El sindicat de la por

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”.

Share Button

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”. A hores d’ara, tant el PP com el PSOE són perfectament conscients de la frivolitat amb què van actuar i de com van contribuir a tancar decisivament una etapa (la del darrer intent de recomposició de les relacions entre Catalunya i Espanya, a través de la reforma de l’Estatut) i a obrir-ne una altra (la de l’ascens del sobiranisme català com a resposta a la convicció que la relació amb Espanya és irreformable). Tot plegat va propiciar l’expansió de Ciudatans a Espanya, la desaparició d’Unió, la refundació de Convergència i la reducció d’un dels grans partits catalans (el PSC) a la seua condició actual de grup minoritari, entre d’altres efectes col.laterals.

En el moment actual, l’estat d’excepció no s’ha declarat a Catalunya, però ja s’han produït modificacions arbitràries en els procediments i les garanties processals, per a “delictes” polítics i d’opinió. L’Estat –més ben dit, la xarxa de complicitats, influències i favors que gestiona un sindicat d’hidalgos, funcionaris, barons dels dos grans partits i directius de grans companyies— s’està reescalfant d’una manera que no només pot acabar provocant un conflicte amb Catalunya, sinó amb aquells sectors de la societat espanyola i europea que no estiguin disposats a empassar-se una deriva autoritària a l’hongaresa. Aquest sindicat faria bé de preguntar-se si aconseguirà d’estendre la por entre els ciutadans o si –per contra— acabarà generant una indignació desbordant, fins i tot entre aquells que encara que no estiguin d’acord amb el referèndum, s’adonen que l’abús que s’està produint podria, més endavant, ser utilitzat contra qualsevol altra dissidència o forma d’oposició al règim més corrupte d’Europa occidental.

Share Button

La Große Koalition

La gran novetat de la política espanyola és la fi del bipartidisme i haver passat de dos a quatre actors polítics amb possibilitats reals de governar. Segons el sociòleg Manuel Castells, en el cens electoral s’ha definit, a l’entorn de la quarantena, una escletxa generacional tan marcada que el PSOE i el PP només guanyen entre els electors de més de 57 anys, i el PP arrasa únicament entre els que superen els 77. El nivell educatiu i el lloc de residència dels votants també juga en contra de

Continua llegint «La Große Koalition»

Share Button

Duríssim atac contra la política “catalana” de Mariano Rajoy

 

Aquest matí Bloomberg ha publicat un duríssim editorial sobre la mala política del govern espanyol, en les seues relacions amb Catalunya. Bloomberg és el principal servei econòmic informatiu del món. Difon informació a través de la televisió, internet, una revista en paper, els serveis mòbils i un sistema de terminals propis, àmpliament usat en les places financeres.

First Scotland, Now Spain

(llegiu-lo)

Share Button

Rajoy provoca la hilaritat del Parlament escocès

Unes declaracions del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, es converteixen en la base d’un intercanvi d’opinions que provoquen la hilaritat del Parlament d’Escòcia.

Share Button

Qui és que té la cua de palla, en matèria de coneixements lingüístics?

La nova temptativa del govern que presideix Mariano Rajoy, a través del ministre Wert, per desmantellar el sistema educatiu català, constitueix l’enesim intent de  desfigurar el discurs lingüístic majoritàriament consensuat entre els ciutadans, els partits, les entitats, les empreses socialment responsables i els mitjans de comunicació de Catalunya. Aquest contradiscurs és un fenomen de la història contemporània que apareix cada cop que Catalunya avança políticament o lingüísticament. Ha existit abans i durant la II república, al llarg del franquisme, i des de la recuperació de la democràcia amb el Manifiesto de los 2.300 (1981), el Manifiesto por la tolerància lingüística (1994) i l’anomenada “guerra de la llengua” o “Crisi de la immersió” (1993-1996).

Quantes vegades més caldrà recordar que la diversitat lingüística és més aviat la norma que no pas l’excepció? Que la major part dels estats del món són plurilingües i a Europa, únicament Islàndia, Portugal i Albània són monolingües? O que a Espanya  el 45% dels ciutadans viuen en territoris on es parla una llengua diferent del castellà, i que a Catalunya actualment es parlen més de 300 llengües diferents?

Constitueix la diversitat lingüística un entrebanc que cal superar? Al contrari. Més aviat les limitacions laborals, socials, intel·lectuals són un efecte negatiu del monolingüisme. L’existència de més d’una llengua no és un problema, sinó  una oportunitat. A la pràctica,  Catalunya es troba entre les principals destinacions turístiques de l’Estat. En aquest cas la llengua és un valor afegit a les característiques geogràfiques i culturals de la marca turística. D’altra banda, Catalunya segueix essent destinatària principal, dins l’Estat, de la inversió estrangera productiva i industrial, i les  universitats catalanes són triades per un percentatge molt elevat d’estudiants estrangers que participen als programes Erasmus.

Què pensen les persones de llengua familiar castellana i els “nous parlants” del català, en relació a la conveniència d’aprendre i utilitzar aquesta llengua? Evidentment hi ha moltes manera de pensar, però hi ha fets que confirmen que la majoria ho veu com una  oportunitat que afavoreix la promoció social. A més, en el cas de la immigració, té com a valor afegit que és una manera d’esborrar etiquetes que inexistent en territoris monolingües.

El sistema escolar de conjunció lingüística és l’únic model que evita la divisió de la societat en catalanoparlants i castellanoparlants, i per tant impedeix l’exclusió social de part de l’alumnat. Les dades demostren que els resultats i els rendiments escolars no depenen de la llengua familiar de l’alumne i que el coneixement de més d’una llengua per part de l’alumnat beneficia el seu rendiment escolar i facilita l’aprenentatge d’una tercera i quarta llengües.

En resum i perquè s’entengui clarament, m’agradaria proposar un simil força simple. A Catalunya, qualsevol infant de set o vuit anys parla (pel cap baix) el doble o el triple de llengües que el Sr. Rajoy i que la majoria dels polítics espanyols en actiu, i quan acabi els estudis obligatoris, aquesta proporció s’elevarà fàcilment al quàdruple o al quíntuple? Qui és que té la cua de palla, en matèria de coneixements (o desconeixements) de llengües, doncs?

Share Button