La Große Koalition

La gran novetat de la política espanyola és la fi del bipartidisme i haver passat de dos a quatre actors polítics amb possibilitats reals de governar. Segons el sociòleg Manuel Castells, en el cens electoral s’ha definit, a l’entorn de la quarantena, una escletxa generacional tan marcada que el PSOE i el PP només guanyen entre els electors de més de 57 anys, i el PP arrasa únicament entre els que superen els 77. El nivell educatiu i el lloc de residència dels votants també juga en contra de

Continua llegint «La Große Koalition»

Share Button

Duríssim atac contra la política “catalana” de Mariano Rajoy

 

Aquest matí Bloomberg ha publicat un duríssim editorial sobre la mala política del govern espanyol, en les seues relacions amb Catalunya. Bloomberg és el principal servei econòmic informatiu del món. Difon informació a través de la televisió, internet, una revista en paper, els serveis mòbils i un sistema de terminals propis, àmpliament usat en les places financeres.

First Scotland, Now Spain

(llegiu-lo)

Share Button

Rajoy provoca la hilaritat del Parlament escocès

Unes declaracions del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, es converteixen en la base d’un intercanvi d’opinions que provoquen la hilaritat del Parlament d’Escòcia.

Share Button

Qui és que té la cua de palla, en matèria de coneixements lingüístics?

La nova temptativa del govern que presideix Mariano Rajoy, a través del ministre Wert, per desmantellar el sistema educatiu català, constitueix l’enesim intent de  desfigurar el discurs lingüístic majoritàriament consensuat entre els ciutadans, els partits, les entitats, les empreses socialment responsables i els mitjans de comunicació de Catalunya. Aquest contradiscurs és un fenomen de la història contemporània que apareix cada cop que Catalunya avança políticament o lingüísticament. Ha existit abans i durant la II república, al llarg del franquisme, i des de la recuperació de la democràcia amb el Manifiesto de los 2.300 (1981), el Manifiesto por la tolerància lingüística (1994) i l’anomenada “guerra de la llengua” o “Crisi de la immersió” (1993-1996).

Quantes vegades més caldrà recordar que la diversitat lingüística és més aviat la norma que no pas l’excepció? Que la major part dels estats del món són plurilingües i a Europa, únicament Islàndia, Portugal i Albània són monolingües? O que a Espanya  el 45% dels ciutadans viuen en territoris on es parla una llengua diferent del castellà, i que a Catalunya actualment es parlen més de 300 llengües diferents?

Constitueix la diversitat lingüística un entrebanc que cal superar? Al contrari. Més aviat les limitacions laborals, socials, intel·lectuals són un efecte negatiu del monolingüisme. L’existència de més d’una llengua no és un problema, sinó  una oportunitat. A la pràctica,  Catalunya es troba entre les principals destinacions turístiques de l’Estat. En aquest cas la llengua és un valor afegit a les característiques geogràfiques i culturals de la marca turística. D’altra banda, Catalunya segueix essent destinatària principal, dins l’Estat, de la inversió estrangera productiva i industrial, i les  universitats catalanes són triades per un percentatge molt elevat d’estudiants estrangers que participen als programes Erasmus.

Què pensen les persones de llengua familiar castellana i els “nous parlants” del català, en relació a la conveniència d’aprendre i utilitzar aquesta llengua? Evidentment hi ha moltes manera de pensar, però hi ha fets que confirmen que la majoria ho veu com una  oportunitat que afavoreix la promoció social. A més, en el cas de la immigració, té com a valor afegit que és una manera d’esborrar etiquetes que inexistent en territoris monolingües.

El sistema escolar de conjunció lingüística és l’únic model que evita la divisió de la societat en catalanoparlants i castellanoparlants, i per tant impedeix l’exclusió social de part de l’alumnat. Les dades demostren que els resultats i els rendiments escolars no depenen de la llengua familiar de l’alumne i que el coneixement de més d’una llengua per part de l’alumnat beneficia el seu rendiment escolar i facilita l’aprenentatge d’una tercera i quarta llengües.

En resum i perquè s’entengui clarament, m’agradaria proposar un simil força simple. A Catalunya, qualsevol infant de set o vuit anys parla (pel cap baix) el doble o el triple de llengües que el Sr. Rajoy i que la majoria dels polítics espanyols en actiu, i quan acabi els estudis obligatoris, aquesta proporció s’elevarà fàcilment al quàdruple o al quíntuple? Qui és que té la cua de palla, en matèria de coneixements (o desconeixements) de llengües, doncs?

Share Button

Manipulus italicus

Una mica precipitadament, qualifiquem el llatí de llengua morta, encara que continuï essent la l’oficial de l’estat vaticà, potser perquè a Espanya encara hi ha qui recorda l’enfrontament protagonitzat per dos il.lustres del franquisme: José Solís Ruiz, la cara somrient del Règim, cridant a José Luís Villar Palasí, el pare de l’EGB, allò de “menos latín y más deporte”, i Villar Palasí contestant-li que “gracias al latín a los nacidos en Cabra se les llama egabrenses”. Amb el pas del temps, sense cap mena de dubte hem d’admetre que ha estat l’esport –més ben dit, el futbol—el vencedor absolut en aquesta confrontació. Solís Ruiz tenía raó.
L’ús del llatí havia quedat reduït a començaments del XX a algunes disciplines científiques, però era la llengua de l’església catòlica, que va continuar utilitzant-lo en la litúrgia fins concili, i encara avui hi ha defensors de la seua recuperació com a llengua vehicular en la comunicació internacional, tal i com ho va ser a Europa, fins a principis del XIX. Són els paladins del llatí viu en què es publica el diari digital Ephemeris, on podem llegir, per exemple, que “Bellum civile in Syria exardescit” o que (tornant al futbol) “Manipulus Italicus, defatigatus et ineptus, certamen supremum Europaeum contra Hispanos 4-0 misere perdidit”. A Alemanya i a Finlàndia hi ha emissions radiofòniques regulars en llatí i sempre que Finlàndia ocupa la presidència de torn de la Unió Europea l’afegeix a les oficials de la Unió, en què es tradueix i edita tota la documentació del període.
Curiosament, en els països on es parlen llengües romàniques, filles de la llatina, com a Espanya o Catalunya, l’interès és molt menor. Hem aconseguit d’oblidar el poc o molt llatí i grec clàssic que havíem après, el nostre coneixement mitjà de llengües internacionals és dramàticament baix i, en conseqüència, el nostre aïllament lingüístic ha augmentat. La imatge de Mariano Rajoy, fent una rialla de compromís, mentre l’envolten els caps de govern europeus que no l’entenen i als quals ell tampoc no entén resultaria risible, si no fos dramàtica.

Publicat a SEGRE el 19 d’agost de 2012

Share Button