Gàngsters

 

Als 51 anys, ha mort James Gandolfini, l’actor que va encarnar el paper de Tony Soprano, un gàngster ple de subtileses però no pas menys violent, en la sèrie televisiva que narrava la vida quotidiana d’una família de mafiosos. La sèrie va tenir èxit, i qui n’hagi vist algun episodi,  segur que recordarà, amb una barreja de simpatia i disgust, la mirada tristoia del protagonista i el seu cos de nen enorme.

En convertir-se en una sèrie de culte, dos professors americans de filosofia van editar una compilació d’estudis sobre els aspectes ètics i filosòfics de la sèrie i del seu personatge principal (The Sopranos and Phyosophy). Per als professors americans, el principal error moral de Tony Soprano és el fet d’adherir-se a una ètica que justifica els seus actes (robar, assassinar o extorsionar) en funció dels beneficis que proporcionen als seus familiars i amics. Tony és un bon pare, un bon amic i, fins a cert punt, un bon espós, però no sent cap remordiment per les seues víctimes. “Només donem pel sac als que han nascut perquè els donin pel sac”, afirma en un dels episodis.

Era d’esperar que el retorn dels Soprano a l’actualitat, després del traspàs de James Gandolfini, provoqués, a Twitter i en d’altres xarxes socias, una cascada d’ironies sobre les relacions entre el gangsterisme i la política, sobretot a costa de personatges que tenen una certa retirada als personatges de la sèrie: Bárcenas, el Bigotes, Rita Barberà… No és estrany. Cobrar 22 milions d’euros de sobresous, com ho han estat fent 40 alts càrrecs del partit governamental; dilapidar una fortuna, a través de la trama andalusa dels ERE; saquejar el Palau; col.locar inversions  arriscades a persones d’edat avançada són procediments no gaire diferents d’alguns dels utilitzats per Tony Soprano i la seua família. A més d’extorsionar i cobrar comissions, els Soprano es finançaven co.locant accions de risc als jubilats o embutxacant-se  els diners púbics destinats a la rehabilitació d’habitatges socials  a Newark… Els nostres gàngsters no exerceixen la violència física sobre les seues víctimes, perquè no els fa cap falta, gràcies a la impunitat amb què actuen i a les complicitats de què es beneficien. La qüestió és si la seua és –com la de Tony Soprano—una ètica parcial, que justifica els seus actes pel benefici que n’obtenen i que no reconeix la condició d’éssers sensibles de les seues víctimes, i, en línies generals, jo diria que sí, que comparteixen amb el personatge interpretat per Gandolfini una mateixa moralitat.

Publicat a SEGRE el 23 de juny de 2013

Share Button
Italo Calvino Luigi Silori

Italo Calvino Luigi Silori (Photo credit: Wikipedia)

“L’infern dels vius no és alguna cosa que serà: si n’hi ha cap, d’infern, és el que ja és aquí, l’infern en què vivim cada dia, que formem entre tots. Hi ha dues maneres de no patir per aquest fet. La primera resulta fàcil per a molts: acceptar l’infern i esdevenir-ne part fins al punt de deixar de veure’l. La segona és arriscada i exigeix una atenció i un aprenentatge continus: buscar i saber reconèixer quines persones i quines coses, enmig de l’infern, no són infern, i fer-les durar, i donar-los espai.”
Italo Calvino. “Les ciutats invisibles”

Rellegint Italo Calvino, a partir de Zygmunt Bauman.

Share Button

“Mort certa, hora incerta…” Presentació a Barcelona

Ernest Benach i Miquel Pueyo presentaran el dimarts 2 d’abril a Òmnium Cultural el llibre Mort certa, hora incerta a través del qual fan una proposta sobre com hauríem de gestionar la mort, la memòria i l’oblit digitals en una societat immersa a la xarxa on milions de persones s’han dotat d’una identitat digital tan potent com la real. L’acte, que començarà a les 19h, comptarà amb les intervencions dels dos autors així com del professor de sociologia de la UAB, Salvador Cardús, i de Lluís Pagès Marigot, director de Pagès editors i Lluïsa Julià,membre de la Junta Directiva d’Òmnium Cultural.

Share Button

L’empowerment. Una altra manera de fer política?

Change.org és una plataforma de peticions en línia que agrupa 20 milions d’usuaris en tot el món. La seva finalitat és canalitzar peticions de ciutadans i ciutadanes que volen posar fi a una situació injusta, aturar una arbitrarietat, denunciar una actuació dels poders públics… a través de l’empoderament de les persones.En el marc de l’Estat espanyol, enguany, gràcies a la mobilització a través de la plataforma s’han aturat decisions polítiques injustes com el tancament del Servei de Cirurgia Cardiològica Infantil de Canàries, o empresarialment immorals, com la pràctica de Tele 5 de pagar implicats en l’assassinat de Marta del Castillo.

Change.org és una eina digital d’empoderament, una expressió que en català encara no és acceptada, ja que es considera únicament correcta la denominació apoderament. En qualsevol cas es tracta d’un neologisme que prové de l’anglès empowerment. El podem definir com el procés pel qual una persona o un grup social adquireix o rep els mitjans per a enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials. Va començar a utilitzar-se en relació a les polítiques de gènere i de cooperació internacional al desenvolupament, però ha experimentat una gran difusió i una ampliació del seu significat.

  • L’empowerment és un procés de canvi pel qual les persones augmenten la seva capacitat de decidir i es transformen les relacions desiguals (entre gèneres, en una associació, en una xarxa…). Per a les persones pot ser una oportunitat de superar les estratègies de desenvolupament planificades per d’altres i convertir-se en agents actius, des del començament, del disseny i del desenvolupament d’un projecte. Com ? Aportant la seva agenda, les seves prioritats i reflectint els seus interessos, necessitats i la  diversitat. En aquest sentit l’empoderament té a molt veure amb l’exercici del pensament assertiu, de l’autonomia i l’assumpció de responsabilitats.
  • En termes de valors, per a una comunitat o per a persones de diverses comunitats suposa assumir activament les següents oportunitats: pensar autònomament, dialogar sense intermediaris, actuar sobre la realitat,  incrementar la confiança en les nostres capacitats i adonar-se que és possible lluitar directament pels drets de les persones i per la seva llibertat de decidir i d’actuar.
Share Button

Regals

Ni or, ni mirra ni compra impulsiva. Enguany els Reis, per mags que siguin, ho tindran difícil  per no quedar malament amb els seus clients. Fins i tot al pessebre s’hauran  quedat sense l’escalf del bou i la mula, que el papa Benet ha enviat a les golfes dels elements simbòlics arraconats. Amb els funcionaris sense paga, un 22’6% d’aturats, un 21,9 per cent dels catalans submergits  per sota del llindar de la pobresa i un 57% amb problemes per arribar a finals de mes,  és d’esperar que seran unes festes de mirar molt i comprar el just.  Els regals de Nadal i Reis, exceptuant els de gran luxe, que acaparà una minoria, seran més senzills i més barats. Potser també, a canvi,  més inspirats per la imaginació que per l’estricta  necessitat de fer el paripé.

Davant l’imperatiu  d’ésser sobris sí o sí, hi pot haver més persones que donin preferència al comerç  on els atenen amb cortesia i professionalitat, que regalin productes de  comerç  just o proporcionats per iniciatives solidàries, que trïin amb paciència  un detall pensat per a la persona que l’ha de rebre o que tornin (si en saben) a l’obsequi fet per un mateix. ¿Se us acut alguna cosa més tendra que el dibuix d’un infant, el jersei que us quedava enorme i que pesava com un mort, però que us va teixir aquella amiga o la mare, o la visita per sorpresa de l’amic que feia anys que no véieu ni esperàveu?

No mancaran tampoc els que experimentin el dolor o la solitud, durant aquestes festes. El psiquiatre Rojas Marcos diu que la vida ens reserva una mitjana de dues tragèdies per persona. Es pot ser feliç amb una malaltia crònica, sense diners o trobant-se sol? És una pregunta difícil de respondre, molt personal, però no es pot negar que el dolor forma part de la vida i que la manera com el visquem i el sentit que li donem, en aquest món inevitablement imperfecte, sí que depèn, en una mesura no pas petita, de nosaltres mateixos i de la nostra capacitat per compartir-lo, per escoltar-lo i per revisar les nostres prioritats.

Publicat a SEGRE el 9 de desembre de 2012

Share Button