Un pacte amb el diable? La UE subcontracta a Turquia l’arribada de refugiats a Grècia

La improvisació i el desordre més absolut van caracteritzar ahir les primeres hores de l’entrada en vigor de l’acord entre la Unió Europea i Turquia, per frenar l'arribada de refugiats a Grècia. En aquest tema, la Unió Europea sembla haver optat per subcontractar –i pagar generosament– la gestió del problema a Turquia. Com si fos un servei públic que a eliminar, la Unió ha cedit una part de les seues competències. Curiosament,  l’acord s’assembla força al tracte ofert, en el seu dia, pel govern espanyol al del Marroc, a qui va es va comprometre a pagar per aturar la pressió sobre Ceuta i Melilla. Així, la feina bruta se sotsarrenda a governs menys sotmesos –o gens sotmesos-a l’escrutini democràtic i a l’imperi de la llei i dels drets humans.

¿Es convertirà la Unió en un ostatge del govern turc, de la mateixa manera que l’Estat espanyol fa anys que balla al so de la música de la monarquia alauita? Ha fet la Unió un pacte amb el diable, en oferir al president Erdogan credibilitat, diners, l’eliminació dels visats i l’acceleració de les negociacions d’adhesió a la Unió, entre d’altres compensacions? No oblidem que la manera d’exercir el poder, per part de Recep Tayyip Erdogan, és autocràtica. El president prové d’un moviment islamista favorable a la restauració del Califat i les seues relacions amb el gihadisme són, per dir-ho suaument, ambigües.

Balladour, un maquiavèl•lic polític francès, afirmava el següent: “La feblesa engendra menyspreu, la intransigència cega suscita odi. Ser estimat? Fer por? Depèn. El que cal és ser respectat.” És avui Europa més respectada que abans de l’entrada en vigor del pacte amb Turquia? Ho dubto. Jo em decantaria més aviat per afirmar que és més feble i, en conseqüència, menyspreada.

Share Button

Un dia sense mexicans

Amb el tema dels refugiats, la Unió Europea sembla haver optat per la subcontractació de la gestió del problema a Turquia, igual com el govern espanyol ho va fer amb el del Marroc, a qui va començar a pagar per aturar la pressió sobre  Ceuta i Melilla. Fent-ho així, la feina bruta se sotsarrenda a governs menys sotmesos –o gens sotmesos– a l’escrutini democràtic i a l’imperi de la llei i dels drets humans. Ara bé, immediatament les màfies obriran noves rutes amb guanys astronòmics i la Unió es convertirà en un ostatge del govern turc, de la mateixa manera que Espanya fa anys que balla al so de la música de la monarquia alauita.

La immensa majoria dels refugiats sirians són al Líban, a Jordània, a l’Iraq, a Grècia… Naturalment, les riques monarquies del golf pèrsic, com Aràbia Saudita o Qatar, se n’han rentat les mans, i els governs d’aquesta orgullosa Europa amb més de 500 milions d’habitants han decidit que no volen acollir una onada de fugitius que, a tot estirar, representaria un 0’2 % de la població total de la Unió. Dels efectes positius, a mitjà termini, de la immigració per a aquesta Europa envellida i de natalitat minvant, gairebé ningú no en parla. ¿Sabem que els immigrants fan les feines que els nadius no volen fer o comencen petits negocis i creen llocs de treball, que paguen en conjunt més impostos que els ajuts que reben, que incrementen el consum i contribueixen a assegurar el futur de les pensions i de les prestacions socials? ¿Que l’economia alemanya creixerà enguany un 1’9%, mentre que la reducció de la immigració al Regne Unit encongirà el PIB britànic i obligarà el govern Cameron a augmentar impostos per ajustar el pressupost? Per què costa tant d’entendre-ho? Si no l’heu vista, busqueu la pel.lícula titulada A Day Without a Mexican (Un dia sense mexicans), que escenifica –mig com a documental i mig com a comèdia– el caos en què se submergiria Califòrnia si un dia, de sobte, despareguessin tots els mexicans que hi treballen. Per a quan una adaptació europea?

Publicat a SEGRE el 13 de març de 2016

Share Button

La nación singular

Fa uns dies me'l van recomanar a través de Twitter: La nación singular. Fantasías de la normalidad democrática española (1996-2011), de Luisa Elena Delgado, professora a la Universitat d'Illinois. La primera frase del llibre és contundent:

"Que quinientos años más tarde, los historiadores llamen españoles a los numantinos, a Viriato y al emperador Teodosio, es solo un síntoma de la radical anormalidad de la historiografía hoy padecida por un pueblo, cuya conciencia colectiva se nutre de ilusorias fantasías y carece de un objeto real al que referirse, situado en un tiempo y en un espacio rigurosamente determinados."

Share Button

Gerontocràcia masculina i “pont aeri”

El Príncep i els 23 privilegiatsDimarts, 25 de febrer, 25 dels empresaris més poderosos de catalunya, sopaven amb el príncep Felipe, a casa del comte de Godó, per decidir quin és el rumb que hauria de seguir Catalunya i quin tipus de relació hauria de mantenir amb Espanya. La fotografia recorda una mica (per l'edat dels assistents i pel monocromatisme de la roba que porten) les imatges de la gerontocràcia que governava el PCUS, en l'època de les desfilades a la gran Plaça Roja de Moscou.

Cap dona, cap persona jove, cap dissonància en la manera de vestir… La imatge dels empresaris organitzats a l'enton de la divisa "Pont Aeri" resulta, sens dubte, força significativa.

Share Button

Summa iniuria

La darrera resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que obliga cinc escoles catalanes a fixar una utilització mínima de l’espanyol per satisfer la demanda de les cinc famílies que no volen que els seus fills siguin escolaritzats en català, és un altra de les gotes que fan vessar un got que fa temps que es desborda.

L’administració de justícia a Espanya no és un àmbit amb gaire millor imatge que la política o la monarquia. Per moltes raons, una majoria  ciutadans no creuen que sigui exactament la mateixa per a tothom, ni que s’apliqui prou eficaçment i diligentment a castigar als protagonistes de la corrupció política o econòmica,  ni als responsables de la crisi del sistema financer.

Quan, en canvi, uns magistrats o un tribunal cauen en  la temptació de pretendre modificar, enlloc d’interpretar,  l’ordenament jurídic de l’educació a Espanya o a Catalunya i es converteixen en legisladors o executors d’una determinada manera de pensar, no és d’estranyar que la societat catalana, els educadors i les famílies dubtin entre acatar una sentència o resistir-se a veure la justícia i la voluntat democràtica manipulades per la sentència d’un tribunal. En democràcia, la minoria ha de ser respectada, però una minoria no pot pretendre modificar les lleis de què la majoria s’ha dotat democràticament, ni finiquitar un model d’immersió lingüística que ha estat durant anys modèlic i eficaç,  ni modificar per mitjà d’un seguit de batalles judicials allò que les urnes han expressat i les assemblees legislatives han acordat. En aquest cas, la societat catalana té tot el dret d’apel.lar al conegut prinicipi jurídic establert per Ciceró (“Summum ius, summa iniuria”), el sentit del qual jo crec que tots entenem.

Publicat a SEGRE el 2 de febrer de 2014

Share Button