El sindicat de la por

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”.

Share Button

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”. A hores d’ara, tant el PP com el PSOE són perfectament conscients de la frivolitat amb què van actuar i de com van contribuir a tancar decisivament una etapa (la del darrer intent de recomposició de les relacions entre Catalunya i Espanya, a través de la reforma de l’Estatut) i a obrir-ne una altra (la de l’ascens del sobiranisme català com a resposta a la convicció que la relació amb Espanya és irreformable). Tot plegat va propiciar l’expansió de Ciudatans a Espanya, la desaparició d’Unió, la refundació de Convergència i la reducció d’un dels grans partits catalans (el PSC) a la seua condició actual de grup minoritari, entre d’altres efectes col.laterals.

En el moment actual, l’estat d’excepció no s’ha declarat a Catalunya, però ja s’han produït modificacions arbitràries en els procediments i les garanties processals, per a “delictes” polítics i d’opinió. L’Estat –més ben dit, la xarxa de complicitats, influències i favors que gestiona un sindicat d’hidalgos, funcionaris, barons dels dos grans partits i directius de grans companyies— s’està reescalfant d’una manera que no només pot acabar provocant un conflicte amb Catalunya, sinó amb aquells sectors de la societat espanyola i europea que no estiguin disposats a empassar-se una deriva autoritària a l’hongaresa. Aquest sindicat faria bé de preguntar-se si aconseguirà d’estendre la por entre els ciutadans o si –per contra— acabarà generant una indignació desbordant, fins i tot entre aquells que encara que no estiguin d’acord amb el referèndum, s’adonen que l’abús que s’està produint podria, més endavant, ser utilitzat contra qualsevol altra dissidència o forma d’oposició al règim més corrupte d’Europa occidental.

Share Button

La corrupció rampant

Tot i que darrerament han començat a passar coses estranyes a la Fiscalia i en l’entorn d’alguns als càrrecs policials, Espanya no és (encara) un país tan corrupte com perquè sigui possible subornar un policia de trànsit, un metge o un jutge, per exemple, però el nivell de putrescència institucional s’acosta a nivells preocupants. Segons un estudi del Baròmetre Global de la Corrupció d’Europa i Àsia Central, elaborat per Transparència Internacional, un 66% dels ciutadans

/ Pixabay

Continua llegint «La corrupció rampant»

Share Button

Els 1260 perfils de professionals catalans del periodisme i la comunicació més seguits a Twitter

Saül Gordillo actualitza, un cop més, el rànquing de periodistes i comunicadors catalans. L'anterior el va publicar el mes de juliol de 2016. Inclou, en total, els 1.260 perfils individuals de professionals catalans del periodisme i la comunicació més seguits a Twitter.

twitter, tweet, smartphone

Share Button

“Paisatge, país, pàtria. Josep Vallverdú i el Ponent imprescindible”. Presentació del llibre d’Ignasi Aldomà a Tàrrega

PRESENTACIÓ DE PAISATGE, PAÍS, PÀTRIA. JOSEP VALLVERDÚ I EL PONENT IMPRESCINDIBLE, D’IGNASI ALDOMÀ. TÀRREGA, 23 de novembre de 2016.

Gràcies a tots i totes per la vostra companyia; a Pagès editors, a Josep Vallverdú i especialment  al meu company Ignasi Aldomà per la confiança de posar en les meues mans una part d’aquesta presentació. L’ignasi (nascut a El Poal ,l’any 1955) és professor de geografia a la Universitat de Lleida i la seva labor professional i docent inclou una gran varietat de temàtiques i registres. És un estudiós de les transformacions del món rural en les darreres dècades del segle XX i també ha estat un participant actiu en la transformació de la ruralitat i les comarques de Lleida a través del Manifest de Vallbona.

 

JOSEP VALLVERDÚ JOSEP VALLVERDÚ

 

Quant a Josep Vallverdú, em permetreu de començar recordant breument que he tingut la sort de conèixer molts vallverdús: l’hortolà; l’amic dels animals (en la seua vida i obra, plena d’una commiseració per les criatures que demostra, en paraules de  Shopenhauer, que “una compassió per tots els éssers vius és la prova més ferma i segura de la conducta moral”; el  Vallverdú que ha estat un testimoni de Ponent i un lluitador, en els anys de la dictadura i posteriors, per la seua integració en el conjunt català, però que no sempre s’ha sentit còmode en aquesta missió, una mica empipadora, d’ésser “l’home de Lleida”; també, finalment, el Vallverdú que ha estat un orientador de la realitat catalana, un pedagog  i un mestre d’aquella història que el franquisme ens havia escamotejat. Per a aquest  Vallverdú que s’ha anat fent i que hem anat coneixent, al llarg dels anys –parafrasejo amb una certa llibertat afirmacions seues–, escriure és com respirar; escriure és l’única cosa que li agrada tant com viure, i la seua llengua és la seua pàtria.

L’Ignasi Aldomà ha escollit per a la seua anàlisi una estructura que crec que funciona força bé, sobre la base d’un triangle constituït per tres angles: la relació de l’home amb la terra, la seua acció política, i els pensaments i creences que en constitueixen l’impuls. La longevitat de Vallverdú, la diversitat i la magnitud de la seua obra permeten afirmar objectivament, com podem llegir en el capítol que clou el llibre que presentem avui, que  “el catalanisme republicà de Josep Vallverdú basteix un pont entre la Segona República i, potser, la segona transició o la independència”. Jo crec que no hi ha ningú a Catalunya –almenys, del relleu del nostre autor—que pugui simbolitzar millor i que hagi escrit tant i d’una manera tan interessant sobre aquest dilatat període històric. Mig en broma –però d’una manera que s’entén prou bé–,  a aquest Vallverdú fill de la terra, que encara ha dormit a la pallissa i s’ha amagat a les golfes on es guardaven els sacs d’ametlla, Ignasi Aldomà li diu: “heu viscut el final del neolític.”

Cito textualment, l’entrevista d’Anna Sáez, realitzada conjuntament a Ignasi Aldomà i a Josep Vallverdú, publicada el 27 d’octubre d’enguany a SEGRE . Vallverdú hi diu, entre d’altres coses: “La consciència de terra la tenia de petit, perquè sempre vaig alternar la vida a la ciutat de Lleida amb les estades d’estiu a Sant Martí de Maldà. Sentia que formava part d’aquest món rural i m’hi fixava, encara que fos amb ulls de nen. De totes maneres, va ser després de viure molts anys fora de Lleida que em vaig adonar que a Llevant no coneixien res de Ponent. Sempre et trobaves algú que et preguntava si vivies en un mas. En certa manera, les Proses de Ponent van sorgir de la necessitat de voler explicar el territori.”

Un cop dit això, jo no puc estar-me citar Claudio Magris –parlant de paisatge i d’escriptura era gairebé inevitable–, en el seu meravellós Danubi, quan afirma que la “no contemporaneïtat” és una de les claus de la història i de la política, i de la dificultat d’entendre prou bé determinats episodis. Magris escriu: “la persona que té deu o quinze anys més que jo no pot entendre que l’èxode d’Ístria després de la Segona Guerra Mundial per a mi formi part del present, tal com jo no puc entendre realment que per ell els anys entre el 68, el 77 i el 81 es divideixin en èpoques diferenciades i diverses, mentre que per mi se superposen i s’alineen com les herbes que ondulen en un prat.”Doncs bé, Vallverdú és qui més ha ajudat, a moltes generacions, a superar no només l’ocultació que practicava el franquisme, sinó també els reptes que planteja aquesta “no contemporaneïtat”.

Citaré ara l’Ignasi Aldomà quan diu, en relació a Ponent –aquesta denominació que posa tan nerviosos alguns polítics de la ciutat de Lleida– : “vindria a ser com una gran comarca amb una certa dificultat de transició perquè de vegades costa de reconèixer. Potser a la Vall del Corb o en alguns punts de la Segarra no s’hi senten prou, de Ponent. (…) El vincle l’ha de crear Lleida i quan la ciutat no exerceix aquesta capitalitat sobre el territori el concepte es dilueix. El Ponent té una identitat física molt clara però la capital ha de reconèixer la plana perquè funcioni com a territori. Ponent no és un concepte administratiu. És un concepte d’autoreconeixement. Hi pot haver límits lingüístics, geogràfics… Ponent ha de ser qui s’ho faci seu. És un concepte espiritual. Si els d’Alcampell s’hi senten còmodes, benvinguts siguin.”

És veritat. Té tota la raó. Quan –per contra— la ciutat de Lleida es refugia darrere els murs de la centralitat administrativa; quan pretén imposar una capitalitat més aviat burocràtica que no pas oberta generosament al seu entorn; quan aspira a fagocitar el Segrià i actua, en la pràctica, com una capital comarcal, mentre presumeix de ser la capital de la val d’Aran; ras i curt, quan vol manar i absorbir, més que no pas liderar i atreure, incorre en una greu irresponsabilitat i posa en evidència una notable inseguretat pel que fa al seu magnetisme, a les seues oportunitats i al seu atractiu. No dic que aquesta sigui l’actitud majoritària dels lleidatans i de les entitats i col.lectius de la ciutat, però sí de la classe dominant que acapara –ni que sigui pagant un alt preu a les imposicions de C’s i del PP—el poder polític a Lleida. I no fo dic jo. En paraules textuals de Josep Vallverdú, “Lleida s’ha conformat a ser una capital comarcana i de serveis, no ha aconseguit atreure i influir la regió que l’envolta. Aquest estiu vaig estar uns dies a la Provença i allà no hi veuràs una teulada que faci panxa, una façana que no estigui pintada o un carrer sense flors. Això pot semblar superflu però els detalls són importants per resultar atractiu.”

Novament en paraules de l’Ignasi Aldomà, “arribats a la dècada de 2010 i amb els tambors d’una renovació o refundació democràtica en marxa i amb la reivindicació de la independència de Catalunya al carrer i a les institucions, la lectura de Josep Vallverdú recupera una interpretació i unes propostes que ens tornen a qüestionar sobre l’on som i on anem.” Aldomà no únicament s’ha enfrontat a la profusió, la diversitat del Vallverdú escriptor, amb l’objectiu de posar ordre, analitzar i interpretar les seues aportacions geogràfiques i paisatgístiques, sinó que també l’ha relacionat amb Pla, amb Gaziel, amb Sagarra i ha relacionat amb l’obra de Vallverdú la de les generacions posteriors –de Manuel Lladonosa a Xavier Macià–, amb les quals ha conviscut i que han reconegut el seu mestratge. Certament, com Aldomà adverteix, el paper de les elits intel.lectuals o de la universitat s’ha reduït notablement, tant aquí com a tot arreu, de la mateixa manera que –afegeixo jo— la influència dels mitjans de comunicació convencionals minva i es qüestiona la legitimitat d’una manera de fer política, en el context de la postmodernitat global.

En el moment actual, Catalunya afronta una possibilitat històrica de refundació democràtica per la via de l’accés a la sobirania plena, però no està en absolut gens clar quin serà el desenllaç d’aquest repte; si sabrà incorporar les aspiracions del precariat, si podrà recuperar una certa confiança entre les persones i d’aquestes envers les institucions econòmiques i polítiques. La vida econòmica i la vida política no es poden sostenir sense una certa confiança entre les persones i d’aquestes envers les institucions.

Si hi ha esperança –i penso que estem obligats a mantenir-la, encara que només sigui perquè la desesperança és moralment incorrecta i estem, en certa manera, obligats a resistir contra el mal— és també, en part, perquè continuem pensant, escrivint i parlant, com ho ha fet Vallverdú durant anys i com ho fa l’Ignasi Aldomà, en aquest llibre. Per acabar, permeteu-me que citi una coincidència entre Vallverdú i un altre il.lustre savi longeu, el sociòleg Zygmunt Bauman, quan diu, en un dels seus llibres:   “No he après cap altre mode de vida més que l’escriptura. Un dia sense escriure em sembla perdut, avortat, traït. Sóc incapaç de pensar sense escriure i sóc més lector que escriptor. La meua curiositat es nega a jubilar-se.”

 

 

 

 

 

Share Button

Un temps caòtic

La primera caixa d’estalvis catalana es va fundar el 1844. Les caixes partien de la idea d’inspiració socialcristiana que els treballadors havien d’estalviar i destinar els excedents a obres benèfiques, culturals o socials. Eren entitats de dret privat sense un propietari formal i en els seus òrgans directius hi hagué, en els darrers anys,

Continua llegint «Un temps caòtic»

Share Button