Què ha passat?

Fa anys, el sistema bancari inspirava respecte. El director de l’oficina i fins i tot l’oficinista que hi havia darrere el taulell apareixien, als nostres ulls, revestits d’una honorabilitat i d’unes maneres que ens deixaven convençuts que el món continuaria girant al voltant del sol de manera impertorbable i que els nostres estalvis o el nostre compte corrent estaven en mans d’una mena de casta sacerdotal impermeable a l’engany, al tripijoc i al pasteleo.

 

Continua llegint «Què ha passat?»

Share Button

La nación singular

Fa uns dies me'l van recomanar a través de Twitter: La nación singular. Fantasías de la normalidad democrática española (1996-2011), de Luisa Elena Delgado, professora a la Universitat d'Illinois. La primera frase del llibre és contundent:

"Que quinientos años más tarde, los historiadores llamen españoles a los numantinos, a Viriato y al emperador Teodosio, es solo un síntoma de la radical anormalidad de la historiografía hoy padecida por un pueblo, cuya conciencia colectiva se nutre de ilusorias fantasías y carece de un objeto real al que referirse, situado en un tiempo y en un espacio rigurosamente determinados."

Share Button

Què passa a Detroit?

Lemonade: Detroit trailer[vimeo http://vimeo.com/14930143]

Share Button

Els indignats, la política i el futur

Unes reflexions a partir de la lectura de #GeneraciónIndignada. Topías y Utopías del 15 M, de Carles Feixa i Jordi Nofre (eds.)

 

Des de la perspectiva limitada que tenim en relació al 15 M (de 2011) i tenint en compte la seua fragmentació i pluralitat,  els autors i autores han elaborat una aproximació  a les dimensions de  la indignació, des d’un punt de vista antropològic, sociològic, comunicatiu i polític, i des de diversos escenaris (Madrid, Barcelona, Porto Alegre, El Caire…) que mereix ser acollida amb interès i reconeixement.

A partir d’una primera lectura del llibre, m’agradaria compartir cinc reflexions centrades en els àmbits de la comunicació i la política.

1.-El 15M ha contribuït a repolititzar el debat ciutadà i a demostrar (com es pot comprovar en les successives onades dels baròmetres del CEO) que als ciutadans els interessa la política, però que confien poc en la que es fa i no gaire en la informació que els proporcionen els mitjans de comunicació. Al mateix temps, una part de l’establishment polític i periodístic parla de “desafecció”. L’elecció d’aquest terme característic de la dictadura,  que distingia entre “afectos” i “desafectos”, constitueix un lapsus atribuïble a un subconscient  polític marcat pel franquisme. L’allunyament dels ciutadans de la política i dels partits polítics, en la seua formulació actual, no significa en absolut  que aquests mateixos ciutadans estiguin despolititzats.

2.- El moviment dels indignats és contemporani de la la crisi de legitimitat del sistema polític pactat en la Transició i, a Catalunya, de l’emergència d’una majoria que reclama l’exercici del dret a l’autodeterminació (o directament  la independència) i de les mobilitzacions per l’impacte de les retallades en gairebé tots els àmbits que afecten a una gran majoria social:  la salut, l’educació, les polítiques d’ocupació…  Això ha permès la’establiment d’una xarxa de simpaties entre col.lectius i persones d’edats, perfils ideològics, plantejaments, estètiques, referents ideològics i fins i tot militàncies polítiques diferents. 

3.-Les mobilitzacions han estat precedides i acompanyades per una gran potencial de difusió, a través de les xarxes socials, i també de molta autonomia i creativitat, a l’hora de documentar en imatges o explicar en paraules o textos la història dels fets. No es tracta únicament dels recursos tecnològics que hi ha a l’abast, ni de la crisi del periodisme de paper o de la fragmentació de les audiències televisives i dels formats unidireccionals, sobretot entre els més joves, sinó d’una nova intel.ligència social cooperativa. El moviment indignat ha aconseguit constituir una comunitat digital, en el sentit de la definició de Howard Rheingold, constituïda pels  “agregats socials que sorgeixen de la xarxa quan una quantitat suficient de gent porta a terme aquestes discussions públiques durant un temps suficient, amb suficients sentiments humans com per a formar xarxes de relacions personals a l’espai cibernètic”.Constitueix un tòpic força estès dir que aquestes relacions són més efímeres i generen vincles socials i sentiments menys forts i menys sincers. Em sembla que els que ho asseguren tenen una visió idealitzada del que ocorre en la vida real.

4.-A Catalunya, el moviment indignat i l’independentisme han constituït moviments i comunitats digitals que se solapen sense ser ben bé el mateix, però  que comparteixen una zona d’intersecció virtual i física d’una certa magnitud, sobretot a mesura que ens allunyem dels escenaris estrictament barcelonins. Val a dir que, d’entrada, al 15 M de plaça Catalunya, li va costar assumir que l’espanyolitat no era un valor indiscutible i que els drets dels pobles no eren d’aplicació exclusiva als subjectes estatals. A curt termini , si es té en compte que ni la crisi del sistema econòmic ni la del marc polític pactat en la Transició no han provocat cap canvi significatiu, en el comportament del sistema dominant (més aviat ha respost atrinxerant-se en un model obsolet i cada cop més impopular),  tots els moviments insubmisos al mateix marc legal i polític obsolet (però no sempre pels mateixos motius) es veuran confrontats amb la necessitat de decidir si és més allò que els uneix o allò que els separa.

5.- És impossible fer un pronòstic d’allò que esdevindrà el moviment (potser n’hauríem de dir moviments) del 15M, però no crec que esdevingui (més enllà de les inevitables temptatives d’apropiació) una força política “ad hoc”.  Ni els mercats ni la política subordinada als mercats no arreglaran això. Més aviat seran les entitats, els moviments, les xarxes socials i els grups transformadors els que faran possible un canvi de paradigma, en la línia del que una majoria social incipient ha començat a plantejar, major apoderament de la majoria social. Ara bé, aquests canvis no arribaran sols, ni per cap mena d’inèrcia màgica. Es tracta, un cop més, d’una alternativa, però no d’un canvi garantit.

Share Button

L’infern

 

Vivim en un món profundament desigual, d’una desigualtat flagrant i gens retòrica. Si el planeta fos un poble de 100 habitants, n’hi hauria 47 que passarien gana o s’alimentarien insufiicientment , 24 que no tindrien accés a l’electricitat i 13 que dedicarien la major part del dia a carretejar aigua. Fins i tot en la banda “rica” del món (a Catalunya, sense anar més lluny) la pobresa severa (persones que no poden pagar les factures, que no tenen frigorífic, que no tenen telèfon…) s’ha multiplicat per cinc, des de 2008, i afecta un 4’98% de la població. Un 13% dels catalans són pobres, malgrat no haver perdut la feina (a Europa, el 8’5%), el 24’40% es gronxa en la frontera de la pobresa i un 60% de les famílies passa dificultats per arribar a finals de mes.

Podem viure segurs i moderadament satisfets, en  aquestes circumstàncies? ¿No ens sentirem cada cop més en perill, més acorralats per la desesperació dels exclosos, tant els autòctons com els desesperats de tots els continents, que no podran ésser continguts indefinidament per unes fronteres cada cop més poroses?

Quines opcions tenim? D’una banda, emergiran moviments extremistes i autoritaris, que ens proposaran d’intercanviar llibertat i justícia per seguretat. De l’altra, podem resignar-nos al que Italo Calvino escrivia en el seu llibre Les ciutats invisibles (“l’infern dels vius no és alguna cosa que serà: si n’hi cap, d’infern, és el que ja és aquí, l’infern que vivim cada dia, que formem entre tots.”), i fer com si no en fóssim conscients. Un cop evaporades les utopies revolucionàries (en part, perquè sempre han acabat desembocant en el terror: la revolució francesa, la soviètica, la dels kmers rojos de Cambodja), potser només ens quedarà una tercera opció, tal i com la descriu el mateix Calvino: “buscar i saber reconèixer quines persones i quines coses, enmig de l’infern, no són infern, i fer-les durar, i donar-los espai.”

Publicat a SEGRE el 5 de maig de 2013

Share Button