“Gracias a la vida”

“Gracias a la vida”.

Share Button

…aquests dies no em trec del cap el Gracias a la vida, la cèlebre cançó de Violeta Parra que diu allò de “Gracias a la vida que me ha dado tanto/Me ha dado la risa y me ha dado el llanto/Y el canto de ustedes que es mi mismo canto/Y el canto de todos que es mi propio canto”.

Podeu llegir l'article complet que avui publico a SEGRE

 

Share Button

La tolerància

Jordi Graupera es lamentava, en un article recent, que els occidentals no ens preguntem què tenim en comú amb els terroristes que van actuar a París, i també posava en dubte la universalitat d’alguns valors. Segons Graupera, tots els discursos de la raó han fracassat (sic) i encara que no hi estic del tot d’acord, les seues paraules m’han dut a pensar per què tampoc ni l’amor ni la moral no són (ni ho han estat mai) una força decisiva per garantir la convivència. Ni el budisme ni el cristianisme, ni cap “isme” religiós, filosòfic o ètic –per molt que hi tinguem fe o hi estiguem compromesos— no “funcionen” ara, ni ho han fet en l’Edat Mitjana ni en els anys de la Revolució Francesa, com un element cohesionador eficient. De fet, més enllà del nostre entorn i de les persones a les quals podem arribar a comprendre, ni s’estimen les nacions, ni les empreses, ni les aficions dels clubs de futbol… No és agradable reconèixer aquestes limitacions en la convivència entre els pobles, les cultures o les persones, però posats a ser realistes, sense caure en el cinisme o la desesperança, és possible que l’única virtut cívica, l’única manera pràctica d’acceptar els altres i de suportar fins i tot allò que no ens agrada d’ells, passi per l’adopció de la tolerància com a columna vertebral de la convivència. Prenc, en part, aquesta idea d’E.M.Forster (l’autor d’Una habitació amb vistes i Passatge a l’Índia), que opinava que la tolerància és una virtut avorrida però que pot funcionar allà on no arribin ni l’amor, ni l’amistat, ni la simpatia. És cert que Forster va escriure sobre aquest tema l’any 1941, quan semblava molt difícil que el nazisme perdés la guerra i meditant sobre com es podria aixecar (si l’oportunitat es presentava) un món nou de les cendres d’aquell cataclisme, però crec que plantejava una opció que continua essent, potser no miraculosa, però moderadament eficaç. Publicat a SEGRE el 18 de gener de 2015

Share Button