Presentant “Papitu. El somriure sota el bigoti”

Avui, a la llibreria Caselles, de Lleida, per a la presentació del llibre amb la seua autora, la Carlota Benet, he preparat unes notes que comparteixo per a aquells que us pugui venir de gust llegir-les i no pugueu ser a les 19’30, a Lleida.

 

Pel que fa a la literatura de creació –sigui de ficció o no, com és el cas del llibre que presentem avui– el meu avantatge en relació als crítics o als professors de literatura és que sóc únicament un lector –caòtic, arbitrari, curiós, exigent…—i això em permet llegir el que vull, fer-ne valoracions lliures i construir d’una manera molt autònoma i flexible el meu itinerari i la meua experiència de lector.

Quan vaig saber que la Carlota Benet estava a punt de publicar aquest llibre em vaig sentir encuriosit. La Carlota és una amiga, una companya de feina i una lleidatana adoptiva.  Poca gent sabia fins no fa gaire que el seu pare afronta des de fa dos anys i mig l’etapa més dura de la seua vida, afectat d’Alzheimer, i ingressat en una residència a la capital del Segrià. Per cert, la mateixa on van transcórrer els darrers anys de la vida de Víctor Torres i de la Raymonde Salle. Em vaig sentir colpit per un seguit de coincidències : la meua mare va patir un Alzheimer llarg i devastador; tinc dues filles, i aquest és un llibre escrit no només –però sobretot—per una filla; la Carlota i jo compartim també una passió paral.lela per l’escriptura de no ficció, en el sentit que li dóna Phillip Lopate… i finalment –aquesta no és una coincidència, sinó un fet– Josep Maria Benet i Jornet és un dels dramaturgs més reconeguts del país i un dels principals renovadors del teatre català.

Quant a l’Alzheimer –més ben dit, quant a la condició humana–, permeteu-me citar de memòria un poema de Rosalynn Carter, en el qual ve a dir que en aquesta vida només  hi ha quatre categories de persones: els que tenen cura d’algú, els que han tingut cura d’algú, els que tindran cura d’algú i els que algun dia necessitaran que algú tingui cura d’ells.  Alguns de nosaltres passarem per les quatre categories i aquesta certesa (no sempre consoladora) forma part de la nostra condició humana i de l’experiència històrica de la nostra espècie.

Un cop em vaig haver llegit el llibre, em vaig sentir sincerament commòs, impressionat i amb moltes ganes de parlar-ne, de comentar-lo  i de recomanar-ne la lectura. Em permeto també aconsellar-vos que us llegiu amb atenció el pròleg de Sergi Belbel, ja que no només complementa, situa i explora el text que el segueix, sinó que explica algunes coses essencials sobre  Benet i Jornet i sobre el teatre català dels darrers anys, i també pel que diu sobre l’aventura empresa per la Carlota, en atrevir-se a escriure aquest llibre (pp 20-21). Jo també crec que Papitu. El somriure sota el bigoti és un llibre emocionant  i he de confessar que ha fet que se m’entelessin els ulls, més d’una vegada, mentre el llegia–, però és emocionant d’una manera intel.ligent; segueix el consell de Lopate, referint-se a Montaigne, perquè és més autocuriós que autocomplaent o tristoi; està molt ben escrit; adopta un punt de vista humanístic molt interessant  i és –al mateix temps–  capaç de fixar sobre el paper una gran història d’amor entre un pare –el Papitu, sincretisme de Josep i de papa—i una filla, la seua pitiplius…

“Tenir-ho present és guanyar la partida a la malaltia (ni que sigui una mica) perquè significa impedir que s’esborri la persona que va ser”; “heus aquí el meu esforç contra la dissolució, la seva, la meva, i la del nostre conte de pare i filla”, escriu Carlota Benet.

Quan vaig comentar el llibre en un article a SEGRE, vaig escriure que Bruno Bettelheim, un brillant psicòleg infantil, deia que no existeixen els pares (ni les mares) perfectes –ni els fills ni les filles perfectes, és clar– i que és en la indulgència mútua que cal trobar la clau per construir relacions satisfactòries. Potser és per això que si hagués de triar, seleccionaria la tendresa que exhala un dels records que recrea la Carlota: el seu pare pentinant-la sense fer-li ni una estrebada, amb una paciència infinita:

“El veig com si fos ara, darrera meu davant del mirall del bany, amb la pinta a la mà, i tots dos concentrats en aquella delicada operació.”

 

Share Button

Tots Sants

En el mes de febrer d’enguany, el neuròleg i escriptor Oliver Sacks va explicar, en un article publicat al New York Times, que sofria una rara metàstasi d'un melanoma ocular tractat nou anys abans i que només li quedaven uns mesos de vida. Efectivament, va traspassar el 30 d’agost passat. En el seu comiat va compartir algunes frases que ens suggereixen una reflexió serena. Per exemple, quan va escriure: "he viscut com una criatura que sent, un animal que pensa, sobre aquest planeta preciós, i tot plegat ha estat una aventura i un privilegi enormes (…) ningú no pot ser reemplaçat un cop mort. Darrere seu deixa un forat que no es pot omplir, perquè forma part del destí -genètic i nerviós- de tothom ser un individu únic, trobar el propi camí, viure la pròpia vida, morir la pròpia mort.”

Més que una pretensió, la relació entre vius i morts és un desig màgic. La creença tradicional és que el dia de Tots Sants, una de les festes més antigues de la cristiandat, els vius visitem els morts i el 2 de novembre, dia dels Difunts, són ells els que ens visiten. Montaigne parlava de l’aprenentatge de la mort, però es fa estrany imaginar  l’aprenentatge d’una cosa que només es fa una vegada i que no necessita cap esforç singular, per part de qui és viu fins al darrer moment.

Al mateix temps, la mort és allò que fa apassionant la vida i li atorga un sentit, un cop acabada. La mort destrueix el ser viu però no pot esborrar l’haver viscut. Sempre en queda alguna cosa, encara que no sapiguem què. Aquest “haver estat” és com el fantasma d’una nena desconeguda, torturada i exterminada a Auschwitz. Fins i tot el seu pas breu i aparentment anònim per aquest món el fa completament diferent. 

Share Button

Rellegir

En el debat sobre el futur de les biblioteques i dels llibres en paper, gairebé sempre s’acaba citant un relat breu de Jorge Luís Borges (La biblioteca de Babel), on l’escriptor argentí s’imaginava el món com una biblioteca sense límits i amb un nombre infinit de llibres, dipositats en milers de passadissos i plantes connectades per interminables escales de caragol.

Un servidor combina la possessió d’una biblioteca que s’ha fet massa gran per a una casa, amb la utilització constant de recursos digitals (ordinador, telèfon mòbil, llibre digital…), que resulten una mica més incòmodes de llegir i plantegen incògnites sobre l’obsolescència de formats i suports. A causa d’una petita reforma, la meua parella i jo hem hagut de desplaçar tots els llibres i materials en paper i –com suposo que faríeu tots– hem aprofitat a fer-ne una tria.

Sotmesos a judici, he descartat un nombre considerable dels meus llibres, a pesar de les dificultats que la nostàlgia i les manies personals plantegen, en aquests casos. D’entrada, podré prescindir d’un cert nombre de diccionaris, enciclopèdies, revistes científiques i vocabularis que  són consultables (més còmodament) a internet. En segon lloc, són molts els autors i les obres –tant de creació literària com d’assaig, acadèmiques, científiques– que no han resistit el pas del temps i que estic segur que no rellegiré mai…    Quins, tanmateix, se m’apareixen com a essencials, pel fet d’haver estat llibres de formació? Al costat d’aquests i aquestes, salvaré els autors i obres que es mereixen, almenys, un marge de confiança que pot ésser d’anys. Finalment, els llibres que he rellegit i que segurament continuaré rellegint, en els anys a venir: el Quijote, el Tristram Shandy, l’Ulisses, Guerra i pau, la Bíblia, els Assaigs de Montaigne, els poemes de Màrius Torres… que constitueixen el meu cànon personal; aquella trentena de llibres que jo m’enduria –abans, això sempre es preguntava en les entrevistes amb pretensions— en una illa deserta, on probablement no tindria cobertura, ni energia elèctrica, ni piles…

 

Publicat a SEGRE el 19 de juliol de 2015

Share Button

Rellegir

Hi ha pocs llibre que mereixin ésser rellegits, però hi ha un moment, en la vida del lector, en què ve més de gust rellegir. Rellegir suposa fer una lectura diferent, perquè el lector també és diferent (més gran, més savi, més escèptic…), en la majoria dels casos. Una altra opció és rellegir perquè aquell llibre ens fa companyia, creix amb nosaltres i ens proporciona una interacció constant, amb el transcurs dels anys.

D’aquesta mena de llibres que acompanyen i que rellegeixo contínuament, només en tinc dos: la Bíblia i els “Assaigs” de Montaigne. De llibres llegits més d’una vegada, alguns més, no gaires: l’”Odissea”, l’”Ulisses” el “Quijote”, “Tristram Shandy”…

From George Cruikshank's illustrations to Laur...
From George Cruikshank’s illustrations to Laurence Sterne’s Tristram Shandy. Plate II: Obadiah leading in Dr. Slop From left to right, Dr. Slop, Walter, and Uncle Toby. From Book II, Chapter X. (Photo credit: Wikipedia)
Share Button

El que rellegeixo

Hi ha pocs llibre que mereixin ésser rellegits, però hi ha un moment, en la vida del lector, en què ve més de gust rellegir. Rellegir suposa fer una lectura diferent, perquè el lector també és diferent (més gran, més savi, més escèptic…), en la majoria dels casos. Una altra opció és rellegir perquè aquell llibre ens fa companyia, creix amb nosaltres i ens proporciona una interacció constant, amb el transcurs dels anys.

D’aquesta mena de llibres que acompanyen i que rellegeixo contínuament, només en tinc dos: la Bíblia i els “Assaigs” de Montaigne. De llibres llegits més d’una vegada, alguns més, no gaires: l’”Odissea”, l’”Ulisses” el “Quijote”, “Tristram Shandy”…

Share Button