Fills sense pare, en la guerra judicial del govern Rajoy contra els drets humans

Rajoy i el jutge Llarena es vengen dels diputats sobiranistes, a través dels seus fills i filles.

Share Button

Seré molt breu. Sóc pare i no puc passar per alt aquesta dimensió, cabdal per a qualsevol persona amb un mínim d’humanitat. Marta Rovira s’ha endut la seua filleta a Suïssa i ha escrit, en el seu comiat: “Tinc una filla, l’Agnès. L’exili em permetrà fer-li de mare, i s’ho mereix. Molt.” Per la seua banda, Rull li ha dit al jutge: “Tinc dos fills, en Roger i en Bernat, de 3 i 8 anys. Avui vostè té el poder de decidir si els veig créixer. Si decideix tancar-me els lliuraré la dignitat d’haver defensat unes idees legítimes, lícites, nobles, democràtiques i d’haver-ho fet pacíficament”

Share Button

Loteria de Nadal

De cua d’ull, Europa ha mirat alarmada cap a Catalunya, durant les darreres setmanes. L’1 d’octubre, per la duresa de la intervenció policial. El 3 d’octubre, quan tot el país va quedar paralitzat. I quan dic Europa, no em refereixo a l’honoris causa J.C. Juncker que, al capdavall, es deu al col·lectiu de governs estatals, sinó a l’advertiment al govern espanyol perquè no usés la força, fet en dues ocasions per Donald Tusk; al silenci d’algunes cancelleries, entre les quals l’alemanya; al nerviosisme dels mercats; a l’anunci de Mario Draghi sobre la retallada d’estímuls monetaris…

Publicat a SEGRE el 19 de novembre de 2017

Share Button

Rajoy espera Godot

Mariano Rajoy és –en política— de l’escala del cigró. Des de 1981, quan va ser elegit diputat del Parlament gallec, ha viscut de la política. No és que sigui l’únic, però com diu Gregorio Morán, seria “difícil encontrar un modelo más perfecto que Mariano Rajoy de la transición terminada y consolidada.” Fa dos anys, l’expert en  lideratge José Luis Álvarez va publicar un estudi sobre els caps de govern que hi ha hagut des de la transició (Los presidentes españoles. Personalidad y oportunidad, las claves del liderazgo político), on el qualificava com el millor coneixedor de l’essència del poder. Segons el professor de Fontaineblau, la clau de la

Continua llegint «Rajoy espera Godot»

Share Button

Que vénen els bàrbars!

Aquesta ha estat una setmana prodigiosa, inaugural, plena d’auspicis… A darreríssima hora, el Parlament de Catalunya ha estat capaç d’elegir el MH Puigdemont (a Twitter, @KRLS) i s’ha tancat un llarg període d’intriga.

Continua llegint «Que vénen els bàrbars!»

Share Button

Mullar-se o no mullar-se

 

Dimecres, a Twitter, va començar el dia amb la visita de Rajoy a Fukushima i les seues declaracions assegurant que la situació estava absolutament controlada. Gairebé simultàniament,  els japonesos anunciaven noves fuites d’aigua radiactiva i aquest petit entrebanc va provocar alguns tuits maliciosos sobre “hilillos de plastilina”, però  la situació va descarrilar definitivament quan un tuitaire va animar Rajoy a banyar-se a la costa japonesa, per emular Manolo Fraga.

Fraga va protagonitzar en els 60 un dels gests polítics més testosterònics del franquisme. Va entrar al mar a Palomares, abillat amb un banyador de dimensions descomunals, per demostrar a la premsa mundial que era totalment segur banyar-se, poc temps després de la caiguda d’un nombre indeterminat de bombes termonuclears, en un xoc entre dos avions militars americans. Una part del plutoni es va escampar i actualment un 29% de la població de la zona té  vestigis d’aquest element en l’organisme. Fraga i l’ambaixador americà sabien perfectament que uns minuts de remullada no constituïen cap perill i que el perill el correrien, en tot cas, els habitants de Palomares, després d’uns quants anys acumulant plutoni en el cos. Com a bona dictadura, el franquisme no va veure la necessitat d’explicar la veritat sobre l’accident ni de comunicar als afectats els resultats de les anàlisis mèdiques.

La imatge de Palomares em va dur a la memòria un comentari sorneguer de Màrius Torres, publicat  l’any 34 a La Jornada, a conseqüència de la publicació d’una foto de Mussolini en vestit de bany: “Em sembla una tendència perillosa. Perillosa pel feixisme, naturalment. Mussolini vestit de gala pot conservar indefinidament el seu imperi. Si els italians el veuen massa en vestit de bany, trobaran que és un home com els altres. I això ‘un home com els altres’ ja és democràcia.”

Publicat a SEGRE el 6 d’octubre de 2013

Share Button