Demà, 19 de juny, aniversari de la mort de Víctor Torres, a Lleida

 

Víctor Torres i Perenya va néixer a Lleida el 19 de gener de 1915  i va traspassar a la nostra ciutat el 19 de juny de 2011. Demà, a les sis de la tarda, dipositarem un ram de flors a la seua tomba, al cementiri de Lleida.

En la nostra ciutat pesa encara força una visió molt institucional de la nostra història, en aquests darrers 100 anys. Es tracta d’un producte pasteuritzat i digerible per als estòmacs més delicats, que passa de puntetes per damunt dels fets històrics de la Guerra Civil, que s’estima més no parlar de la postguerra ni de les responsabilitats del franquisme i que, per contra, ha inventat i s’esforça per popularitzar la imatge d’una Lleida mítica, on Indíbil i Mandoni, el rei Jaume, l’alcalde Fuster, Màrius Torres, l’alcalde Pons, la Secció Femenina i l’Aplec del Caragol conviuen en una mena de paradís independent del  temps, de les ideologies de les responsabilitats polítiques i històriques de cadascú.

El 19 de març de 2011, en la commemoració dels 80 anys de l’Esquerra, a Barcelona,  ell mateix ho explicava: “La meva vida ha estat  un llarg flirteig amb el meu partit perquè m’he sentit compenetrat amb l’ideari d’aquells iniciadors del partit i parlo sobretot de Macià i de Lluís Companys.” Des de ben jove, el nostre Víctor no va dubtar a incorporar-se a la milícia i a la guerra, sense sospitar, en aquell estiu del 36, que aquell cataclisme tot just desfermat acabaria ensorrant el seu món, el de la seua família, i el dels seus ideals i valors.

La proximitat del Víctor ens ha impregnat tant, sobretot a aquells i aquelles que l’hem conegut i estimat, ens ha ensenyat tantes coses que estic segur que ni el nostre país ni nosaltres no l’oblidarem mai. En aquests moments difícils per molts motius, ell continuarà estant amb nosaltres i nosaltres continuarem trobant en la seua vida, en el seu exemple, en la seua paraula… i també en el seu magnífic, finíssim sentit de l’humor, en la seua “joie de vivre”, orientació, exemple, consol i una incitació permanent a la lluita per la justícia i la llibertat.

Des que el vaig conèixer l’any 1988, en el moment que ell va anunciar que es retirava i jo vaig substituir-lo en la llista al Parlament de Catalunya, vaig rebre del Víctor un suport sincer, gens retòric i d’una transparència absoluta, i vaig tenir el privilegi d’accedir a la seua amistat i a la de la Raymonde, i també a la de la seua família. Van ser moltes les hores que vam compartir, des d’aleshores: en el seient de darrere del cotxe, tornant de Barcelona, en acabar les interminables sessions de l’executiva del partit; en cadascuna de les crisis per les quals va passar Esquerra; en els viatges per participar plegats en un míting o per assistir a les reunions del Consell Nacional… I en aquestes hores vaig rebre del Víctor –que era un conversador amè i un narrador que duia als llavis una bona part de la història contemporània d’aquest país— un bagatge riquíssim i divers de reflexions, records, confidències, anècdotes… que van contribuir a la meua formació i que van donar cos i volum al record que jo tinc d’ell. Val a dir, també, que el Víctor sabia escoltar, sabia discutir, sabia aconsellar i també sabia fer seus els arguments i les idees que el convencien. Per tant, la meua relació amb ell va ser –m’atreveixo a dir—socràtica, amical i afectuosa.

             M’he referit en altres ocasions als cops que els fats van propinar al nostre estimat Víctor, però vull destacar la seua condició definitiva de triomfador sobre les adversitats de la vida i us suggereixo que tanqueu un instant els ulls i recordeu el Víctor Torres que l’any 1976 va tornar a la seua pàtria amb la mirada alta i clara, que recordem la seua condició de personatge imponent –pel físic, per la veu, per la valentia, per la fidelitat a les seues idees, per la seua vivacitat intel.lectual i política— i que també el servem en la memòria com un home bo, sensible i profundament familiar. Fent-ho així, ell continuarà vivint en  nosaltres i nosaltres continuarem trobant en el seu exemple, en la seua paraula i en el seu magnífic, finíssim sentit de l’humor, orientació, exemple i consol.

 

 

Share Button

Cap a les municipals de Lleida 2019

2019, eleccions municipals a Lleida

Share Button

Intervenció a l’assemblea local de Lleida d’ERC, en motiu de l’elecció del cap de llista de les eleccions municipals de 2019. 23 maig 2018

 

Bon vespre. Gràcies per la vostra atenció.

M’agradaria començar explicant-vos què he estat fent des del mes de gener de 2011, quan vaig ser substituït com a delegat del Govern a Lleida. Vaig tornar a la universitat, vaig canviar la filologia pel periodisme i la comunicació audiovisual, vaig escriure –conjuntament amb Ernest Benach— un llibre sobre la mort, vaig acompanyar la meua mare durant els seus darrers tres anys de vida, entelats per la batalla contra l’Alzheimer –per això sóc voluntari del grup Alfa de la Fundació Maragall— i, finalment, fa una mica més de dos anys, van arribar les meues dues filles, que han canviat totalment la meua vida. La majoria sabeu perfectament què significa això. Ah, i també m’he casat. Perdona, Eva. Ens va casar l’alcalde d’Àger, que alguns de vosaltres segur que coneixeu.

Continua llegint «Cap a les municipals de Lleida 2019»

Share Button

La situació dels drets a Catalunya, per Rafael Ribó

La situació dels drets a Catalunya

Share Button

Share Button

El Papitu

Poca gent sap que Josep Maria Benet i Jornet –un dels principals renovadors del teatre català, autor de més d’una quarantena d’obres i responsable de sèries tan populars com Poblenou o Nissaga de poder, viu en una residència de Lleida.

Podeu acabar de llegir l'article a SEGRE

Share Button

La reforma de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, entre 1986 i 1988

Dimecres, 7 de juny, a les 19'30, debatrem amb Amat Baró i moderats per Anna Sáez, sobre el canvi democràtic i la cultura. La taula rodona és a les 19'30, a l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Em fa una certa il.lusió (sobretot tenint en compte que la invitació ve de la mateixa institució) perquè és la primera vegada que algú em convida a parlar en públic de l'etapa en què vaig tenir l’oportunitat de dirigir la reforma de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, entre el 29 d’octubre de 1986 i l’1 de juliol de 1988. Espero que resulti interessant.

 

 

Share Button