Tricentenari a Lleida

Ahir, dissabte, es va celebrar  l’acte inaugural del Tricentenari 1714-2014, en la nau central de la Seu Vella de Lleida. En realitat, la capitulació de la nostra ciutat es va produir set anys abans de la presa de Barcelona i la fi de la Guerra de Successió (exactament el 7 de novembre de 1707) i  va ser conseqüència directa de la derrota dels aliats a la batalla d’Almansa. El Tricentenari es presenta, al mateix temps, com una oportunitat per celebrar la nostra continuïtat com a poble (“Érem. Som. Serem”) i com un espai per al debat sobre el present i el futur de Catalunya, segons el pròleg que va ser llegit per l’actriu Montserrat Carulla.

            L’acte, retransmès en directe a través de TV3, va dur a les llars catalanes la imatge d’un conjunt arquitectònic i històric tan poderós com el de la Seu Vella, en una demostració simbòlica de gran plasticitat d’allò que Lleida suposa, en el conjunt català i europeu. La combinació de lectures, interpretacions musicals i dansa va ser esplèndida i, en algunes estones, emotiva i d’una gran bellesa formal i de contingut. Personalment, les interpretacions de Jordi Domènech (amb el Saró de cenni tuoi) i de Maria Hinojosa, que va cantar Lascia ch’io pianga, em van emocionar, no pas menys que els passatges en què les més de 600 persones que hi havia a la Seu van acompanyar el cor i l’orquestra, en l’excució del Cant de la Senyera i dels Segadors.

            Val a dir que dins la llarga relació de recursos historiogràfics i educatius que donaran suport, dins i fora de l’àmbit d’internet, a la memòria de la Guerra de Successió, vaig trobar a faltar una major implicació i un compromís més directe  de les institucions lleidatanes (universitat, Paeria, consells comarcals, Diputació…) i de les associacions del territori, però no és menys cert que el Tricentenari tot just acaba de començar i és ben possible que aquestes ens reservin, encara, alguna sorpresa que puguem celebrar.

Publicat a SEGRE el 12 de gener de 2014

Share Button

Tricentenari a Lleida i música barroca

 

Em fascina la música del Barroc. Crec que és el més interessant d’aquest període artístic. Avui he descobert (ja em perdonareu no haver-ho fet abans) un grup manífic, que ha liderat una bona part dels continguts de l’acte inaugural del Tricentenari 1714-2014, celebrat avui a la Seu Vella de Lleida. El seu nom és l’Orquestra barroca Vespres d’Arnadí.

La peça que interpreten és “Il ballo delle ingratte”, de Claudio Monteverdi. No l’han interpretat avui, sinó que correspon a una anterior intervenció en directe del grup.

En canvi, la peça següent (Lascia ch’io pianga, de Georg Friedrich Haendel) l’ha interpretat Maria Hinojosa en l’acte de Lleida, però el video correspon a una actuació de la mezzosoprano Magdalena Kozena.

 

Share Button

Lleida en la Guerra de Successió: 1707, 1714, 2014

Demà, 11 de gener de 2014, a la Seu Vella de Lleida se celebrarà l’acte inaugural del Tricentenari 1714-2014. Tal vegada moltes persones desconeixeran que la caiguda de Lleida sota el jou borbònic es va produir set anys abans, el 1707. 

La capitulació de la ciutat, el 7 de novembre de 1707, com locupació de València i dAragó, van ser conseqüència directa de la derrota aliada a la batalla dAlmansa, el 25 dabril. Tres-cents anys després som aquí, en el sumptuós conjunt catedralici de la Seu Vella –on sinaugurarà daquí a poca estona lexposicióLa catedral segrestada–, per fer memòria i per fer-ne a Catalunya, a Espanya i a Europa dun dels més majors sacrificis històrics que la ciutat de Lleida ha protagonitzat.

Lhistoriador Josep Lladonosa el fill del qual, el Dr. Manel Lladonosa, glossarà a continuació la significació històrica dels fets de 1707 va ser el primer a argumentar la gran influència negativa que les crisis històriques patides per la ciutat de Lleida  –a causa de la seua situació excèntrica i fronterera han tingut sobre la continuïtat de la seva existència com a comunitat i sobre la solidesa de la seua estructura civil, urbanística i econòmica. Les fites de la nostra història han estat sovint dramàtiques: lemigració dels que havien desdevenir repobladors de València i Múrcia, en el segle XIII; les pestes dels segles XIV i XV; els tres setges soferts durant la Guerra dels Segadors; la derrota de 1707; el setge i saqueig de 1810, dirigit pel general Suchet; els raids aeris protagonitzats per laviació feixista, durant la Guerra Civil; lestabliment del front, a banda i banda del Segre, durant nou mesos, després que les tropes sublevades conquerissin el recinte fortificat que inclou aquesta magnífica joia tardoromànica i gòtica on ens trobem. Aquests tràgics moviments pendulars han conduït la ciutat i els pobles del seu entorn al límit de la seua existència física i avalen lafirmació de Joan Baptista Xuriguera: No volem comptar les vegades que [Lleida] ha hagut de defensar-se per aclarir  conflictes i situacions embullades. La seva història ens mostra una llarga sèrie de sacrificis realitzats per mantenir el seu idealisme i la seva catalanitat.

Siguem sincers: una mica més i no ens en sortim, de tan profund com ha estat linterès que han desvetllat els nostres dos castells i la posició dels nostres turons,  entre els guerrers francesos i espanyols, i no són poques les poblacions que han desaparegut al llarg dels segles, ni les que com Almacelles, incendiada en la Guerra dels Segadors i repoblada a la fi del segle XVIII, han hagut de tornar a començar de zero. No és estrany, doncs, que Josep Lladonosa considerés que la fidelitat era la característica essencial del nostre poble. Un altre lleidatà, Antoni Bergós, ha parlat de combativitat i Josep Vallverdú  ha escrit que són la fidelitat i un sentit de supervivència històrica molt acusat la contribució més important que els lleidatans i les lleidatanes hem fet  al sentit pragmàtic de la vida que caracteritza del poble català i a la  voluntat d’ésser com a motor de la nostra història.

Gràcies a aquesta voluntat indeformable de persistència, hi ha hagut en cada fita històrica –i ha de continuar havent-hi, tant a Lleida com en el conjunt del territori de Ponent– una capacitat serena i eficient per a la reconstrucció, sostinguda no únicament pel fet de de posseir grans coses en comú en el passat, sinó també per lambició i la voluntat demprendren daltres en el futur.

Sense exagerar gens ni mica, avui podem afirmar que lafer dels catalans, durant la Guerra de Successió, va commoure tot Europa. Lheroisme i la tenacitat amb què vam defensar les seues llibertats van ser lloats pels seus mateixos enemics, i a Londres es publicaven fulletons populars que es venien al preu dun xíling i que contaven « La deplorable història dels catalans », abandonats pels seus aliats anglesos, austríacs i holandesos. El 3 dabril de 1714 la cambra dels lords encara sadreçava a la reina Anna, apiadant-se de la nostra sort: posem la nostra més humil i seriosa proposta a vostra Majestat, perquè a Vostra Majestat li plagui de continuar la vostra interposició de la manera més forta perquè els catalans puguin continuar gaudint dels seus justos i vells privilegis. Vet aquí lextraordinària dimensió política i moral i labast internacional dels fets històrics que avui commemorem, i la importància de lexemple de  lleialtat, coratge i liberalitat que van donar els nostres avantpassats.

ban_lleida

Share Button

De 1707 a 1714. De Lleida a Barcelona i Cardona

Per als lleidatans, el  nostre 1714 particular és el 1707  i sap una mica de greu que sovint, quan sexplica la història de la Guerra de Successió a Catalunya, se salti de la derrota dAlmansa a la caiguda de Barcelona, sense dir ni piu de la caiguda de Lleida, i no es mencioni tampoc el fet que el castell de Cardona, darrer reducte dels partidaris de larxiduc, no es va perdre fins a les darreries de 1714.

            A Lleida, l11 de novembre commemorem la capitulació de les tropes que, comandades pel príncep von Hesse-Darmstadt, defensaven les fortificacions que envoltaven la la Seu, on shavia refugiat i havia patit privacions de tota mena la majoria de la població civil. Tres mesos abans, els granaders francesos havien obert una bretxa a la muralla del Carme, shavien apoderat de la ciutat i lhavien saquejada. Segons diversos testimonis, les persones que shavien refugiat al convent del Roser van ser assassinades, sense que els historiadors shagin posat dacord sobre quantes víctimes va haver-hi, en aquest indret de la ciutat.

            Del que no hi ha dubte és del fet que la definitiva derrota dels partidaris de larxiduc d’Àustria es va produir a la Seu, a causa de la manca daigua i provisions, i de les maniobres deslleials de sir Charles Wills, coronel del Primer Regiment de Mariners, teòric aliat del príncep von Hesse i dels lleidatans partidaris de larxiduc d’Àustria.

            La història que segueix a locupació de Lleida ja ens resulta més coneguda: sancions, enderrocaments, tancament de la universitat, conversió de la Seu en castell militar Han passat 300 anys, però, i podem analitzar aquelles circumstàncies amb una certa perspectiva i mirant cap al futur, en un moment excepcionalment  transcendental per a Catalunya.lleida_1707_situation

Share Button

Victus

M’he llegit Victus en pocs dies. Sóc un lector més aviat ràpid i aquest cop he fet un esforç perquè la novel.la em durés unes quantes nits. Habitualment llegeixo una mitja horeta al llit, abans d’adormir-me, i aquesta estona la reservo per a les lectures que em vénen de gust, gairebé sempre creació. Si no ho hagués fet així, Victus m’hagués fotut enlaire la primera nit que m’hi vaig posar.

Victus és una novel.la històrica d’Albert Sánchez Piñol que té com a escenari la Guerra de Successió i finalitza l’11 de Setembre de 1714, un cop presa la ciutat de Barcelona per l’exèrcit de les Dues Corones. Segons l’autor, és el fruit d’anys de treball i de reescriptura que el van dur, finalment, a escriure-la en castellà, la qual cosa (per sort) no ha provocat les habituals polèmiques i més aviat ha estat rebuda amb un saludable exercici de normalitat i d’interès pel contingut de l’obra.

Com que ja s’han publicat un bon nombre d’entrevistes amb l’autor, crítiques i comentaris, m’estalviaré gustosament de fer-ne una anàlisi literària o estilística. Em limitaré a dir que la novel.la té gruix, densitat, credibilitat, intensitat i una poderosa arquitectura d’històries, personatges i ambients. M’ha agradat molt, i no només perquè qüestiona alguns dels mites sobre l’11 de Setembre, sinó perquè sacseja el lector des del començament fins al final i probablement també (és clar que això l’autor no ho podia preveure) perquè ha aparegut en un moment polític i històric singularíssim. Són dues coses diferents, però difícils de destriar.

Per acabar, comparteixo amb vosaltres un fragment de la part final del llibre. Martí Zuviría, el protagonista, basat en el personatge real de l’ajudant del general Villarroel, reflexiona sobre com han acabat les coses:

“Ese 11 de septiembre nuestro jefe de gobierno, Rafael Casanova, también desempeñó su papel pero no rozó la grandeza de Villarroel. Si yo tuviera un carácter indulgente diría que Casanova fue un personaje más trágico que deplorable, atrapado entre su razón, la razón de estado y la voluntad de lucha de su pueblo.”

Share Button