3 diputats per la independència, l’any 1991

Avui en parla el diari ARA:

Només ells tres hi van donar suport en un Parlament que encara no disposava de sistema electrònic de votació. Per votar a favor, calia alçar-se de la cadira. "La sensació de solitud era molt gran", recorda Carod-Rovira. "Sabíem que els altres 132 diputats no s'aixecarien", afegeix Pueyo. "Però ens sentíem precursors d'un debat que s'havia de fer", arrodoneix Colom.

 

http://www.ara.cat/premium/cronica/independencia-ja-colar-al-Parlament_0_425357514.html

1991_3_diputats_CDC-ERC-ICV-CDS-PSC_ARAIMA20110211_0028_28

Share Button

LA LLENGUA CATALANA EN UNA REPÚBLICA INDEPENDENT

l proper dijous, 13 de novembre, presentem el número 39 de la revista Arts al Born Centre Cultural de Barcelona amb un suggeridor dossier, “La cultura per un nou Estat. Un Estat per a una nova Cultura”.

Evidentment, hi esteu tots convidats.

La presentació comptarà amb les intervencions de:
Jaume Vilella, president del Cercle de Belles Arts de Lleida
Francesc Català, director d’Arts
Alberto Velasco, coordinador del dossier
Josep M. Solé i Sabaté, director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, en representació del president de la Diputació de Lleida
Josep Borrell i Figuera, director dels SS.TT. de Cultura a Lleida

L’acte es clourà amb un debat moderat per Quim Torra, director del Born Centre Cultural, al voltant del tema tractat al dossier i en què participaran els autors que hi han escrit: Joan Manuel Tresserras, Vicenç Villatoro, Eduard Voltas, Carles Duarte i Miquel Pueyo

Share Button

 

El proppassat dijous, 13 de novembre,es va presentar el número 39 de la revista Arts al Born Centre Cultural de Barcelona, que inclou un dossier sobre  “La cultura per un nou Estat. Un Estat per a una nova Cultura".
 

L'acte va comptar amb les intervencions de
Jaume Vilella, president del Cercle de Belles Arts de Lleida
Francesc Català, director d’Arts
Alberto Velasco, coordinador del dossier
Josep M. Solé i Sabaté, director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, en representació del president de la Diputació de Lleida
Josep Borrell i Figuera, director dels SS.TT. de Cultura a Lleida

 

L’acte es va cloure amb un debat moderat per Quim Torra, director del Born Centre Cultural, al voltant del tema tractat al dossier i en què participaran els autors que hi han escrit: Joan Manuel Tresserras, Vicenç Villatoro, Eduard Voltas, Carles Duarte i Miquel Pueyo.

 

En aquest post podeu llegir, si us interessa, la meua col.laboració en l'esmentat dossier. el títol és el mateix que l'encapçala.

 

Continua llegint «LA LLENGUA CATALANA EN UNA REPÚBLICA INDEPENDENT»

Share Button

Catalunya, la llengua i el sobiranisme

Demà, 7 de març, a les 20'30, a la Sala d'Actes de l'Ajuntament de Balaguer, m'han convidat a parlar de “Catalunya 1714-2014: Una comunitat nacional i llingüistica resilient”. Us anticipo una petita part de les conclusions.

 

  •  La globalització ha posat en contacte el que és local i el que és mundial, i ha iniciat un procés d’eliminació de les fronteres, especialment en allò que és útil perquè el planeta esdevingui un espai comercial i econòmic únic. Aquest procés no pot ser definit ni com a intrínsecament negatiu ni com a absolutament positiu. És innegable que té unes implicacions sociopolítiques, culturals i ideològiques força importants i que presenta aspectes positius (l’extensió del dret humanitari, l’aparició de moviments supraestatals i d’organitzacions solidàries, la difusió de coneixements), al costat d’aspectes negatius (l’ampliació de la distància existent entre països industrialitzats i països pobres, la tendència al pensament únic). En els inicis del segle XXI, per tant, la societat catalana es troba immersa en un context mundial en transformació de llengües en contacte, inseparable d’aquest procés d’estructuració d’un nou espai global econòmic i comunicatiu, i de la intensificació de grans moviments de població, que incideix cada vegada més en la vida quotidiana dels ciutadans de tot el món i que modifica substancialment el terreny de joc de les cultures.
  • En aquest context, a començaments del segle XXI, la creació d’un estat català independent pot constituir també una nova oportunitat per reforçar i garantir la pervivència i l’ús normal de la nostra llengua, però també per dissenyar amb imaginació un marc legal, educatiu, cultural i tecnològic per a la diversitat lingüística actualment existent a Catalunya (amb més de 200 llengües de tot el món) que sigui generós però integrador i on aquesta integració, així com el prestigi, el poder simbòlic i la necessitat d’ús juguin a favor del català, que, a banda de ser la nacional, continuarà, almenys durant un temps, essent la més feble.felipv 
Share Button

La independència de Catalunya a internet

English: Graffity against the clausuration of ...
English: Graffity against the clausuration of TV3- Catalonia’s Television in the Land of Valencia.

En un post anterior, em vaig referir al fet que en el cas de la comunitat lingüística catalana, repartida entre quatre estats (Espanya, França, Andorra i Itàlia) i dins d’Espanya, en quatre comunitats autònomes (Catalunya, Illes Balears, País Valencià i Aragó), les utilitats de la xarxa són enormes, encara que no permetin superar sempre les limitacions i les prohibicions dels estats i governs autònoms, per exemple a l’hora de compartir canals televisius.

Deia que a través de la xarxa, no únicament és possible que persones que viuen en els diversos territoris estableixin llaços i cooperin, sinó que és factible compartir recursos audiovisuals i espais de socialització, mobilització  i debat, pràcticament sense límits. La societat catalana ha utilitzat a bastament aquests recursos.

D’altra banda, en l’era digital també la comunicació es desterritorialitza, fins a cert punt, i sorgeix la demanda de productes i serveis audiovisuals per a membres d’una comunitat escampats pel món i per a individus atrets per una cultura, una llengua o una manera de viure que no és (o no és la predominant) en el territori on viuen. En el primer cas, tenim l’exemple dels serveis adreçats per satèl.lit a les comunitats xineses o hindús instal.lades a Àsia, Amèrica del Nord o Anglaterra. En el segon, el d’aquelles persones que atretes per diversos motius (entre els quals, l’amor o l’amistat) desitgen conèixer la llengua, la cultura o l’actualitat d’una altra comunitat, sigui la catalana o la irlandesa.

Sumant aquests canvis a la situació actual de Catalunya, immersa en un procés de canvi polític i de debat ciutadà, en el mes d’octubre de 2012, Joan Carreras, Janquim, publicava un post titulat La independència a Internet (1), en el qual iniciava una revisió del material que es pot trobar a les xarxes socials, en relació al debat sobre l’estat propi i la indepedència de Catalunya. En síntesi, Janquim venia a dir que predominen els sentiments sobre els raonaments i que a la comunitat catalana li queda molta feina per fer, a l’hora de compartir, divulgar i difondre els arguments que converteixen l’anhel independentista en un objectiu democràtic i pacífic que pot ésser comprès i compartit per persones de tot el món, i que poden influir sobre l’actitud dels seus governs. Fet i fet, pràcticament tots els defensors de l’estat propi estarien d’acord que la internacionalització del cas català és una de les tasques essencials, a l’hora d’afrontar amb expectatives d’èxit la transició cap a la sobirania plena.

En aquest sentit –i a banda de les iniciatives tradicionals dels partits, moviments i entitats de tota la vida–, han sorgit algunes iniciatives  interessants, com la del col.lectiu Emma, una xarxa de catalans i no catalans que es dedica a divulgar en diversos idiomes, entre els mitjans de comunicació i les xarxes socials, notícies i informes sobre Catalunya. Naturalment, també Vilaweb continua realitzant un gran esforç de traducció i difusió de notícies en l’àmbit internacional, i encara cal afegir-hi la xarxa de pàgines web de les comunitats catalanes al món, entre d’altres…

Tanmateix, estic d’acord amb Janquim en les mancances que ell detecta: pocs continguts en castellà, manca d’argumentaris i cronologies en diverses llengües, de recursos audiovisuals, etcètera. També coincideixo en el seu diagnòstic sobre el predomini dels arguments emocionals sobre els arguments i la búsqueda de complicitats, des del punt de vista de la radicalitat democràtica i la solidaritat, que es tradueix en una limitada i desigual activitat del catalanisme cívic i polític en microblogs com Posterous o Tumblr, a Pinterest, Memolane, Prezi, etcètera.

La llista de feina per fer és ingent però no inabastable, sobretot si la comunitat catalana a internet és capaç de coordinar-se mínimament o, almenys, compartir alguns objectius bàsics. Finalment, no cal ni dir que la recuperació de TV3CAT, el canal internacional de Televisió de Catalunya, que va deixar d’emetre en el mes de maig de 2012, en el marc dels acords CiU-PP, constitueix un objectiu polític, nacional i social de primera magnitud.

 

Share Button

#11S contagiós

El 2 de novembre de 2010, jornada electoral, 61 milions d’americans van obrir el seu Facebook i 340.000 que no pensaven anar a votar, ho van fer després de rebre un missatge neutre que els ho suggeria, acompanyat de les fotos dels amics seus que ho havien fet. És interessant com aquest experiment del profesor James Fowler (earthtimes.org/politics/facebook-vote/2175/) demostra que el consell o l’opinió espontània dels nostres amics continua essent esencial a l’hora de signar per una causa, triar una pel.lícula o l’escola dels nostres fills, i que ara, a través de les xarxes socials, aquesta interacció es produeix amb una freqüència encara més elevada.
Sóc del parer que l’èxit de la manifestació de l’11S no és atribuïble ni als convocants ni als partits, sinó al contagi d’una resolució ferma, persona a persona, que en part també s’ha produït a través de la xarxa. Com és possible que en una societat com la catalana, majoritàriament decebuda de la política convencional, s’hagi produït una mobilització que pot acabar provocant un gir històric? Em sembla que les raons bàsiques d’aquest contagi són tres. La primera, que en els darrers decennis, l’Estat espanyol ha esdevingut un instrument sobredimensionat, poc eficaç i gairebé sempre hostil o indiferent a les demandes de la societat catalana. La segona, que el desequilibri entre l’aportació fiscal que fem i el que rebem a canvi ens duu irremeiablement a l’extinció dels serveis públics i a un empobriment general, i hi ha una majoria social que és conscient que aquesta situació no farà sinó empitjorar. I la tercera, però no necessàriament la menys important, la desafecció provocada per aquest degoteig continuat i diari de menyspreu i d’animadversió, expressada en diversos formats (des dels més banals fins a les sentències del Constitucional, passant pel to d’una part substantiva de l’opinió publicada o televisada a Espanya), que ha aconseguit que una majoria de catalans i catalanes no necessàriament polititzats s’hagin convençut definitivament que Espanya, en termes generals, ni els entén, ni en sent la necessitat.

Publicat a SEGRE el 16 de novembre de 2012

Share Button