Aquí podeu trobar el text de la meua intervenció en la taula rodona "La gestió de la mort i de la identitat, la memòria i l'oblit digitals", amb Ernest Benach i Josep M. Ganyet, dins la jornada "Les voluntats digitals: una proposta normativa pionera", celebrada a Barcelona el 17 de març de 2017 i organitzada pel Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada.

Share Button

Com la vida

Hans / Pixabay

Vam enterrar ma mare el mes de juny de 2014, el mateix mes que al meu pare. A mitjans de noviembre, en anar a retirar les flors pansides que havíem col.locat per Tots Sants, del nínxol on están enterrats, em vaig trobar un ramet d’espígol, lligat amb una tija molt prima d’heura.  Era de la mena de ramets que a la meua mare li agradava fer quan anàvem al camp o que nosaltres li féiem, a Torre-serona, en els darrers anys. Qui el podia haver deixat? No ho vaig saber mai. Precisament pocs dies abans de la seua mort havíem  fet un tomb amb ella i havíem resseguit el romer, el timó, l’espígol… Li continuava agradant, a la meua mare, collir-ne un pessic i ensumar-los, però cada cop li havia de recordar el nom de la planta, i després li explicava que tots aquests noms me’ls havia ensenyat ella, quan jo era un infant.  

 

Hi ha un poema molt senzill, de Rosalynn Carter, que puc traduir molt lliurement dient  que en aquesta vida hi ha quatre categories de persones: els que tenen cura d'algú, els que han tingut cura d'algú, els que tindran cura d'algú i els que algun dia necessitaran que algú tingui cura d'ells. Molts de nosaltres passarem per les quatre categories i aquesta certesa forma part de la nostra condició humana i de l'experiència de la vida, tant si ens resulta consoladora com si no. Schelling atribuïa a l’existència humana una tristesa ineludible i fonamental. Deia que “el pensament és estrictament inseparable d’una malenconia profunda i indestructible”, com si un vel de tristesa planés pel damunt del pas de l’homo a l’homo sapiens. O potser la vida és senzillament com una novel.la: “un mirall que hom passeja per una carretera. Tan aviat reflecteix als vostres ulls l’atzur dels cels, tan aviat el fang dels tolls de la carretera”, en paraules d’Stendhal.

Publicat a SEGRE wel 29 de gener de 2017

Share Button

La mort a internet

  • Us recomano aquest reportatge de la periodista Rebeka Yanke.

http://www.elmundo.es/sociedad/2016/06/04/5751ba6eca4741d5678b4624.html

Share Button

MIRAR ELS ULLS D’UN GOS. ABOCAR-SE EN EL MISTERI.

  • Un nen de pocs mesos sosté la mirada de la seua mare i li fa una rialla. També pot girar la cara si no vol que li posin una cullerada de menjar a la boca. Anirà aprenent que la relació amb els altres, que tenen les seues intencions i preferències, no sempre serà fàcil. Amb la majoria dels animals, no podem creuar la mirada i observar el seu interior. Podem mirar fixament una ovella però no ens hi reconeixerem. De fet, amb l’excepció dels nostres parents, els grans primats, això gairebé només ho podem fer amb el gos.

Continue reading

Share Button

Tots Sants

En el mes de febrer d’enguany, el neuròleg i escriptor Oliver Sacks va explicar, en un article publicat al New York Times, que sofria una rara metàstasi d'un melanoma ocular tractat nou anys abans i que només li quedaven uns mesos de vida. Efectivament, va traspassar el 30 d’agost passat. En el seu comiat va compartir algunes frases que ens suggereixen una reflexió serena. Per exemple, quan va escriure: "he viscut com una criatura que sent, un animal que pensa, sobre aquest planeta preciós, i tot plegat ha estat una aventura i un privilegi enormes (…) ningú no pot ser reemplaçat un cop mort. Darrere seu deixa un forat que no es pot omplir, perquè forma part del destí -genètic i nerviós- de tothom ser un individu únic, trobar el propi camí, viure la pròpia vida, morir la pròpia mort.”

Més que una pretensió, la relació entre vius i morts és un desig màgic. La creença tradicional és que el dia de Tots Sants, una de les festes més antigues de la cristiandat, els vius visitem els morts i el 2 de novembre, dia dels Difunts, són ells els que ens visiten. Montaigne parlava de l’aprenentatge de la mort, però es fa estrany imaginar  l’aprenentatge d’una cosa que només es fa una vegada i que no necessita cap esforç singular, per part de qui és viu fins al darrer moment.

Al mateix temps, la mort és allò que fa apassionant la vida i li atorga un sentit, un cop acabada. La mort destrueix el ser viu però no pot esborrar l’haver viscut. Sempre en queda alguna cosa, encara que no sapiguem què. Aquest “haver estat” és com el fantasma d’una nena desconeguda, torturada i exterminada a Auschwitz. Fins i tot el seu pas breu i aparentment anònim per aquest món el fa completament diferent. 

Share Button