El dia més llarg

Si em puc refiar dels meus records d’estudiant a Barcelona —crec que era l’any 1977, a les rambles, i que encara eren els grisos—, no havia tornat a veure una actuació policial tan fogosa com la de l’1-O, que serà un dels dies més llargs en la vida d’alguns de nosaltres. Encara avui intento imaginar-me què pot passar pel cap d’un ésser humà capaç d’usar un bastó contra persones que fan cua –en fred, sense haver estat provocat de cap manera–, llençar-les escales avall o arrossegar-les pels cabells.

L’endemà mateix, un corresponsal europeu retreia al portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, que el president Juncker no hagués comparegut davant la premsa i li cridava: “Quan veus gent gran i nens sent atacats en centres de votació, no ho entens com una amenaça als valors europeus?” El mateix dia, el politòleg Antoni Gutiérrez Rubí publicava un article on afirmava que el president del govern espanyol havia perdut el repte de l’1-O, el relat i el cor de Catalunya. ¿De debò que creia que amb l’ús exclusiu de la força creia impediria la celebració d’un referèndum convertit en un gran plató televisiu internacional i amb cues amb milers de persones de totes les edats? Una altra opinió interessant és la del magistrat Elpidio José Silva, inhabilitat per haver instruït el cas Blesa pels sobresous de Caja Madrid, que ha dit que l’actuació policial de l’1-O ha estat la més desastrosa de la història d’Espanya. “No es pot permetre que quan veus una massa de milions de persones comencis a pegar-los perquè fan una cosa que ningú ha prohibit, que és votar.”

En conseqüència, el nostre drama s’ha convertit en un problema internacional, però continuem essent hostatges d’un govern que menysprea la dignitat de les persones i que aplica la llei del més fort. Un govern per al qual la política és únicament una tècnica d’explotació del poder i que se sosté –gràcies a un conjunt de complicitats i de silencis — sobre la base d’una estructura de corrupció econòmica i moral. Cadascú pot prendre el partit que vulgui –o rentar-se les mans, a la manera de Ponç Pilat–, però hi ha massa imatges que recordaran tossudament quines van ser les víctimes i quins els agressors.

Share Button