Deixar de pensar. Democràcia a Catalunya

Podem retenir uns instants la respiració però no podem deixar de pensar fins que no som morts. No resignar-se a una situació –a estar tancat en una masmorra, per exemple– obre un espai per a les conviccions …

Podeu llegir l'article complet, publicat a SEGRE el 4 de febrer de 2018

 

Share Button

L’abstenció

Fa un parell de mesos, Barack Obama va tocar el botet als republicans afirmant que la millor manera de contrarestar la creixent influència dels donants rics en les campanyes seria  obligar per llei a votar a tothom. A casa nostra, en canvi, l’abstenció és un tabú. No en parlen els partits, no en parlen els periodistes, i si plantegeu el tema,  ara que s’acaba de desmuntar el teatret electoral, us diran que és similar a la d’altres països i que no us el prengueu a pit. Sembla com si no haguessin existit mai les diverses convocatòries, de 1979 ençà, en què la participació va ser prou elevada com per arribar al 80’8%, en les espanyoles del 82.

És cert la gent no vota per motius diversos i que tenen a veure amb el tipus d’elecció, el nivell educatiu o la dimensió de la localitat on viuen, però sobretot no vota per desconfiança cap a la política, presentada pels media com un espectacle o un entreteniment. En el cas dels més joves de 35 anys –majoritàriament abstencionistes–, la manca d’estabilitat familiar, professional i laboral amenaça de convertir aquest allunyament en una actitud crònica. No digueu que la gent és ruc, però. Quan no va a votar té els seus motius: està decebuda, creu que un vot no canviarà res, no té informació suficient… En resum, quan una democràcia representativa no és capaç d’il.lusionar o de renovar-se, es fa cada cop més fràgil i la fractura entre els ciutadans i les institucions augmenta.

Circumstàncialment, l’abstenció pot apuntalar un determinat status quo, però el seu efecte –a mitjà i a llarg termini— sobre els objectius compartits, sobre la cohesió social i sobre la confiança dels ciutadans en les institucions pot ser devastador. És perfectament legítim, com veurem en els propers dies, que una respectabilíssima minoria de ciutadans atorgui l’alcaldia a una llista que –posem per cas—ha obtingut 12.000 vots d’un cens de 91.000 electors. Ara bé, que sigui perfectament legítim no és incompatible amb l’evidència d’una mancança greu en el nostre sistema democràtic i d’una mostra clara de desconfiança, per part d’una majoria social aclaparadora.

Share Button

I l’any vinent?

La suma d’unes institucions, partits, entitats i moviments… no constitueix matemàticament una democràcia. A tot estirar, defineix l’estructura d’aquest sistema, però en qualsevol comunitat (petita o gran, rica o pobra), si no hi ha demòcrates, si no hi ha una majoria  d’individus amb una mentalitat, unes conviccions i una manera d’actuar compromeses amb les singularitats d’aquest model de convivència, no es pot afirmar que es visqui en una autèntica democràcia.

 

Continua llegint «I l’any vinent?»

Share Button