Llibertat en xarxa

Val a dir que probablement no eren conscients que la censura no acaba de funcionar prou bé en una societat digital amb noves formes d’organització ciutadana i s’acaba convertint en un joc del gat i la rata. En tot moment, els catalans van poder saber quin era el seu col·legi; amb les IP alternatives, els ordinadors van continuar funcionant i ho van fer routejant els telèfons mòbils dels voluntaris. L’astúcia d’alguns desconeguts, l’existència d’una malla humana molt extensa i organitzada i la competència digital d’un ampli sector de la ciutadania van contribuir (aquell dia) a la derrota (Mayor Oreja dixit) de l’estratègia d’un estat molt poderós.

Si voleu llegir sencer aquest article, publicat el 29 d'octubre de 2017, a SEGRE, pitgeu aquí

 

Share Button

Dos Oriols,el Twitter i la política vigilada

 

Jo diria que per primer cop en la política catalana, un líder d’un partit (Oriol Pujol, de CDC) ha demanat avui a un altre (Oriol Junqueras, d’ERC) que “parés quiet amb el Twitter“, i ho ha fet precisament davant dels membres del Consell Nacional del seu partit. Com era d’esperar, la demanda ha saltat ràpidament als mitjans de comunicació analògics i evidentment  a Twitter. Certament, Oriol Junqueras és un excel.lent comunicador en la distància curta i fa un esforç evident per explicar-se directament a través de les xarxes socials i per respondre preguntes que li fan ciutadans i seguidors, però Oriol Pujol també és un polític amb presència a les xarxes i molta influència en els mitjans de comunicació convencionals.

No jutjaré si la demanda de Pujol és raonable o si respon al moment d’incertesa política que vivim i que no es dissiparà  fins que Artur Mas no aconsegueixi un suport parlamentari suficient per ser elegit president i per formar govern. En tot cas, sí que m’agradaria compartir algunes reflexions sobre la confluència entre la política i la societat xarxa, i sobre allò que Antoni Gutiérrez Rubí en diu la “política vigilada“.

  • Vivim en  una època de desconfiança envers la classe política en general i de descontentament en relació als sistemes tradicionals de la democràcia parlamentària. No puc afirmar que sigui un sentiment generalitzat, però sí que és força estès i continua creixent.
  • En el cas de Catalunya, a més, ens trobem situats en una cruïlla històrica, i no només per l’impacte devastador de la crisi econòmica i d’un drenatge fiscal insostenible. Un cop tancada la llarga etapa de temptatives per aconseguir una acomodació raonable a les estructures estatals espanyoles, per primera vegada des de 1714 ha quallat una majoria ciutadana que vol que se celebri  una consulta sobre el futur del país.
  • En aquestes circumstàncies, poden aparèixer  populismes perillosos, però també oportunitats per reformar, en un sentit més democràtic, el funcionament de la democràcia tradicional.
  • Els ciutadans mantenen una actitud cada cop més vigilant, en relació a les promeses, actuacions i compromisos dels polítics. Cada cop volen disposar de més informació real i d’un nivell de qualitat no inferior a la que tenen partits, i administracions, i també volen fer preguntes i obtenir respostes.
  • Els ciutadans d’una societat xarxa hiperconnectada no es resignen a ser destinataris de missatges graduats en el temps i el contingut, sinó que adopten una actitud més exigent i no necessàriament còmoda per als polítics formats en la unilateralitat de la societat analògica.
  • L’efecte de la revolució digital encara no ha estat avaluat en tota la seva magnitud. A llarg termini, provocarà canvis definitius en els mercats i en els governs. Aquesta opinió va ser expressada contundentment per Joichi Ito, director del Media Lab de l’Institut Tecnològic de Massachusetts.
  • La revolució digital té, com el motor d’explosió o els viatges interplanetaris, efectes positius i negatius, però és imparable.
  • Un dels efectes positius de la revolució digital és l’increment de les possibilitats d’apoderament d’individus, grups, entitats.

    Image representing Twitter as depicted in Crun...

     

En resum, a partir de l’anècdota d’un polític reclamant a un altre silenci de Twitter, el que jo opino és que determinats canvis són imparables i que la desconnexió és avui pràcticament impossible en l’esfera de la vida pública, amb independència de les capacitats o ganes que els partits polítics i els seus líders (tots i totes) tinguin d’adaptar-s’hi. Sé per experiència que aquesta exposició permanent, la interpel.lació constant per part dels ciutadans i la superació de determinades complicitats que es podien establir temporalment entre polítics i mitjans de comunicació ordinaris, pot resultar incòmoda o estressant. Com tots els ciutadans, també els líders polítics hauran d’aprendre a combinar la seva privacitat amb el fet de viure en xarxa, i desitjo que ho sàpiguin fer.

De moment –i sobretot en les circumstàncies que descrivia en les dues primeres reflexions–, no crec que ens hagi d’estranyar que el llindar de vigilància i d’exigència dels ciutadans sigui elevat i persistent. Fins a cert punt, aquest nivell d’exigència tot just està començant a ésser percebut, entès i correspost.

 

Share Button