El sindicat de la por

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”.

Share Button

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”. A hores d’ara, tant el PP com el PSOE són perfectament conscients de la frivolitat amb què van actuar i de com van contribuir a tancar decisivament una etapa (la del darrer intent de recomposició de les relacions entre Catalunya i Espanya, a través de la reforma de l’Estatut) i a obrir-ne una altra (la de l’ascens del sobiranisme català com a resposta a la convicció que la relació amb Espanya és irreformable). Tot plegat va propiciar l’expansió de Ciudatans a Espanya, la desaparició d’Unió, la refundació de Convergència i la reducció d’un dels grans partits catalans (el PSC) a la seua condició actual de grup minoritari, entre d’altres efectes col.laterals.

En el moment actual, l’estat d’excepció no s’ha declarat a Catalunya, però ja s’han produït modificacions arbitràries en els procediments i les garanties processals, per a “delictes” polítics i d’opinió. L’Estat –més ben dit, la xarxa de complicitats, influències i favors que gestiona un sindicat d’hidalgos, funcionaris, barons dels dos grans partits i directius de grans companyies— s’està reescalfant d’una manera que no només pot acabar provocant un conflicte amb Catalunya, sinó amb aquells sectors de la societat espanyola i europea que no estiguin disposats a empassar-se una deriva autoritària a l’hongaresa. Aquest sindicat faria bé de preguntar-se si aconseguirà d’estendre la por entre els ciutadans o si –per contra— acabarà generant una indignació desbordant, fins i tot entre aquells que encara que no estiguin d’acord amb el referèndum, s’adonen que l’abús que s’està produint podria, més endavant, ser utilitzat contra qualsevol altra dissidència o forma d’oposició al règim més corrupte d’Europa occidental.

Share Button

Més desigualtat

 

Set anys després de l’aprovació de la Llei de la dependència, el ministeri corresponent ha decidit “congelar” 4.000 persones de la província de Lleida que se n’havien de beneficiar enguany. En la pràctica, l’alternativa que les administracions vénen a proposar als aspirants i a les seues famílies és que confïin en la mort, com a solució definitiva dels seus problemes, i de  fet és gràcies a les defuncions que el govern espanyol pot presumir de la contracció en un 40%, des de desembre de 2011, de la  llista d’espera.

 

Continua llegint «Més desigualtat»

Share Button

Gàngsters

 

Als 51 anys, ha mort James Gandolfini, l’actor que va encarnar el paper de Tony Soprano, un gàngster ple de subtileses però no pas menys violent, en la sèrie televisiva que narrava la vida quotidiana d’una família de mafiosos. La sèrie va tenir èxit, i qui n’hagi vist algun episodi,  segur que recordarà, amb una barreja de simpatia i disgust, la mirada tristoia del protagonista i el seu cos de nen enorme.

En convertir-se en una sèrie de culte, dos professors americans de filosofia van editar una compilació d’estudis sobre els aspectes ètics i filosòfics de la sèrie i del seu personatge principal (The Sopranos and Phyosophy). Per als professors americans, el principal error moral de Tony Soprano és el fet d’adherir-se a una ètica que justifica els seus actes (robar, assassinar o extorsionar) en funció dels beneficis que proporcionen als seus familiars i amics. Tony és un bon pare, un bon amic i, fins a cert punt, un bon espós, però no sent cap remordiment per les seues víctimes. “Només donem pel sac als que han nascut perquè els donin pel sac”, afirma en un dels episodis.

Era d’esperar que el retorn dels Soprano a l’actualitat, després del traspàs de James Gandolfini, provoqués, a Twitter i en d’altres xarxes socias, una cascada d’ironies sobre les relacions entre el gangsterisme i la política, sobretot a costa de personatges que tenen una certa retirada als personatges de la sèrie: Bárcenas, el Bigotes, Rita Barberà… No és estrany. Cobrar 22 milions d’euros de sobresous, com ho han estat fent 40 alts càrrecs del partit governamental; dilapidar una fortuna, a través de la trama andalusa dels ERE; saquejar el Palau; col.locar inversions  arriscades a persones d’edat avançada són procediments no gaire diferents d’alguns dels utilitzats per Tony Soprano i la seua família. A més d’extorsionar i cobrar comissions, els Soprano es finançaven co.locant accions de risc als jubilats o embutxacant-se  els diners púbics destinats a la rehabilitació d’habitatges socials  a Newark… Els nostres gàngsters no exerceixen la violència física sobre les seues víctimes, perquè no els fa cap falta, gràcies a la impunitat amb què actuen i a les complicitats de què es beneficien. La qüestió és si la seua és –com la de Tony Soprano—una ètica parcial, que justifica els seus actes pel benefici que n’obtenen i que no reconeix la condició d’éssers sensibles de les seues víctimes, i, en línies generals, jo diria que sí, que comparteixen amb el personatge interpretat per Gandolfini una mateixa moralitat.

Publicat a SEGRE el 23 de juny de 2013

Share Button