El dia més llarg

Si em puc refiar dels meus records d’estudiant a Barcelona —crec que era l’any 1977, a les rambles, i que encara eren els grisos—, no havia tornat a veure una actuació policial tan fogosa com la de l’1-O, que serà un dels dies més llargs en la vida d’alguns de nosaltres. Encara avui intento imaginar-me què pot passar pel cap d’un ésser humà capaç d’usar un bastó contra persones que fan cua –en fred, sense haver estat provocat de cap manera–, llençar-les escales avall o arrossegar-les pels cabells.

L’endemà mateix, un corresponsal europeu retreia al portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, que el president Juncker no hagués comparegut davant la premsa i li cridava: “Quan veus gent gran i nens sent atacats en centres de votació, no ho entens com una amenaça als valors europeus?” El mateix dia, el politòleg Antoni Gutiérrez Rubí publicava un article on afirmava que el president del govern espanyol havia perdut el repte de l’1-O, el relat i el cor de Catalunya. ¿De debò que creia que amb l’ús exclusiu de la força creia impediria la celebració d’un referèndum convertit en un gran plató televisiu internacional i amb cues amb milers de persones de totes les edats? Una altra opinió interessant és la del magistrat Elpidio José Silva, inhabilitat per haver instruït el cas Blesa pels sobresous de Caja Madrid, que ha dit que l’actuació policial de l’1-O ha estat la més desastrosa de la història d’Espanya. “No es pot permetre que quan veus una massa de milions de persones comencis a pegar-los perquè fan una cosa que ningú ha prohibit, que és votar.”

En conseqüència, el nostre drama s’ha convertit en un problema internacional, però continuem essent hostatges d’un govern que menysprea la dignitat de les persones i que aplica la llei del més fort. Un govern per al qual la política és únicament una tècnica d’explotació del poder i que se sosté –gràcies a un conjunt de complicitats i de silencis — sobre la base d’una estructura de corrupció econòmica i moral. Cadascú pot prendre el partit que vulgui –o rentar-se les mans, a la manera de Ponç Pilat–, però hi ha massa imatges que recordaran tossudament quines van ser les víctimes i quins els agressors.

Share Button

Situation in Catalonia ‘World’s First Internet War’ – Assange

WikiLeaks founder Julian Assange described the current situation in Catalonia before the region's referendum on independence from Spain as world's first internet war.

 

Share Button

Catalonia. International point of view

Avui, 24 de setembre, enceto aquest fil a Storify amb algunes notícies, informacions, videos… sobre l'enfrontament Catalunya-Espanya, pocs dies abans de l'1-O. 

Hi haurà referèndum l'1-O? Fins on arribarà l'Estat per impedir la votació? En plena ofensiva policial i judicial per aturar la consulta, recullo algunes informacions, opinions i imatges rellevants.

Podeu seguir-lo a    Catalonia. International point of view

Share Button

El sindicat de la por

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”.

Share Button

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”. A hores d’ara, tant el PP com el PSOE són perfectament conscients de la frivolitat amb què van actuar i de com van contribuir a tancar decisivament una etapa (la del darrer intent de recomposició de les relacions entre Catalunya i Espanya, a través de la reforma de l’Estatut) i a obrir-ne una altra (la de l’ascens del sobiranisme català com a resposta a la convicció que la relació amb Espanya és irreformable). Tot plegat va propiciar l’expansió de Ciudatans a Espanya, la desaparició d’Unió, la refundació de Convergència i la reducció d’un dels grans partits catalans (el PSC) a la seua condició actual de grup minoritari, entre d’altres efectes col.laterals.

En el moment actual, l’estat d’excepció no s’ha declarat a Catalunya, però ja s’han produït modificacions arbitràries en els procediments i les garanties processals, per a “delictes” polítics i d’opinió. L’Estat –més ben dit, la xarxa de complicitats, influències i favors que gestiona un sindicat d’hidalgos, funcionaris, barons dels dos grans partits i directius de grans companyies— s’està reescalfant d’una manera que no només pot acabar provocant un conflicte amb Catalunya, sinó amb aquells sectors de la societat espanyola i europea que no estiguin disposats a empassar-se una deriva autoritària a l’hongaresa. Aquest sindicat faria bé de preguntar-se si aconseguirà d’estendre la por entre els ciutadans o si –per contra— acabarà generant una indignació desbordant, fins i tot entre aquells que encara que no estiguin d’acord amb el referèndum, s’adonen que l’abús que s’està produint podria, més endavant, ser utilitzat contra qualsevol altra dissidència o forma d’oposició al règim més corrupte d’Europa occidental.

Share Button

UNES NOTES SOBRE EL DISCURS DEL MHP PUIGDEMONT

La intervenció del MHP ha estat serena, parcialment llegida i no ha suscitat aplaudiments dels diputats de Junts pel Sí fins a la segona part, des del moment que ha sentenciat  “o referèndum o referèndum”.  Pel que es podia veure a la tele, les rialletes –per cert, títol d’una sardana del mestre Borgunyó i Garriga– han estat freqüents, entre els prohoms del partit de Rivera (Arrimadas escoltava), i fins s’ha vist el conseller Vila assentint amb el cap, malgrat la perdigonada verbal que Puigdemont (blau de vestit i corbata) ha adreçat als “ínclits moderats i centristes”.  

El discurs ha constat d’un exordi que ha girat a l’entorn de l’excepcionalitat de la qüestió de confiança i de com es va trencar la “cadena de confiances” i va provocar la pròrroga pressupostària. A continuació, el president ha explicitat els continguts socials del pressupost avortat en el seu dia i ha reconegut que o s’aproven uns pressupostos per a 2017 (un compromís que no sembla que tingui lligat) o convocarà eleccions. La confiança l’ha donada implícitament per feta. A continuació, ha desgranat l’habitual relació d’inversions, lleis, mesures i acords presos pel govern (fins i tot les 5.028 preguntes escrites que ha hagut de contestar), en una anticipació de la recopilació d’obra feta que semblava més una anticipació dels continguts del debat de política general. En el bloc final, que deu haver durant una mica més d’un terç de la seua intervenció –i que és quan s’ha fet més palpable el malestar en els escons del bloc constitucional–, el president ha anunciat sense ambigüitats “volem convertir-nos en un estat independent”;  ha afirmat que la “gent” (després de 5 anys de mobilitzacions sostingudes) no s’arronsarà que és missió del govern i del Parlament garantir la seguretat jurídica i la viabilitat econòmica de la “desconnexió”, amb un horitzó fixat a finals de juny de l’any que ve. A continuació, referint-se a l’Estat, ha afirmat que “d’esquena a Catalunya no es pot governar”, ha recordat la proverbial incapacitat dels governs de Madrid per asseure’s a negociar amb Catalunya –a pesar d’haver-ho fet en dues ocasions amb ETA—i ha traslladat la responsabilitat d’aquesta tossuderia al conjunt del “sistema polític espanyol”.

L’única citació que ha incorporat al discurs ha estat llegida en l’original francès i correspon al socialista Jean Jaurès -en occità, Joan Jaurés-, que el president ha qualificat d’occità. I, finalment, ha anunciat la celebració d’un referèndum durant la quinzena de setembre de 2017, ja sigui per acord amb l’Estat o per iniciativa unilateral catalana.

Share Button