Un mes de boira encelada, a Lleida

Llegeixo avui que ja fa un mes que no veiem el sol, a Lleida. Pel que sembla, no passava des de l'any 1942, la qual cosa constitueix un d'aquells rèciords inútils però rodons. Durant les hores del dia, el que tenim és boira encelada, com en diuen a Tàrrega, o cel tapat, com en diría jo. La boira no baixa fins a la nit.

Anit, com tots aquests dies, la boira (alta, durant el dia) va tornar a baixar. Vaig sortir a llençar la brossa i a banda de la humitat que cobreix els cotxes, l’obra de les cases, el paviment… se sent amb intensitat l’olor d’aquesta humitat. És una olor difícil de descriure, que m’imagino que deu entrar als narius, més fàcilment encara, suspesa entre les partícules d’aigua.

landscape, mist, africa

Share Button

La boira a Islàndia

Aquest és l'àudio del programa del 14 de desembre de 2016. Gairebé un monogràfic sobre la boira a Catalunya i un diàleg entre fillas i filles de la boira.

Share Button

La dimensió de la boira

La dimensió de la boira. Podeu llegir aquest article publicat per SEGRE l'11 de desembre de 2016.

 

Boira a la carretera Boira a la carretera

Share Button

La boira, un paisatge fugisser

Share Button

El paisatge de la boira i l’escriptura. Unes notes.

          La boira és un tòpic que els lleidatans estimem i descrivim en termes de familiaritat i nostàlgia. "I veig mon Segre, i son hivern boirós…/I beso el Thames pel record pietós.", va escriure Morera i Galícia, des de Londres; Agelet i Garriga la descriu sensualment com “una bresca”; per a Màrius Torres, “la boira és fidel com el meu esperit”; Jordi Pàmias escriu sobre el “fosc demà de les tardes de boira”… Josep Vallverdú va titular Indíbil i la boira un dels seus llibres de memòries; La boira era el títol d’una revista publicada l’any 1979, i Guillem Viladot en parla d’aquesta manera:

 

Continue reading

Share Button