Del 27-O al 21-D

Davant les eleccions del 21-D, hi ha mitjans i personatges públics que no paren de parlar de fractura social i de polarització. Ho fan com si les forces del règim del 78 i les sobiranistes es presentessin agrupades en dues candidatures simètriques i com si no hi hagués (almenys) fins a cinc noms de presidenciables sobre la taula. Si les eleccions són impecables, serà l’electorat qui fixi un rumb que ningú –en un sistema democràtic homologable– no pot pretendre dictar per endavant…

Podeu llegir l'article complet, publicat a SEGRE el 17 de desembre de 2017

Share Button

“L’estripada” de 17 de novembre de 2015

  • Si vols escoltar "L'estripada" de 17 de novembre de 2015, a "Catalunya vespre".

  • "Si s’acaben convocant eleccions per la impossibilitat d’escollir un nou president, és molt possible que els comicis del mes de març es converteixin, de facto, en un plebiscit per decidir sobre el futur del lideratge d’Artur Mas."

 

Share Button

1979 – 2015

L'origen del procés polític de Catalunya és en la reacció a la sentència del Constitucional de 2010, que feia xixines l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament i les Corts espanyoles. De manera inesperada, al carrer es va viure una mobilització  sense precedents, que va aplegar a Barcelona 1 milió i mig de manifestants.  L’endemà, la selecció espanyola va guanyar el Mundial i l’estat i els seus corifeus van dictaminar que el pitjor ja havia passat.

Continua llegint «1979 – 2015»

Share Button

Joves indignats

Segons una enquesta realitzada pel Centro Reina Sofía, el tant per cent de joves entre 18 i 25 anys que s’interessa per la política és més alt que el de l’any 2008, donat que ha passat del 26’9% al 41’4%. Anem a pams, però. Els sentiments que la política d’ara mateix els inspira són indignació, desconfiança i impotència, i consideren que els problemes més greus del sistema són la corrupció i la falta de credibilitat dels representants polítics. L’establishment és, per a ells, responsable de les seues limitades esperances en l’educació i el  treball  i, per tant, el veuen com el mur que bloqueja el camí del seu  futur. O sigui que, com va dir Guardiola després de la primera derrota del Barça contra el Numància: “això és una merda…”.

I, tanmateix, les forces de l’ordre polític, els partits i els líders que han fet de la política una professió tenen encara l’esperança de sortir relativament indemnes, en les primeres eleccions que hagin d’afrontar. Per què? En part perquè l’opinió majoritària entre els joves s’ha de matisar tenint en compte que no són encara suficients els més polititzats i actius, i d’aquests, són una minoria els que finalment s’acostaran als centres de votació.

No fa pas gaire, parlant sobre l’edat dels líders polítics i sobre les formes del discurs i de l’escena política actuals, em deia una alumna que deu tenir 20 anys: “Això de la política és una cosa d’adults!” Hauríem de prendre aquesta conclusió en el seu context. No és cap broma. És la constatació d’una distància que ells perceben sovint com a insalvable i també la demostració que la indignació i la incertesa no han arribat encara (si més no, d’una manera global) a generar una massa crítica que garanteixi la gestació d’un autèntic canvi. I és que tant si ens agrada com si no les persones no voten necessàriament pels seus interessos. Voten pels seus valors, per la seua identitat, i voten per aquells amb qui se senten identificats.

Share Button