La corrupció rampant

Tot i que darrerament han començat a passar coses estranyes a la Fiscalia i en l’entorn d’alguns als càrrecs policials, Espanya no és (encara) un país tan corrupte com perquè sigui possible subornar un policia de trànsit, un metge o un jutge, per exemple, però el nivell de putrescència institucional s’acosta a nivells preocupants. Segons un estudi del Baròmetre Global de la Corrupció d’Europa i Àsia Central, elaborat per Transparència Internacional, un 66% dels ciutadans

/ Pixabay

Continua llegint «La corrupció rampant»

Share Button

Més o menys igual?

 

La corrupció econòmica va ser una de les característiques del règim de Franco. L’estraperlo, el saqueig de la Barcelona Traction, Matesa, Sofico… van ser algunes de les martingales amb què una nova oligarquia es va engreixar impunement, en part gràcies a la inexistència d’una premsa lliure i a la por dels ciutadans. Del ministre de comerç Arburua, un dels màxims munyidors de l’estraperlo, el mateix Franco explicava als més íntims que havia començat “de botones y ahora es archimillonario”.

 

Amb la democràcia i sobretot durant els últims anys del felipisme, es va produir una onada de casos de corrupció i d’abús de poder. Els més grans recordaran els afers Flickr, Filesa, Palomino, Roldán, Urralburu i GAL, entre d’altres. Del període Aznar, hi hauria Gescartera, Telefónica o Villalonga, mentre que Pretoria, Gürtel, Matas, Campeón o Millet ja corresponen als anys en què Rodríguez Zapatero va presidir el govern. Finalment, en poc temps, l’etapa Rajoy s’ha vist profusament esquitxada pels casos Dívar, Nóos, Bárcenas…

 

Certament, no es tracta  d’un panorama gaire esperançador i a banda dels efectes negatius que té en l’àmbit intern, ha propiciat que la imatge d’Espanya entre els mitjans de comunicació internacionals i les institucions europees sigui actualment la d’un estat on els principals òrgans de poder –des de la Corona al Poder Judicial, passant per diversos partits polítics i un gran nombre de governs autonòmics— no inspiren confiança, després d’haver estat totalment o parcialment esquitxats per la corrupció, l’amiguisme i l’abús de poder.

 

En un dels seus discursos, el rei apel.lava a la igualtat dels ciutadans davant de la llei. Certament, aquest principi hauria d’ésser escrupolosament aplicat en un règim que es denomina democràtic, però no és menys cert que a hores d’ara no estem segurs de si es tracta d’una garantia real o d’una utopia. Per raons econòmiques, d’informació i d’influència, entre d’altres, la meua impressió és que els ciutadans són iguals davant de la llei, però que alguns ho són molt més i d’altres, una minoria, ho són molt menys. O, per dir-ho d’una altra manera, que mentre a uns se’ls estafa impunement amb les preferents o se’ls desnona sense contemplacions, a d’altres se’ls deixa envellir tranquil.lament a casa, mentre la seua causa acumul apols i ells arriben a una edat que els garanteixi que no posaran mai els peus en una presó.

 

Publicat a SEGRE el 7 d’abril de 2o13

 

Share Button