El sindicat de la por

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”.

Share Button

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”. A hores d’ara, tant el PP com el PSOE són perfectament conscients de la frivolitat amb què van actuar i de com van contribuir a tancar decisivament una etapa (la del darrer intent de recomposició de les relacions entre Catalunya i Espanya, a través de la reforma de l’Estatut) i a obrir-ne una altra (la de l’ascens del sobiranisme català com a resposta a la convicció que la relació amb Espanya és irreformable). Tot plegat va propiciar l’expansió de Ciudatans a Espanya, la desaparició d’Unió, la refundació de Convergència i la reducció d’un dels grans partits catalans (el PSC) a la seua condició actual de grup minoritari, entre d’altres efectes col.laterals.

En el moment actual, l’estat d’excepció no s’ha declarat a Catalunya, però ja s’han produït modificacions arbitràries en els procediments i les garanties processals, per a “delictes” polítics i d’opinió. L’Estat –més ben dit, la xarxa de complicitats, influències i favors que gestiona un sindicat d’hidalgos, funcionaris, barons dels dos grans partits i directius de grans companyies— s’està reescalfant d’una manera que no només pot acabar provocant un conflicte amb Catalunya, sinó amb aquells sectors de la societat espanyola i europea que no estiguin disposats a empassar-se una deriva autoritària a l’hongaresa. Aquest sindicat faria bé de preguntar-se si aconseguirà d’estendre la por entre els ciutadans o si –per contra— acabarà generant una indignació desbordant, fins i tot entre aquells que encara que no estiguin d’acord amb el referèndum, s’adonen que l’abús que s’està produint podria, més endavant, ser utilitzat contra qualsevol altra dissidència o forma d’oposició al règim més corrupte d’Europa occidental.

Share Button

UNES NOTES SOBRE EL DISCURS DEL MHP PUIGDEMONT

La intervenció del MHP ha estat serena, parcialment llegida i no ha suscitat aplaudiments dels diputats de Junts pel Sí fins a la segona part, des del moment que ha sentenciat  “o referèndum o referèndum”.  Pel que es podia veure a la tele, les rialletes –per cert, títol d’una sardana del mestre Borgunyó i Garriga– han estat freqüents, entre els prohoms del partit de Rivera (Arrimadas escoltava), i fins s’ha vist el conseller Vila assentint amb el cap, malgrat la perdigonada verbal que Puigdemont (blau de vestit i corbata) ha adreçat als “ínclits moderats i centristes”.  

El discurs ha constat d’un exordi que ha girat a l’entorn de l’excepcionalitat de la qüestió de confiança i de com es va trencar la “cadena de confiances” i va provocar la pròrroga pressupostària. A continuació, el president ha explicitat els continguts socials del pressupost avortat en el seu dia i ha reconegut que o s’aproven uns pressupostos per a 2017 (un compromís que no sembla que tingui lligat) o convocarà eleccions. La confiança l’ha donada implícitament per feta. A continuació, ha desgranat l’habitual relació d’inversions, lleis, mesures i acords presos pel govern (fins i tot les 5.028 preguntes escrites que ha hagut de contestar), en una anticipació de la recopilació d’obra feta que semblava més una anticipació dels continguts del debat de política general. En el bloc final, que deu haver durant una mica més d’un terç de la seua intervenció –i que és quan s’ha fet més palpable el malestar en els escons del bloc constitucional–, el president ha anunciat sense ambigüitats “volem convertir-nos en un estat independent”;  ha afirmat que la “gent” (després de 5 anys de mobilitzacions sostingudes) no s’arronsarà que és missió del govern i del Parlament garantir la seguretat jurídica i la viabilitat econòmica de la “desconnexió”, amb un horitzó fixat a finals de juny de l’any que ve. A continuació, referint-se a l’Estat, ha afirmat que “d’esquena a Catalunya no es pot governar”, ha recordat la proverbial incapacitat dels governs de Madrid per asseure’s a negociar amb Catalunya –a pesar d’haver-ho fet en dues ocasions amb ETA—i ha traslladat la responsabilitat d’aquesta tossuderia al conjunt del “sistema polític espanyol”.

L’única citació que ha incorporat al discurs ha estat llegida en l’original francès i correspon al socialista Jean Jaurès -en occità, Joan Jaurés-, que el president ha qualificat d’occità. I, finalment, ha anunciat la celebració d’un referèndum durant la quinzena de setembre de 2017, ja sigui per acord amb l’Estat o per iniciativa unilateral catalana.

Share Button