Humor i humor

Com ja sabeu, a Espanya tenen molt d’èxit els acudits de catalans i si a més incorporen l’humor negre, el resultat sol ser senzillament insuperable

Share Button

Si voleu, podeu llegir el contingut íntegre de l'article que avui, 16 d'abril de 2017,  m'ha publicat SEGRE. Me'l va inspirar aquesta notícia abracadabrant…de la Legión cantant el seu himne, en l'ala doncològica d'un hospital infantil.

 

Share Button

Dedicat a Carles Capdevila

FA DE MAL DIR QUE TENS CÀNCER, Carles Capdevila

 

Acabo de llegir aquesta columna de Carles Capdevila, director de l'ARA. Llegiu-la, perquè us farà pensar. Té a veure amb el càncer.

  • Per raons familiars i personals, he viscut de molt a prop el càncer i l'Alzheimer. No tenen res a veure, però a mi m'han fet pensar, sentir i meditar. He escrit més sobre la segona malaltia que sobre la primera, però el 20 de febrer de 2010 vaig publicar a SEGRE un article titulat "A les dones que lluiten". Es referia a unes amigues que estaven lluitant amb el càncer. Espero que no li sàpiga greu, al Carles, però he decidit de repescar-lo, penjar-lo aquí i dedicar-li, amb l'agraïment per la seua valentia i pel fet que una persona coneguda ho expliqui i ho argumenti. Una fortíssima abraçada, Carles…

 

A LES DONES QUE LLUITEN (SEGRE, 20 de febrer de 2010)

Sembla que els humans som els únics  éssers  conscients de la nostra finitud. Hom diu que ser conscients que res no és permanent i que la mort constitueix una certesa universal ens hauria d’ajudar a viure més relaxadament els moments de felicitat i de sofriment del nostre itinerari vital, però per a la majoria de nosaltres no resulta tan senzill. Potser per això  no són pas poques les persones que  cerquen en les creences religioses o en tradicions com el budisme  respostes al misteri de l’existència.

Per què escric sobre això? En part per allò que té la condició humana de pensadora incessant, però també  perquè en aquests darrers mesos algunes dones que conec o que em són properes han experimentat o experimenten –amb el suport d’un sistema de salut públic que limita l’efecte de les desigualtats i dins el qual moltes persones s’esforcen proporcionant consol, a banda de curació i avenços tecnològics, als seus pacients— la profunda commoció personal i familiar que suposa haver-se d’enfrontar a un càncer. I dic càncer, com diria infart o fractura, perquè crec que cal donar a cada cosa el seu nom, sense invisibilitzar-les ni utilitzar eufemismes superflus.

Al llarg de l’enfrontament amb la malaltia –que és al mateix temps un camí de superació, un període de reflexió i una etapa crítica que algunes vegades desemboca  en un renaixement personal profund– assistim als efectes de les teràpies sobre les dones que estimem o que ens són amigues, ens preocupem i ens alegrem amb cada pas donat, i ens adonem –i també en això cal ésser comprensius— que el càncer, com la decrepitud i d’altres afeccions, encara provoca un tipus visceral de por inconscient en alguns dels nostres amics i coneguts, que de sobte desapareixen o no saben ben bé què dir o com tractar a la persona que el duu a dins. Al mateix temps, són majoria els llaços que s’estrenyen i descobrim  en el personal sanitari i entre simples saludats detalls, mots i gestos que fan molta companyia i ens envolten amb un entorn profundament amistós que algunes persones saben construir amb delicadesa i sense teatralitat. Per totes aquestes raons, avui voldria dedicar excepcionalment aquesta nota dominical a les meues, a les vostres, a les nostres dones que lluiten per elles mateixes, pel sentit de la seua vida i per la nostra esperança.

M.P.

 

Share Button