Bolonya i la lectura

En gran manera, la literatura infantil i juvenil és el futur de la literatura, perquè, sense lectors, la literatura deixaria d’existir o es convertiria en tota una altra cosa, un solipsisme dels que escriuen com si només existís el jo i tota la resta fossin emanacions mentals d’aquest jo. Podeu continuar llegint l'article que avui m'ha publicat SEGRE.

Share Button

Elogi de la memòria

A la memòria dels morts als Alps, aquesta primavera.

Fa pocs dies que van morir als Alps. D’aquí a uns dies més, els plataners i els faigs fullaran, i no farà falta gaire més temps perquè els camps de cereals adquireixin aquella verdor intensa que, quan el vent els rebrega, els fa semblar un mar escampant-se més enllà de  l’horitzó.

zoom-en-memoria-companeros-muertos-accidente-avion-black-ribbon

 

Continua llegint «Elogi de la memòria»

Share Button

Les veus de la meua infantesa

Mirant cap a la meua infantesa, sento molts cops la veu del meu pare, veig els seus gestos, sento la seua olor… i, en canvi, no em passa el mateix amb ma mare. Fa uns dies,  anant a llençar la brossa (la nit era suau, el fred ens havia  concedit una treva) vaig tenir una intuïció, la sensació vaga d’haver trobat una resposta a una pregunta que no m’havia fet explícitament.

 

Infantesa

I si no sentís la veu de la meua mare, no veiés els seus gestos… perquè ella és dins meu? O sia, perquè el que jo dic, sento i penso potser és el que ella devia dir, sentir i pensar quan jo era un infant. Sembla unahipòtesi raonable. I ara podria comunicar-me amb ella si escoltava prou endins de mi mateix? Això ja és més difícil.

Share Button

Boira nocturna

Des de fa dies, la boira s'ha apoderat dels plans de Lleida. La ciutat sembla un plató londinenc. Les temperatures són baixes.
Lleida, un plató londinenc

Des de fa uns dies, a Lleida hi ha una boira persistent, humida, que només s’aixeca durant un parell d’hores a migdia. O sia, un parèntesi típicament anticiclònic, que converteix aquesta plana fluvial en un clotada boirosa.

Acabo d’anar a llençar la brossa i em recupero una de les ocasions filosòfiques que més m’agraden. Una intensa humitat suspesa en l’aire, humitat a terra i boira espessa sense arribar a la magnitud del purè. Em creuo una parella jove, una veïna que treu el pastor alemany a fer un tomb. Anys enrere, tenir una gossa m’obligava a allargar les excursions nocturnes, aquestes passejades dins la boira nocturna…que és tan diferent de la boira durant el dia o de la boira amb el sol clarejant al darrere.

La boira densa en la nit pot fer por a qui no la coneix des de petit, quan els carrers no s’enllumenaven gaire i a cada cantonada semblava que començava una dimensió obscura.  Per a mi, és ben bé al contrari. Tinc la sensació que la boira nocturna m’embolcalla, que m’amaga però no amaga ningú que em vulgui fer mal… Podria continuar caminant de nit, a través de la boira, i experimentar la sensació de fer un viatge en la memòria, en el temps i en l’espai,  però no un de melancòlic, sinó un viatge cap a una dimensió què els vius, els morts, els propers i els absents, i els amics i els enemics conviuen i es creuen en harmonia, sense espantar-se mútuament.

Share Button

Passa Nostre Senyor tocant lo tambor…

Suposo que la majoria de nosaltres tendim a recordar aspectes concrets del nostre Nadal infantil. Nadal, Reis… són festes que semblen pensades per als infants, sobretot si tenen uns pares amb la suficient imaginació i ganes de convertir-les en un període màgic, especial.

Durant aquests dies, amb ma germana i amb ma mare, que, a pesar de sofrir un Alzheimer avançat, conserva a la memòria la lletra d’algunes cançons que ens cantava quan érem nens, hem estat reconstruint una cançoneta que pel ritme monòton i sincopat que té deu d’ésser de fer cagar el tronc (com en diem a la Catalunya occidental) o tió. Buscant a Google he trobat molt diverses versions que comparteixen alguns fragments de la que us transcric a continuació; una versió que té un punt de surrealista. És clar que el surrealisme en les cançons populars te les seues arrels en la confusió entre mots, a l’hora d’aprendre-les i d’ensenyar-les, al llarg de molts anys.

“Ara ve Nadal,

posarem lo porc amb sal,

la somera a la pastera,

lo pollí al cap del pi.

Toca, toca Valentí.

Ara passen bous i vaques,

les someres amb sabates,

los capons amb sabatons.

Passa Santa Anna,

tocant la campana.

Passa Sant Agustí,

tocant lo violí.

Passa Nostre Senyor

tocant lo tambor.”

Share Button