EL “PARTE”

El passat 30 de setembre va traspassar Hanoi Hanna o lady Drac, com també va ser coneguda la loctura vietnamita Trinh Thi Ngo, que es va fer famosa durant la guerra del Vietnam, entre els soldats nord-americans que hi van participar. En un anglès impecable, Hanoi Hanna s’adreçava tres cops al dia als militars americans, des de l’emissora La Veu del Vietnam, i els posava música, els informava sobre les manifestacions contra la guerra, que tenien lloc als Estats Units, i els animava a desertar abans de “morir o quedar mutilat per a tota la vida sense tenir la més mínima idea del que passa.”

 Els vietnamites encara avui consideren que el paper de lady Drac va ser essencial, a l’hora de descoratjar els combatents americans. La notícia de la seua mort m’ha fet  recordar la guerra civil espanyola, la primera en què la ràdio va funcionar com una eficaç arma de propaganda. La rendició del general Goded, sublevat a Barcelona, es va fer efectiva a través de la ràdio. Ara bé, el general més escoltat pels dos bàndols, durant els primers mesos de la guerra, va ser Queipo de Llano, que es va apoderar de Radio Sevilla i va posar els escamots d’execució a treballar. Les seues intervencions eren de la mena: "nuestros valientes legionarios y regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser hombres de verdad. Y de paso también a sus mujeres".  Rafael Alberti li va dedicar un poema: “Queipo de Llano es quien habla./Quien muge, quien gargajea./Quien rebuzna a cuatro patas./¡Radio Sevilla!/Señores:/Aquí un salvador de España.”A principis de 1938, Franco va posar fi a l’activitat radiofònica del general dipsòman, perque no convenia a la imatge del règim. En canvi, el famós “parte” de les 10 de la nit,  instaurat l’any 1937, va ser d’obligada retransmissió fins a 1977. Molts encara potser recordareu com les persones grans anomenaven “parte” qualsevol tipus d’informatiu, tant radiofònic com televisat, justament per influència del lèxic bel.licista que el franquisme va perpetuar.

Publicat a SEGRE el 9 d'octubre de 2016

Share Button

Víctimes oblidades

Sense pena ni glòria, un any més ha passat a Lleida el 27 de gener, Dia en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. Cap administració no ha considerat necessari afegir-se a la commemoració internacional, instituïda per les NNUU, ni fer memòria de víctimes tan properes com el sabater de Lleida Josep Rodés, que va sobreviure a Dachau; el combatent de la resistència francesa Benito Morelló, mort a Mauthausen, o la mestra Coloma Seròs, supervivent de Ravensbrück i Bergen-Belsen.

Continue reading

Share Button

El Mizzian

Mohamed Ben Mizzian Al Kassem, fill d’un caïd marroquí aliat amb les autoritats del protectorat espanyol al Marroc i protegit d’Alfons XIII, va arribar a ser capità general de Galícia i de Canàries, després d’haver estat un dels militars més lleials a Franco i més durs, tant en el camp de batalla com en la reraguarda, tant quan va combatre contra els seus com en la guerra civil espanyola. Segons l’historiador americà John Whitaker, una de les seues especialitats consistia a utilitzar les violacions com a arma de guerra, per sembrar el terror entre la població civil. Finalment, El Mizzian, com l’anomenaven els espanyols des que va passar per l’acadèmia militar de Saragossa, va participar activament, amb els regulars, en els combats d’abril de 1938 per la presa de Lleida.

 El general va rebre l’any 1956 una telefonada del rey Mohamed V. Aquest li va demanar que tornés al Marroc per organitzar l’exèrcit de l’excolònia i després  d’haver estat un peó de la potència colonial va accedir a la demanda del rei i pel matei preu es va encarregar de liderar, entre 1957 i 1958, la repressió militar que va causar milers de víctimes entre els berbers del Rif, la més abandonada i menys submisa de les regions del regne alauïta.

Paradoxalment, l’any 2006, en un suburbi de Nador i davant d’una difícilment justificable representació oficial espanyola, es va inaugurar un museu en honor de l’il.lustre militar, a pesar de les queixes de les entitats marroquines de defensa dels drets humans, i de l’escassa simpatia dels rifenys pel seu botxí. Fernando Díaz Plaja, en el seu Anecdotario de la España franquista,  va posar per escrit la poc escrupolosa manera com  El-Mizian va “recuperar” una filla seua, casada amb un metge militar espanyol, que va ser retinguda a l’aeroport de Casablanca, mitjançant un engany, mentre el seu marit era reembarcat a punta de pistola, en una aeronau d’Iberia. L’endemà, un tribunal marroquí anul.lava el matrimoni catòlic de la noia i la casava amb el cosí que son pare li havia reservat.

Publicat a SEGRE el 10 d'agost de 2014

Share Button

Víctor i Raymonde

Pagès editors acaba de publicar Dietaris de l’exili, obra pòstuma de Víctor Torres que aplega dos diaris escrits a mà i a màquina, respectivament, el primer dels quals aplega els darrers temps de la guerra i els primers de l’exili en el camp de concentració, i el segon, les vivències personals i polítiques, durant el temps que col.laborà amb els presidents Irla i Tarradellas, a París, com a secretari general de la Generalitat.

En els darrers mesos de vida, en Víctor va revisar els dietaris que inclou aquest llibre i que han estat  transcrits i editats per Montserrat Catalán, directora de l’arxiu Tarradellas. La decisió d’editar-los, seguint la seua voluntat, ha estat presa per la seua esposa, la Raymonde Sallé, aquesta dona forta en el sentit bíblic, i pels seus fills Manuel, Marc i Elena. Com Manuel Torres va dir, el 25 de novembre de 2011, en l’homenatge al seu pare, celebrat en el palau de la Generalitat: “à ses yeux famille et politique se partageaint la plus grande importance.”

L’aparició d’aquest llibre pot ser un bon moment per fer un reconeixement a la Raymonde Sallé, que continua profundament enamorada d’aquell Víctor amb qui valsejaven l’any 1941, a Montpeller. A aquesta Raymonde que gaudeix  d’una memòria impressionant i que tantes coses m’ha explicat (i ha explicat a d’altres persones, estudiosos i historiadors), no només sobre el Víctor i sobre la vida quotidiana amb ell i els seus fills, sinó també sobre la seua família paterna i materna, fidel a  l’Església reformada de França; sobre el seu pare Marcel Sallé, professor de literatura anglesa, traductor de Shakespeare i ex­combatant a la Gran Guerra; sobre la vida durant la II Guerra Mundial… i a qui tant em plau –avui i sempre– de manifestar la meua estima, respecte i agraïment.

Publicat a SEGRE el 22<de juny de 2014

Share Button

Robert Capa, en el front del Segre

Un dels escenaris essencials de la Guerra Civil a Catalunya va ser l’àrea del Baix Segrià, donat que el Segre era un punt estratègic que separava els bàndols republicà i franquista.  Entre l’estiu i la tardor de 1938, es van produir diverses temptatives de liquidar el cap de pont que els franquistes havien instal.lat a Seròs.

Robert Capa va  documentar els esforços dels milicians que ho intentaren. Del 6 al 12 de novembre va tenir lloc la darrera i  fracassada contraofensiva republicana que va ser l’últim episodi dels combats en el front del Segre.  Aquell 9 de novembre, el fotoperiodista Robert Capa hi era, i les seues fotografies sobre «La victòria del riu Segre» van publicar-se a  Regards, Life, Match i Picture Post: en aquesta revista britànica li van valer ser batejat com «el fotògraf de guerra més important del món».

Aquesta és la història de l’anomenada “maleta mexicana” de Capa.

http://www.youtube.com/watch?v=rs0VQ-S2Opc

Share Button