraordinàriament ben gestionats, que manté una intensa vida social i es dedica als negocis. Fins no fa gaire, la seua existència era un dels secrets de la nostra família reial i no se’n parlava públicament, però entre les escapades a Botsuana i els correus electrònics d’Iñaki Urdangarín, és com si la família mateixa hagués optat per convertir-se en protagonista d’una telesèrie que setmanalment es veiés obligada a superar-se, proporcionant-nos noves sorpreses.

Darrerament, la princesa s’ha marcat una tournée mediàtica amb un megareportatge a la revista Hola i dues entrevistes amb El Mundo on ha parlat, entre foto i foto, de la seua col.laboració amb el govern espanyol en assumptes delicats i confidencials, com ara buscar feina per al sogre del Rei, sense acceptar cap retribució. El que més m’ha impressionat de les entrevistes principesques és una frase críptica i perturbadora: “Sóc dona, i a sobre rossa, la qual cosa complica les coses encara més”. Com a primera providència, això ja et duu a preguntar-te si les coses li resultarien més senzilles si fos negra, grassa, o estigués a l’atur i no calcés ballarines de Manolo Blahnik, posem per cas…

És aplicable la frase als senyors rossos? No ho podem saber, perquè no ha aparegut cap amic especial de la Reina que ens ho expliqui. A mi, per un moment m’ha recordat la Divisa de Maria Mercè Marçal (A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/ de classe baixa i nació oprimida), però l’he descartada ràpidament, perquè això de la classe baixa i la nació oprimida deu de ser bufar i fer ampolles, comparat amb els inconvenients de ser dona, rossa i amiga del rei.

Share Button

De 1714 a l’actualitat. L’estat de l’Estat i l’estat de Catalunya.

Català: Jaume Vicens i Vives a l'estudi.
Català: Jaume Vicens i Vives a l’estudi. (Photo credit: Wikipedia)

En els segles XIV i XV, les monarquies europees van aprofitar la crisi del feudalisme per recuperar poder i instaurar monarquies absolutes basades en la lleialtat  a la dinastia i en la imposició de la religió reial. Amb  la Revolució Francesa, la modernització i l’industrialisme, les monarquies absolutes van començar a ser substituïdes per un nou model, el de l’Estat-nació, i el servei militar, l’escolarització i la implantació d’un mercat intern únic van ésser algunes de les eines més eficients per imposar la identificació entre nació i estat, sobre la base de la consagració d’una única identitat nacional destinada a imposar-se a les identitats nacionals subordinades o derrotades. El súbdit amb recursos econòmics es convertia així en ciutadà, el patriotisme substituïa la lleialtat dinàstica i la uniformitat religiosa, però això suposava també renunciar als drets de les identitats nacionals no hegemòniques i acceptar l’assimilació com un peatge inevitable.

La paraula Estat prové del llatí  status, que significa condició o poder. Jaume Vicens Vives el denominava el Minotaure, el monstre mític, i a Catalunya es va fer present a partir del 1714, en pèssimes circumstàncies i  com un ens allunyat i distant, i durant el XIX, com una estructura ineficaç i mediatitzada pel caciquisme. En resum, des de 1714 fins a l’actualitat, el resultat de les relacions Catalunya-Espanya ha estat un empat entre un estat massa dèbil per assimilar Catalunya i una Catalunya que tampoc no ha tingut la força o la gosadia política  d’incorporar-se a cap de les tres onades de creació d’estats que s’han produït durant el segle XX: després de la Primera Guerra Mundial, durant els processos de descolonització de la segona meitat del segle, i a conseqüència  del col.lapse del règim soviètic, a finals dels 80.

Aquest empat ens ha condemnat a una cohabitació malhumorada i recelosa, i tant el federalisme com una relació bilateral Catalunya-Espanya s’han revelat com una quimera. En la pràctica, l’Estat espanyol no només s’ha manifestat reaci al reconeixement de la pluralitat, sinó que en els darrers 37 anys ha anat adquirint les capacitats que no va tenir en el passat per esdevenir l’ens dominant, i ha reforçat la seua voluntat de convertir-se definitivament en un estat nacional amb una sola identitat, una sola llengua i una sola cultura.

En conseqüència, és perfectament comprensible que després de 35 anys d’autogovern i sobretot després de l’assalt polític i jurídic a l’Estatut d’Autonomia de 2006, aprovat pel Parlament i pels ciutadans de Catalunya, Espanya ens consideri un poble insaciable i ambiciós i una font de problemes i que, al mateix temps, a Catalunya, una majoria incipient hagi arribat a la conclusió (per raons identitàries, econòmiques, d’adscripció a una causa justa  d’estricta radicalitat democràtica) que la societat catalana té el dret a decidir quin nivell d’estatalitat vol assolir, en un escenari mundial d’integració econòmica i d’absència de conflictes bèl.lics entre estats, i en el marc d’un procés de canvi que ha capgirat l’estructuració del món en 50  estats, a començaments del segle XX, fins arribar als 200 estats de principis del segle XXI i a les més de 500 entitats amb governs, parlaments i algun tipus de sobirania, existents dins d’aquests estats.

Share Button

Catalunya exhausta

El 9 d’agost del 2006 va entrar en vigor l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Després d’un seguit de recursos i d’una sentència adversa  del Constitucional que va provocar una enèsima mobilització popular sense precedents, ha desaparegut de l’agenda dels partits polítics i dels governs  i hem passat, en poc anys, de la il.lusió per la que va ser la darrera temptativa d’assolir una entesa amb Espanya a veure els consellers del govern de Catalunya pidolant per pagar les nòmines i a haver de resignar-nos a l’evidència que tots els alts tribunals continuaran fent llesques del que quedava de la nostra autonomia. És comprensible que no ens agradi reconèixer-ho –cada partit català  hauria d’admetre les seues responsabilitats i reconèixer els seus errors–, però seria ingenu negar que en els darrers cinc anys Catalunya ha retrocedit en tots els fronts de l’autogovern i ha sortit sistemàticament derrotada en tots els enfontaments amb l’Estat, d’una manera que només pot ser qualificada d’humiliant.

Tot plegat demostra –i cada cop són més els ciutadans i les veus procedents d’espais ideològics diferents que ho reconeixen— que una relació entre Catalunya i Espanya basada en la justícia, la confiança i el respecte mutu constitueix una utopia que només pot continuar generant frustracions, ressentiments mutus i visceralitats simbòliques. Espanya s’agrada tal i com és, feliç en la nostàlgia de l’Imperi i la Contrareforma, reàcia  a la racionalitat europea en les decisions polítiques i econòmiques, i orgullosament incapaç de vibrar amb cap projecte col.lectiu que no sigui el de la selecció de futbol. Ja no és hora de continuar debatent sobre els pros i contres de tal o qual model d’encaix ibèric i ni tan sols dels avantatges i els inconvenients de la independència. Catalunya està tan frustrada, socialment i econòmicament tan deprimida, i Espanya està tan tipa de nosaltres, en tots els sentits, que l’única opció sensata i constructiva seria preguntar d’una vegada als ciutadans si volen o no iniciar un procés d’emancipació que converteixi Catalunya en un nou estat de la Unió Europea.

Publicat a SEGRE l’1 de juliol de 2012

Share Button

A Catalunya, ja hi ha una majoria de votants favorables a la independència d’Espanya

Català: Distribució dels escons al Parlament d...

 

La darrera estadística del Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, publicada aquest matí, confirma el creixement progressiu de l’independentisme, que assoliria en una consulta una clara majoria favorable.  la percepció general d’un creixement inesgotable de l’independentisme. Una majoria més que absoluta. En resposta a la pregunta sobre què faria l’enquestat si demà se celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, un 51,1% hi votaria a favor, un 21,1% en contra, un 21,1% s’abstindria i un 6.6% emetria un vot nul o no sap o no contesta.

En relació al darrer baròmetre,  l’independentisme creix a Catalunya en 6,5 punts percentuals. Així mateix, la percepció del 55,5% dels catalans és que si Catalunya fos un país independent el nivell de vida seria “millor que ara”, i només un 12,8%, pitjor. És de destacar que fins i tot la majoria dels enquestats que es declaren votants socialistes reconeix que la independència suposaria una millora objectiva de les seues condicions de vida.

Si demà se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya, els votants de CiU, ERC i ICV es decantarien per una àmplia majoria per la independència. En canvi, guanyaria el “no” entre els votants del  del PSC (41%), del PP(74%) i de C’s (57%), però no pas per una aclaparadora majoria, com es podria pensar.

Share Button