El dia més llarg

Si em puc refiar dels meus records d’estudiant a Barcelona —crec que era l’any 1977, a les rambles, i que encara eren els grisos—, no havia tornat a veure una actuació policial tan fogosa com la de l’1-O, que serà un dels dies més llargs en la vida d’alguns de nosaltres. Encara avui intento imaginar-me què pot passar pel cap d’un ésser humà capaç d’usar un bastó contra persones que fan cua –en fred, sense haver estat provocat de cap manera–, llençar-les escales avall o arrossegar-les pels cabells.

L’endemà mateix, un corresponsal europeu retreia al portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, que el president Juncker no hagués comparegut davant la premsa i li cridava: “Quan veus gent gran i nens sent atacats en centres de votació, no ho entens com una amenaça als valors europeus?” El mateix dia, el politòleg Antoni Gutiérrez Rubí publicava un article on afirmava que el president del govern espanyol havia perdut el repte de l’1-O, el relat i el cor de Catalunya. ¿De debò que creia que amb l’ús exclusiu de la força creia impediria la celebració d’un referèndum convertit en un gran plató televisiu internacional i amb cues amb milers de persones de totes les edats? Una altra opinió interessant és la del magistrat Elpidio José Silva, inhabilitat per haver instruït el cas Blesa pels sobresous de Caja Madrid, que ha dit que l’actuació policial de l’1-O ha estat la més desastrosa de la història d’Espanya. “No es pot permetre que quan veus una massa de milions de persones comencis a pegar-los perquè fan una cosa que ningú ha prohibit, que és votar.”

En conseqüència, el nostre drama s’ha convertit en un problema internacional, però continuem essent hostatges d’un govern que menysprea la dignitat de les persones i que aplica la llei del més fort. Un govern per al qual la política és únicament una tècnica d’explotació del poder i que se sosté –gràcies a un conjunt de complicitats i de silencis — sobre la base d’una estructura de corrupció econòmica i moral. Cadascú pot prendre el partit que vulgui –o rentar-se les mans, a la manera de Ponç Pilat–, però hi ha massa imatges que recordaran tossudament quines van ser les víctimes i quins els agressors.

Share Button

Situation in Catalonia ‘World’s First Internet War’ – Assange

WikiLeaks founder Julian Assange described the current situation in Catalonia before the region's referendum on independence from Spain as world's first internet war.

 

Share Button

El cordovès

No hi ha bol·lards ni jardineres que ens puguin protegir d’un fanàtic disposat a morir matant. L’escenificació violenta orquestrada pel terrorisme busca la nostra por i la nostra desconfiança, i provoca, entre d’altres conseqüències, l’auge d’actituds reaccionàries (Vox s’ha fet un nom, en el seu altaveu de Forocoches) o senzillament obtuses.

Share Button
/ Pixabay

 

No hi ha bol·lards ni jardineres que ens puguin protegir d’un fanàtic disposat a morir matant. L’escenificació violenta orquestrada pel terrorisme busca la nostra por i la nostra desconfiança, i provoca, entre d’altres conseqüències, l’auge d’actituds reaccionàries (Vox s’ha fet un nom, en el seu altaveu de Forocoches) o senzillament obtuses.

Share Button

El sindicat de la por

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”.

Share Button

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”. A hores d’ara, tant el PP com el PSOE són perfectament conscients de la frivolitat amb què van actuar i de com van contribuir a tancar decisivament una etapa (la del darrer intent de recomposició de les relacions entre Catalunya i Espanya, a través de la reforma de l’Estatut) i a obrir-ne una altra (la de l’ascens del sobiranisme català com a resposta a la convicció que la relació amb Espanya és irreformable). Tot plegat va propiciar l’expansió de Ciudatans a Espanya, la desaparició d’Unió, la refundació de Convergència i la reducció d’un dels grans partits catalans (el PSC) a la seua condició actual de grup minoritari, entre d’altres efectes col.laterals.

En el moment actual, l’estat d’excepció no s’ha declarat a Catalunya, però ja s’han produït modificacions arbitràries en els procediments i les garanties processals, per a “delictes” polítics i d’opinió. L’Estat –més ben dit, la xarxa de complicitats, influències i favors que gestiona un sindicat d’hidalgos, funcionaris, barons dels dos grans partits i directius de grans companyies— s’està reescalfant d’una manera que no només pot acabar provocant un conflicte amb Catalunya, sinó amb aquells sectors de la societat espanyola i europea que no estiguin disposats a empassar-se una deriva autoritària a l’hongaresa. Aquest sindicat faria bé de preguntar-se si aconseguirà d’estendre la por entre els ciutadans o si –per contra— acabarà generant una indignació desbordant, fins i tot entre aquells que encara que no estiguin d’acord amb el referèndum, s’adonen que l’abús que s’està produint podria, més endavant, ser utilitzat contra qualsevol altra dissidència o forma d’oposició al règim més corrupte d’Europa occidental.

Share Button

La corrupció rampant

Tot i que darrerament han començat a passar coses estranyes a la Fiscalia i en l’entorn d’alguns als càrrecs policials, Espanya no és (encara) un país tan corrupte com perquè sigui possible subornar un policia de trànsit, un metge o un jutge, per exemple, però el nivell de putrescència institucional s’acosta a nivells preocupants. Segons un estudi del Baròmetre Global de la Corrupció d’Europa i Àsia Central, elaborat per Transparència Internacional, un 66% dels ciutadans

/ Pixabay

Continua llegint «La corrupció rampant»

Share Button