Loteria de Nadal

De cua d’ull, Europa ha mirat alarmada cap a Catalunya, durant les darreres setmanes. L’1 d’octubre, per la duresa de la intervenció policial. El 3 d’octubre, quan tot el país va quedar paralitzat. I quan dic Europa, no em refereixo a l’honoris causa J.C. Juncker que, al capdavall, es deu al col·lectiu de governs estatals, sinó a l’advertiment al govern espanyol perquè no usés la força, fet en dues ocasions per Donald Tusk; al silenci d’algunes cancelleries, entre les quals l’alemanya; al nerviosisme dels mercats; a l’anunci de Mario Draghi sobre la retallada d’estímuls monetaris…

Publicat a SEGRE el 19 de novembre de 2017

Share Button

El sindicat de la por

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”.

Share Button

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”. A hores d’ara, tant el PP com el PSOE són perfectament conscients de la frivolitat amb què van actuar i de com van contribuir a tancar decisivament una etapa (la del darrer intent de recomposició de les relacions entre Catalunya i Espanya, a través de la reforma de l’Estatut) i a obrir-ne una altra (la de l’ascens del sobiranisme català com a resposta a la convicció que la relació amb Espanya és irreformable). Tot plegat va propiciar l’expansió de Ciudatans a Espanya, la desaparició d’Unió, la refundació de Convergència i la reducció d’un dels grans partits catalans (el PSC) a la seua condició actual de grup minoritari, entre d’altres efectes col.laterals.

En el moment actual, l’estat d’excepció no s’ha declarat a Catalunya, però ja s’han produït modificacions arbitràries en els procediments i les garanties processals, per a “delictes” polítics i d’opinió. L’Estat –més ben dit, la xarxa de complicitats, influències i favors que gestiona un sindicat d’hidalgos, funcionaris, barons dels dos grans partits i directius de grans companyies— s’està reescalfant d’una manera que no només pot acabar provocant un conflicte amb Catalunya, sinó amb aquells sectors de la societat espanyola i europea que no estiguin disposats a empassar-se una deriva autoritària a l’hongaresa. Aquest sindicat faria bé de preguntar-se si aconseguirà d’estendre la por entre els ciutadans o si –per contra— acabarà generant una indignació desbordant, fins i tot entre aquells que encara que no estiguin d’acord amb el referèndum, s’adonen que l’abús que s’està produint podria, més endavant, ser utilitzat contra qualsevol altra dissidència o forma d’oposició al règim més corrupte d’Europa occidental.

Share Button

La corrupció rampant

Tot i que darrerament han començat a passar coses estranyes a la Fiscalia i en l’entorn d’alguns als càrrecs policials, Espanya no és (encara) un país tan corrupte com perquè sigui possible subornar un policia de trànsit, un metge o un jutge, per exemple, però el nivell de putrescència institucional s’acosta a nivells preocupants. Segons un estudi del Baròmetre Global de la Corrupció d’Europa i Àsia Central, elaborat per Transparència Internacional, un 66% dels ciutadans

/ Pixabay

Continua llegint «La corrupció rampant»

Share Button

Un pacte amb el diable? La UE subcontracta a Turquia l’arribada de refugiats a Grècia

La improvisació i el desordre més absolut van caracteritzar ahir les primeres hores de l’entrada en vigor de l’acord entre la Unió Europea i Turquia, per frenar l'arribada de refugiats a Grècia. En aquest tema, la Unió Europea sembla haver optat per subcontractar –i pagar generosament– la gestió del problema a Turquia. Com si fos un servei públic que a eliminar, la Unió ha cedit una part de les seues competències. Curiosament,  l’acord s’assembla força al tracte ofert, en el seu dia, pel govern espanyol al del Marroc, a qui va es va comprometre a pagar per aturar la pressió sobre Ceuta i Melilla. Així, la feina bruta se sotsarrenda a governs menys sotmesos –o gens sotmesos-a l’escrutini democràtic i a l’imperi de la llei i dels drets humans.

¿Es convertirà la Unió en un ostatge del govern turc, de la mateixa manera que l’Estat espanyol fa anys que balla al so de la música de la monarquia alauita? Ha fet la Unió un pacte amb el diable, en oferir al president Erdogan credibilitat, diners, l’eliminació dels visats i l’acceleració de les negociacions d’adhesió a la Unió, entre d’altres compensacions? No oblidem que la manera d’exercir el poder, per part de Recep Tayyip Erdogan, és autocràtica. El president prové d’un moviment islamista favorable a la restauració del Califat i les seues relacions amb el gihadisme són, per dir-ho suaument, ambigües.

Balladour, un maquiavèl•lic polític francès, afirmava el següent: “La feblesa engendra menyspreu, la intransigència cega suscita odi. Ser estimat? Fer por? Depèn. El que cal és ser respectat.” És avui Europa més respectada que abans de l’entrada en vigor del pacte amb Turquia? Ho dubto. Jo em decantaria més aviat per afirmar que és més feble i, en conseqüència, menyspreada.

Share Button

Un dia sense mexicans

Amb el tema dels refugiats, la Unió Europea sembla haver optat per la subcontractació de la gestió del problema a Turquia, igual com el govern espanyol ho va fer amb el del Marroc, a qui va començar a pagar per aturar la pressió sobre  Ceuta i Melilla. Fent-ho així, la feina bruta se sotsarrenda a governs menys sotmesos –o gens sotmesos– a l’escrutini democràtic i a l’imperi de la llei i dels drets humans. Ara bé, immediatament les màfies obriran noves rutes amb guanys astronòmics i la Unió es convertirà en un ostatge del govern turc, de la mateixa manera que Espanya fa anys que balla al so de la música de la monarquia alauita.

La immensa majoria dels refugiats sirians són al Líban, a Jordània, a l’Iraq, a Grècia… Naturalment, les riques monarquies del golf pèrsic, com Aràbia Saudita o Qatar, se n’han rentat les mans, i els governs d’aquesta orgullosa Europa amb més de 500 milions d’habitants han decidit que no volen acollir una onada de fugitius que, a tot estirar, representaria un 0’2 % de la població total de la Unió. Dels efectes positius, a mitjà termini, de la immigració per a aquesta Europa envellida i de natalitat minvant, gairebé ningú no en parla. ¿Sabem que els immigrants fan les feines que els nadius no volen fer o comencen petits negocis i creen llocs de treball, que paguen en conjunt més impostos que els ajuts que reben, que incrementen el consum i contribueixen a assegurar el futur de les pensions i de les prestacions socials? ¿Que l’economia alemanya creixerà enguany un 1’9%, mentre que la reducció de la immigració al Regne Unit encongirà el PIB britànic i obligarà el govern Cameron a augmentar impostos per ajustar el pressupost? Per què costa tant d’entendre-ho? Si no l’heu vista, busqueu la pel.lícula titulada A Day Without a Mexican (Un dia sense mexicans), que escenifica –mig com a documental i mig com a comèdia– el caos en què se submergiria Califòrnia si un dia, de sobte, despareguessin tots els mexicans que hi treballen. Per a quan una adaptació europea?

Publicat a SEGRE el 13 de març de 2016

Share Button