Des de la maduresa

Les societats cultiven  tòpics que són un reflex de la ideologia dominant. Repetim incessantment un tòpic i acabem convertint-lo en una veritat com un temple. D’aquí a poques setmanes, coneixeré  un nou grup nou d’estudiants que tenen entre 19 i 23 anys , i ells em coneixeran a mi. Aquesta experiència “encara” em sembla emocionant i renova la meua convicció que tinc la sort de treballar fent el que m’agrada i m’inspira. Amb aquests nois i noies, acabarem algun dia parlant d’un dels tòpics més arrelats, en els darrers temps: la hipotètica pèrdua de l’anomenada “cultura de l’esforç”, i descobrirem la paradoxa que s’amaga darrere el reconeixement –en àmbits públics i privats— de tenir una joventut excepcionalment ben preparada, com si aquesta preparació els hagués plogut del cel, sense passar cap pena.  

 

Continua llegint «Des de la maduresa»

Share Button

Un sistema envellit

Si els anomenats “joves líders emergents” se’n van cap als 40 o els superen (Iglesias i Ubasart en tenen 38, Colau 41, Monedero 52) em pregunto on és la generació política dels nascuts entre 1985 i 1995, a Espanya? Segons Pablo Yanguas, un investigador de la Universitat de Manchester, especialitzat en el sistema polític espanyol,

Continua llegint «Un sistema envellit»

Share Button

Si tingués 20 anys…

Tenir 20 anys és una de les coses més importants en la vida. Jaime Gil de Biedma ho va explicar en una poema que s’ha llegit i recitat molt, i que comença dient “Que la vida iba en serio/uno lo empieza a comprender más tarde/-como todos los jóvenes, yo vine/a llevarme la vida por delante.”

Fins fa 5 o 6 anys (quan l’atur a Espanya era del 8’03%), a la majoria dels nostres joves (especialment si estaven seguint estudis universitaris) encara els esperava un parèntesi de 5, 10 o més anys, abans d’assolir una certa estabilitat econòmica i una autonomia personal definitiva, i  ja semblava un panorama prou inquietant. Però  les males notícies s’han acumulat en aquests darrers anys, fins al punt que la mitjana d’aturats a Espanya ha arribat al 27’16% i la taxa d’atur juvenil al 57’9%, una xifra que converteix Espanya en la campiona europea de la categoria, fins i tot per davant de Grècia. Aquestes dades planen obscurament sobre el dia a dia i les esperances de les generacions encallades en una situació d’atur crònic, mentre el govern  es planteja l’endarreriment de  l’edat de jubilació i, per tant, la formació d’un tap d’aturats joves encara més voluminós.

Tenir 20 anys no ha estat mai senzill. Goethe deia que no sempre els joves eren de paraula, però que, quan la complien, era el món el que no complia amb ells. Si jo tingués ara 20 anys, sincerament no sé què faria, però crec que confiaria ben poc en les promeses dels adults, en general, i sobretot en les promeses dels responsables d’aquesta situació. Les generacions joves, en una societat sana, tenen dret a viure una vida plena de sentit, com  la majoria de les que els han precedit, en el segle XX, però no se’n sortiran si no s’organitzen, en un sentit molt ampli, per forçar un canvi en les regles del joc vigents, i si no utilitzen la  seua energia per trencar motllos i forjar una nova hegemonia social i política, amb noves regles del joc. És la seua principal esperança i potser és l’única oportunitat dels que ja hem  superat els 50 anys.

False figure 8
False figure 8 (Photo credit: Wikipedia)
Share Button

Estat d’excepció a Espanya

Espanya - barna metro
Espanya – barna metro (Photo credit: cinocino)

A partir d’avui, comença l’estat d’excepció econòmic i polític a Espanya. A banda de les mesures econòmiques, se’n prendran d’altres (com la reducció del nombre de regidors però no de les diputacions provincials) que tenen com a objectiu afegit  redimensionar el sistema electoral, incrementar la desconfiança dels ciutadans en els electes i fer més difícils les mobilitzacions per aturar aquest cop d’estat tou.

No és amb por ni amb desesperació que hauríem de reacciona, però. En moments històrics molt més difícils, han estat diverses les societats que han fet front a la manca de llibertat, a la insensibilitat  i a la injustícia. Ara bé, tampoc no ens hem d’enganyar. A la majoria de la població li tocarà de reviure situacions de penúria o d’injustícia que els més grans podran comparar amb la vida a l’Espanya dels 50. Mentre la nostra societat no estigui en condicions d’alterar substancialment l’actual estat de coses que, a més, ens duu directament a la pobresa i a la recessió, moltes famílies s’hauran d’organitzar més que rígidament  per poder tirar endavant amb una dignitat mínima.

Per qui més ho lamento, sens dubte, és per les persones grans que havien dipositat les seues esperances en una vellesa justa i comfortable, i també per aquells nois i noies d’entre 20 i 30 anys, que estan condemnats –si no canvien les circumstàncies– a perdre les oportunitats que la joventu hauria de proporcionar, en cada generació.

Share Button