Presentant “Papitu. El somriure sota el bigoti”

Avui, a la llibreria Caselles, de Lleida, per a la presentació del llibre amb la seua autora, la Carlota Benet, he preparat unes notes que comparteixo per a aquells que us pugui venir de gust llegir-les i no pugueu ser a les 19’30, a Lleida.

 

Pel que fa a la literatura de creació –sigui de ficció o no, com és el cas del llibre que presentem avui– el meu avantatge en relació als crítics o als professors de literatura és que sóc únicament un lector –caòtic, arbitrari, curiós, exigent…—i això em permet llegir el que vull, fer-ne valoracions lliures i construir d’una manera molt autònoma i flexible el meu itinerari i la meua experiència de lector.

Quan vaig saber que la Carlota Benet estava a punt de publicar aquest llibre em vaig sentir encuriosit. La Carlota és una amiga, una companya de feina i una lleidatana adoptiva.  Poca gent sabia fins no fa gaire que el seu pare afronta des de fa dos anys i mig l’etapa més dura de la seua vida, afectat d’Alzheimer, i ingressat en una residència a la capital del Segrià. Per cert, la mateixa on van transcórrer els darrers anys de la vida de Víctor Torres i de la Raymonde Salle. Em vaig sentir colpit per un seguit de coincidències : la meua mare va patir un Alzheimer llarg i devastador; tinc dues filles, i aquest és un llibre escrit no només –però sobretot—per una filla; la Carlota i jo compartim també una passió paral.lela per l’escriptura de no ficció, en el sentit que li dóna Phillip Lopate… i finalment –aquesta no és una coincidència, sinó un fet– Josep Maria Benet i Jornet és un dels dramaturgs més reconeguts del país i un dels principals renovadors del teatre català.

Quant a l’Alzheimer –més ben dit, quant a la condició humana–, permeteu-me citar de memòria un poema de Rosalynn Carter, en el qual ve a dir que en aquesta vida només  hi ha quatre categories de persones: els que tenen cura d’algú, els que han tingut cura d’algú, els que tindran cura d’algú i els que algun dia necessitaran que algú tingui cura d’ells.  Alguns de nosaltres passarem per les quatre categories i aquesta certesa (no sempre consoladora) forma part de la nostra condició humana i de l’experiència històrica de la nostra espècie.

Un cop em vaig haver llegit el llibre, em vaig sentir sincerament commòs, impressionat i amb moltes ganes de parlar-ne, de comentar-lo  i de recomanar-ne la lectura. Em permeto també aconsellar-vos que us llegiu amb atenció el pròleg de Sergi Belbel, ja que no només complementa, situa i explora el text que el segueix, sinó que explica algunes coses essencials sobre  Benet i Jornet i sobre el teatre català dels darrers anys, i també pel que diu sobre l’aventura empresa per la Carlota, en atrevir-se a escriure aquest llibre (pp 20-21). Jo també crec que Papitu. El somriure sota el bigoti és un llibre emocionant  i he de confessar que ha fet que se m’entelessin els ulls, més d’una vegada, mentre el llegia–, però és emocionant d’una manera intel.ligent; segueix el consell de Lopate, referint-se a Montaigne, perquè és més autocuriós que autocomplaent o tristoi; està molt ben escrit; adopta un punt de vista humanístic molt interessant  i és –al mateix temps–  capaç de fixar sobre el paper una gran història d’amor entre un pare –el Papitu, sincretisme de Josep i de papa—i una filla, la seua pitiplius…

“Tenir-ho present és guanyar la partida a la malaltia (ni que sigui una mica) perquè significa impedir que s’esborri la persona que va ser”; “heus aquí el meu esforç contra la dissolució, la seva, la meva, i la del nostre conte de pare i filla”, escriu Carlota Benet.

Quan vaig comentar el llibre en un article a SEGRE, vaig escriure que Bruno Bettelheim, un brillant psicòleg infantil, deia que no existeixen els pares (ni les mares) perfectes –ni els fills ni les filles perfectes, és clar– i que és en la indulgència mútua que cal trobar la clau per construir relacions satisfactòries. Potser és per això que si hagués de triar, seleccionaria la tendresa que exhala un dels records que recrea la Carlota: el seu pare pentinant-la sense fer-li ni una estrebada, amb una paciència infinita:

“El veig com si fos ara, darrera meu davant del mirall del bany, amb la pinta a la mà, i tots dos concentrats en aquella delicada operació.”

 

Share Button

El paisatge de la boira i l’escriptura. Unes notes.

          La boira és un tòpic que els lleidatans estimem i descrivim en termes de familiaritat i nostàlgia. "I veig mon Segre, i son hivern boirós…/I beso el Thames pel record pietós.", va escriure Morera i Galícia, des de Londres; Agelet i Garriga la descriu sensualment com “una bresca”; per a Màrius Torres, “la boira és fidel com el meu esperit”; Jordi Pàmias escriu sobre el “fosc demà de les tardes de boira”… Josep Vallverdú va titular Indíbil i la boira un dels seus llibres de memòries; La boira era el títol d’una revista publicada l’any 1979, i Guillem Viladot en parla d’aquesta manera:

 

Continua llegint «El paisatge de la boira i l’escriptura. Unes notes.»

Share Button

El benefici de l’escriptura. Literatura per a periodistes o periodisme per a escriptors

El professor LL.A. Chillón ha suggerit una nova definició de la literatura:

  • “La literatura és un mode de coneixement de natura estètica que cerca de copsar i d’expressar lingüísticament la qualitat de l’experiència.”

La novel.la realista del segle XIX va projectar una nova representació de la realitat i va propiciar una connexió entre la literatura i la premsa, a través de la novel.la, que és un gènere pluriestilístic especialment adaptat per expressar lingüísticament la qualitat de l’experiència humana. Novel.les d’autors com Balzac, Dumas… es van publicar en format de fulletó, amb la intenció d’incrementar les vendes dels diaris que les publicaven.

El periodisme clàssic partia d’unes preguntes bàsiques (què, qui, quan, on,

Continua llegint «El benefici de l’escriptura. Literatura per a periodistes o periodisme per a escriptors»

Share Button

L’escriptura i la lectura com a teràpies. El joc de la vida.

Hi ha molts motius per creure que l’escriptura (especialment, l’autoescriptura) i la lectura, com a expressions essencials de la condició humana, han tingut i continuen tenint un valor terapèutic.

James W.Pennebaker, terapeuta i investigador nordamericà va escriure un llibre alliçonador sobre el paper de la confessió i els efectes de la comunicació interpersonal, i sobre els seus efectes terapèutics. Traduït al castellà com a El arte de confiar en los demás, Pennebaker hi incorpora el resultat de les seues investigacions i un bon grapat d’anècdotes i reflexions històriques i antropològiques, que reforcen la seua hipòtesi.

Des del camp de l’escriptura i de la crítica literària, també s’han realitzat aportacions interessants. Em permeto de recomanar algunes traduccions al castellà que us poden interessar si esteu encuriosits pels vincles entre la creativitat, la confessió i les dimensions fisiològica i psicològica de l’ésser humà: La escritura terapéutica. Claves para escribir la vida y la creación literaria, de Silvia Adela Kohan; Escribirse. La autobiografia como curación de uno mismo, de Duccio Demetrio, i (aquest cop en l’original italià) un llibre-joc del mateix Duccio Demetrio, titulat Il gioco della vita. Kit autobiografico.

Tots aquests llibres poden interessar a qualsevol persona, però també al terapeuta i fins i tot a l’estudiós de la literatura. Una altra orientació específica seria la dels estudis sobre el bloqueig creatiu (existeix una traducció al català de l’obra de Victoria Nelson, amb el títol Sobre el bloqueig de l’escriptor), però aquesta ja seria una altra qüestió, centrada en les dificultats personals, tècniques i creatives de l’escriptor que s’ha bloquejat.

En síntesi, un altre d’aquells àmbits del coneixement i la curiositat que desborden els límits arbitraris entre disciplines i entre orientacions, i que, en fer-ho, susciten un interès i un apassionament absolutament humans i transversals.

Share Button

Ciutat i viatge. El cas de Venècia

“I els lleons de Sant Marc no s’han prosternat mai davant dels altres sants” Predrag Matvejevitch

Venècia

Per tercera vegada, he tingut l’oportunitat de passar uns dies a Venècia, en un petit apartament i relativament protegit de l’onada turística que la converteix –a l’estiu i com d’altres ciutats europees– en una mena de parc temàtic on naturals i turistes se superposen i es toleren amb major o menor entusiasme.

Enric Bou

Vaig tenir la sort de retrobar amb motiu de la visita el Dr.Enric Bou, professor de la Università Ca’Foscari (Venècia), amic des de fa anys (quan va impartir docència universitària a Lleida) i que acumula una llarga experiència docent en diverses universitats americanes i europees.

L’Enric és un especialista en literatura comparada i un magnífic assagista i investigador sobre les relacions entre l’escriptura, el viatge i les ciutats. Per exemple, és autor, entre d’altres obres, de La invenció de l’espai. Ciutat i viatge, tot just editada enguany per la Universitat de València.

Predrag Matvejevitch

Gràcies a les seves recomanacions vaig accedir a un llibre magnífic sobre la ciutat de Venècia, obra de Predrag Matvejevitch, un professor nascut a Bòsnia i Herzegovina (de pare rus i mare croata) que és autor d’una magnífica obra assagística i de recerca sobre les ciutats i els paisatges de la Mediterrània. Vaig tenir accés al llibre en la seva traducció francesa (L’autre Venise, editada l’any 2002 per Fayard), donat que l’original està escrit en serbocroat, però em sembla que existeix una traducció al castellà.

Allò més interessant que puc compartir sobre el viatge a Venècia, crec sincerament que és la lectura d’aquest llibre genial, fulgurant… que vaig acabar de llegir en el viatge de tornada. Venècia és una d’aquelles hiperciutats, d’aquells territoris del pensament i de la història que són difícils de descriure, sense caure en el lloc comú. En aquest cas, tant si heu viatjat a Venècia com si penseu anar-hi en un futur, us recomano vivament la lectura prèvia (o simultània) del llibre de Predrag, la coneixença del qual dec al meu amic Enric Bou.

Share Button