Víctimes oblidades

Sense pena ni glòria, un any més ha passat a Lleida el 27 de gener, Dia en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. Cap administració no ha considerat necessari afegir-se a la commemoració internacional, instituïda per les NNUU, ni fer memòria de víctimes tan properes com el sabater de Lleida Josep Rodés, que va sobreviure a Dachau; el combatent de la resistència francesa Benito Morelló, mort a Mauthausen, o la mestra Coloma Seròs, supervivent de Ravensbrück i Bergen-Belsen.

Continua llegint «Víctimes oblidades»

Share Button

Rellegir

En el debat sobre el futur de les biblioteques i dels llibres en paper, gairebé sempre s’acaba citant un relat breu de Jorge Luís Borges (La biblioteca de Babel), on l’escriptor argentí s’imaginava el món com una biblioteca sense límits i amb un nombre infinit de llibres, dipositats en milers de passadissos i plantes connectades per interminables escales de caragol.

Un servidor combina la possessió d’una biblioteca que s’ha fet massa gran per a una casa, amb la utilització constant de recursos digitals (ordinador, telèfon mòbil, llibre digital…), que resulten una mica més incòmodes de llegir i plantegen incògnites sobre l’obsolescència de formats i suports. A causa d’una petita reforma, la meua parella i jo hem hagut de desplaçar tots els llibres i materials en paper i –com suposo que faríeu tots– hem aprofitat a fer-ne una tria.

Sotmesos a judici, he descartat un nombre considerable dels meus llibres, a pesar de les dificultats que la nostàlgia i les manies personals plantegen, en aquests casos. D’entrada, podré prescindir d’un cert nombre de diccionaris, enciclopèdies, revistes científiques i vocabularis que  són consultables (més còmodament) a internet. En segon lloc, són molts els autors i les obres –tant de creació literària com d’assaig, acadèmiques, científiques– que no han resistit el pas del temps i que estic segur que no rellegiré mai…    Quins, tanmateix, se m’apareixen com a essencials, pel fet d’haver estat llibres de formació? Al costat d’aquests i aquestes, salvaré els autors i obres que es mereixen, almenys, un marge de confiança que pot ésser d’anys. Finalment, els llibres que he rellegit i que segurament continuaré rellegint, en els anys a venir: el Quijote, el Tristram Shandy, l’Ulisses, Guerra i pau, la Bíblia, els Assaigs de Montaigne, els poemes de Màrius Torres… que constitueixen el meu cànon personal; aquella trentena de llibres que jo m’enduria –abans, això sempre es preguntava en les entrevistes amb pretensions— en una illa deserta, on probablement no tindria cobertura, ni energia elèctrica, ni piles…

 

Publicat a SEGRE el 19 de juliol de 2015

Share Button

Elogi de la memòria

A la memòria dels morts als Alps, aquesta primavera.

Fa pocs dies que van morir als Alps. D’aquí a uns dies més, els plataners i els faigs fullaran, i no farà falta gaire més temps perquè els camps de cereals adquireixin aquella verdor intensa que, quan el vent els rebrega, els fa semblar un mar escampant-se més enllà de  l’horitzó.

zoom-en-memoria-companeros-muertos-accidente-avion-black-ribbon

 

Continua llegint «Elogi de la memòria»

Share Button

Mullar-se o no mullar-se

 

Dimecres, a Twitter, va començar el dia amb la visita de Rajoy a Fukushima i les seues declaracions assegurant que la situació estava absolutament controlada. Gairebé simultàniament,  els japonesos anunciaven noves fuites d’aigua radiactiva i aquest petit entrebanc va provocar alguns tuits maliciosos sobre “hilillos de plastilina”, però  la situació va descarrilar definitivament quan un tuitaire va animar Rajoy a banyar-se a la costa japonesa, per emular Manolo Fraga.

Fraga va protagonitzar en els 60 un dels gests polítics més testosterònics del franquisme. Va entrar al mar a Palomares, abillat amb un banyador de dimensions descomunals, per demostrar a la premsa mundial que era totalment segur banyar-se, poc temps després de la caiguda d’un nombre indeterminat de bombes termonuclears, en un xoc entre dos avions militars americans. Una part del plutoni es va escampar i actualment un 29% de la població de la zona té  vestigis d’aquest element en l’organisme. Fraga i l’ambaixador americà sabien perfectament que uns minuts de remullada no constituïen cap perill i que el perill el correrien, en tot cas, els habitants de Palomares, després d’uns quants anys acumulant plutoni en el cos. Com a bona dictadura, el franquisme no va veure la necessitat d’explicar la veritat sobre l’accident ni de comunicar als afectats els resultats de les anàlisis mèdiques.

La imatge de Palomares em va dur a la memòria un comentari sorneguer de Màrius Torres, publicat  l’any 34 a La Jornada, a conseqüència de la publicació d’una foto de Mussolini en vestit de bany: “Em sembla una tendència perillosa. Perillosa pel feixisme, naturalment. Mussolini vestit de gala pot conservar indefinidament el seu imperi. Si els italians el veuen massa en vestit de bany, trobaran que és un home com els altres. I això ‘un home com els altres’ ja és democràcia.”

Publicat a SEGRE el 6 d’octubre de 2013

Share Button

Jalar

 

JALAR:

             Segons l’Alcover–Moll, es tracta d’un mot gitanesc derivat del radical indi khã, que significa menjar, i menjar sembla que és allò que sabem fer millor. En paraules d’Antoni Bergós, els lleidatans “s’arrebenten a riure, s’arrebenten de plorar, i de menjar i de ballar, i tantes altres coses”. Morera i Galícia ja va cantar les cireres garrofals, aquelles que deixen l’enyorança d’”haver banquetejat amb les sultanes”, i Josep Carner Ribalta, el préssec, que és “la fruita que té l’avellutat sedós/de l’avellutament de pell de dona”. Josep Estadella i Arnó va escriure un poema titulat “La taronja de l’amor”; Manuel Gaya i Tomàs va publicar un llibre amb el títol Fruita de Lleida, i sort en tenim, encara, d’un poeta com Màrius Torres, capaç d’equilibrar aquesta forta tirada dionisíaca dels nostres escriptors i descriure una casa dolça “com un codony madur”, sense pensar en cap moment a menjar-se-la.

Share Button