Foix i la vall del Corb

L’any 1988, l’IEI va publicar La vall del Corb, un llibre col.lectiu sobre aquest territori que s’ubica entre la Segarra, l’Urgell, la Conca de Barberà i les Garrigues. És un d’aquests petits països de Catalunya que  conserven la seua identitat,  sense fer massa cas a la divisió comarcal vigent, i que constitueixen una unitat de paisatge, conreus, història i, sobretot, d’identitat i de memòria dels seus fills. Els autors d’aquell llibre eren Josep Vallverdú, Joan Duch, Josep-Joan Piquer, Ramon Boleda i Daniel Gelabert.

Aquesta primavera, Lluís Foix, un dels periodistes amb més experiència, olfacte professional i talant literari del país, fill de Rocafort de Vallbona, ha publicat La marinada sempre arriba, un llibre que és simultàniament unes memòries d’infantesa i un recorregut impressionista i minuciós per la vida de pagès, les històries, les petites i grans alegries i tristeses de la vida rural a la vall del Corb, en els anys de la postguerra. El poeta Joan Margarit ha comparat els valors literaris de la prosa de Lluís Foix, en aquest llibre, amb Josep Pla i Gaziel, i n’ha fet un pròleg entusiasta que convida a llegir-lo.

Un servidor s’ha llegit en un parell de tirades més de tres quartes parts d’un llibre que us encadena, capítol a capítol, en part perquè gairebé es pot llegir com una novel.la o com un seguit de relats breus. Les olors de la pagesia, els aliments i els conreus,l’estraperlo, el mercat, la Setmana Santa, els cafès, els mestres i els metges, el balls, les gelades, els aiguats… i els personatges de les històries hi són retratats amb un llenguatge i un ritme que us enxampen des del començament dels records d’aquest noi que l’any 59 desembarca de l’Alsina Graells, a la ronda de la Universitat de Barcelona, amb una “maleta de cartró, blanca amb ratlles marrons”, per provar fortuna.

“El futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa dia a dia. Però l’arrelament a la terra, a la família, als primers mestres, als amics primigenis, als cops que dóna la vida des de ben jove, no s’oblida mai. Són trets definitius en el caràcter i la trajectòria de tothom.”

Això diu l’autor, en les primeres pàgines del llibre. Ras i curt. Si el llegiu, estic segur que no deixareu de trobar-lo honest, entretingut i precís en cada paraula, en cada frase i en cada història.

Publicat a SEGRE el 21 d’abril de 2013

Share Button

L’autèntic abast del rescat del sistema financer espanyol

Mariano Rajoy

Mariano Rajoy (Photo credit: Wikipedia)

Rajoy ha perdut el discurs i la credibilitat, segons Lluís Foix.

Share Button

Crisi de valors o de conductes?

Negligencia, codicia y mentiras.  Nou article del periodista Lluís Foix. Crisi o acumulació de negligència, mentides i cobdícia? Crisi de valors o crisi d’accions i omissions?

Estocolm

Estocolm (Photo credit: Saül Gordillo)

Share Button

Rajoy, desbordat

En general, la compareixença del president del Govern espanyol, en una singular roda de premsa celebrada en la seu d’un partit polític, no només no ha servit per generar confiança o donar respostes, sinó que ha rebut una gairebé unànime valoració negativa, per part dels comentaristes polítics més sensats i influents del país.

Com a mostra, us suggereixo la lectura de  l’article publicat per Lluís Foix, en el seu blog, titulat “Estamos en zona de rescate”.

Share Button

Gabilondo i Foix

Aquesta setmana passada ha estat la del periodisme, a la Universitat de Lleida. Dimecres, Iñaki Gabilondo va ser investit  doctor “honoris causa” i dijous, Lluís Foix, nou president d’honor de la Càtedra de Periodisme i Comunicació, hi va pronunciar una conferència amb el títol “Periodisme i llibertat”. La titulació de periodisme i comunicació audiovisual (una combinació que atreu alumnes de tot l’estat) és una de les té més estudiants en la universitat lleidatana, i això d’entrada pot resultar sorprenent, en uns moments en què també la professió periodística es veu amenaçada pels efectes de la crisi.

Gabilondo i Foix són dos periodistes de tradició clàssica que s’han anat reinventant al llarg de la seua dilatada i prestigiosa carrera. Actualment, el primer manté un videoblog quotidià, mentre que el segon s’ha convertit en una de les veus més seguides a les xarxes socials. Ambdós són així mateix persones més compromeses i identificades amb el periodisme com a instrument de la llibertat i de la democràcia, que no pas amb la dimensió empresarial dels media, i no s’estan de referir-se a les dificultats de mantenir la independència de la seua veu, en uns moments en què tots els mitjans de comunicació (i no únicament els diaris) fan mans i mànigues per continuar essent viables.

Més enllà dels aspectes tecnològics i econòmics de la comunicació (un concepte ampli, que engloba el periodisme però també d’altres professions i camps d’activitat), el prestigi de Gabilondo i Foix no està lligat únicament als temes sobre els quals informen i opinen, sinó tamb al seu domini dels recursos de la llengua oral i escrita. No és estrany, doncs, que Foix recomanés als futurs periodistes, en la seua conferència, que s’espavilin  sobretot a parlar i escriure idiomes, a llegir, a dominar la capacitat d’establir analogies, que coneguin bé la història… De fet, una estona abans, mentre dinàvem amb un grup de professors, havia estat encara més explícit i exigent: “No es pot ser un bon periodista sense haver llegit els autors russos del segle XIX.”

Publicat a SEGRE el 27 de maig de 2012

Share Button