Presentant “Papitu. El somriure sota el bigoti”

Avui, a la llibreria Caselles, de Lleida, per a la presentació del llibre amb la seua autora, la Carlota Benet, he preparat unes notes que comparteixo per a aquells que us pugui venir de gust llegir-les i no pugueu ser a les 19’30, a Lleida.

 

Pel que fa a la literatura de creació –sigui de ficció o no, com és el cas del llibre que presentem avui– el meu avantatge en relació als crítics o als professors de literatura és que sóc únicament un lector –caòtic, arbitrari, curiós, exigent…—i això em permet llegir el que vull, fer-ne valoracions lliures i construir d’una manera molt autònoma i flexible el meu itinerari i la meua experiència de lector.

Quan vaig saber que la Carlota Benet estava a punt de publicar aquest llibre em vaig sentir encuriosit. La Carlota és una amiga, una companya de feina i una lleidatana adoptiva.  Poca gent sabia fins no fa gaire que el seu pare afronta des de fa dos anys i mig l’etapa més dura de la seua vida, afectat d’Alzheimer, i ingressat en una residència a la capital del Segrià. Per cert, la mateixa on van transcórrer els darrers anys de la vida de Víctor Torres i de la Raymonde Salle. Em vaig sentir colpit per un seguit de coincidències : la meua mare va patir un Alzheimer llarg i devastador; tinc dues filles, i aquest és un llibre escrit no només –però sobretot—per una filla; la Carlota i jo compartim també una passió paral.lela per l’escriptura de no ficció, en el sentit que li dóna Phillip Lopate… i finalment –aquesta no és una coincidència, sinó un fet– Josep Maria Benet i Jornet és un dels dramaturgs més reconeguts del país i un dels principals renovadors del teatre català.

Quant a l’Alzheimer –més ben dit, quant a la condició humana–, permeteu-me citar de memòria un poema de Rosalynn Carter, en el qual ve a dir que en aquesta vida només  hi ha quatre categories de persones: els que tenen cura d’algú, els que han tingut cura d’algú, els que tindran cura d’algú i els que algun dia necessitaran que algú tingui cura d’ells.  Alguns de nosaltres passarem per les quatre categories i aquesta certesa (no sempre consoladora) forma part de la nostra condició humana i de l’experiència històrica de la nostra espècie.

Un cop em vaig haver llegit el llibre, em vaig sentir sincerament commòs, impressionat i amb moltes ganes de parlar-ne, de comentar-lo  i de recomanar-ne la lectura. Em permeto també aconsellar-vos que us llegiu amb atenció el pròleg de Sergi Belbel, ja que no només complementa, situa i explora el text que el segueix, sinó que explica algunes coses essencials sobre  Benet i Jornet i sobre el teatre català dels darrers anys, i també pel que diu sobre l’aventura empresa per la Carlota, en atrevir-se a escriure aquest llibre (pp 20-21). Jo també crec que Papitu. El somriure sota el bigoti és un llibre emocionant  i he de confessar que ha fet que se m’entelessin els ulls, més d’una vegada, mentre el llegia–, però és emocionant d’una manera intel.ligent; segueix el consell de Lopate, referint-se a Montaigne, perquè és més autocuriós que autocomplaent o tristoi; està molt ben escrit; adopta un punt de vista humanístic molt interessant  i és –al mateix temps–  capaç de fixar sobre el paper una gran història d’amor entre un pare –el Papitu, sincretisme de Josep i de papa—i una filla, la seua pitiplius…

“Tenir-ho present és guanyar la partida a la malaltia (ni que sigui una mica) perquè significa impedir que s’esborri la persona que va ser”; “heus aquí el meu esforç contra la dissolució, la seva, la meva, i la del nostre conte de pare i filla”, escriu Carlota Benet.

Quan vaig comentar el llibre en un article a SEGRE, vaig escriure que Bruno Bettelheim, un brillant psicòleg infantil, deia que no existeixen els pares (ni les mares) perfectes –ni els fills ni les filles perfectes, és clar– i que és en la indulgència mútua que cal trobar la clau per construir relacions satisfactòries. Potser és per això que si hagués de triar, seleccionaria la tendresa que exhala un dels records que recrea la Carlota: el seu pare pentinant-la sense fer-li ni una estrebada, amb una paciència infinita:

“El veig com si fos ara, darrera meu davant del mirall del bany, amb la pinta a la mà, i tots dos concentrats en aquella delicada operació.”

 

Share Button

El Papitu

Poca gent sap que Josep Maria Benet i Jornet –un dels principals renovadors del teatre català, autor de més d’una quarantena d’obres i responsable de sèries tan populars com Poblenou o Nissaga de poder, viu en una residència de Lleida.

Podeu acabar de llegir l'article a SEGRE

Share Button

Un petit gest

 

Ahir, la meua germana em va explicar que, en anar a retirar les flors pansides del nínxol on estan enterrats els nostres pares, en el cementiri de Lleida, s'hi va trobar un ramet d’espígol “lligat” amb una tija d’heura. Era de la mena de poms que a la mama li agradava fer o que nosaltres li féiem, en els darrers anys, quan l'Alzheimer la va dur a la residència i la deixar en una cadira de rodes.
Qui el podia haver deixat? No ho sé, però m'emocionen aquests actes generosos i anònims o, almenys, no realitzats calculant qui se n'adonarà i com els acollirà.

Share Button

Alzheimer

Rosalynn Carter és autora d’un poema que cito de memòria, en el qual ve a dir que en aquesta vida només  hi ha quatre categories de persones: els que tenen cura d'algú, els que han tingut cura d'algú, els que tindran cura d'algú i els que algun dia necessitaran que algú tingui cura d'ells. Molts de nosaltres passarem per les quatre categories i aquesta certesa (no sempre consoladora) forma part de la nostra condició humana i de la nostra experiència històrica. Hi pensava divendres passat, després que les voluntàries amb la vidriola i les etiquetes de l’AFALL em recordessin amablement que era el Dia Internacional de l’Alzheimer.

Continua llegint «Alzheimer»

Share Button

Compassió?

Divendres es va celebrar el Dia Internacional de l’Alzheimer, aquesta malaltia que devora la memòria i la integritat de més de 100.000 persones, a Catalunya, i que colpeix d’una manera molt intensa la vida i els recursos de tota mena dels centenars de milers de familiars i amics dels afectats. En un context de disminució constant de les inversions en l’atenció a la salut de les persones, i especialment de les discapacitades, el col.lectiu dels afectats per l’Alzheimer i altres demències és un dels més indefensos, perquè ni tan sols no té consciència d’existir, ni vota, ni pot aixecar la veu, ni pot participar en una protesta al carrer.

La vida dels éssers vius i dels humans, en particular, és canviant i limitada en el temps. A més, incorpora el sofriment com una variable que no podem esquivar. Sense renunciar a conceptes avançats i políticament més correctes, com ara solidaritat o justícia, reivindico el sentit del terme compassió –que significa literalment “patir amb els altres” i involucrar-s’hi–,  quan es tracta de conviure amb el patiment i el dolor inherents a la vida humana. Crec que no té res a veure amb el marc ideològic tradicional de la beneficiència, encara que les seues arrels s’endinsin en algunes de les més antigues tradicions religioses i de pensament que els éssers humans hem conreat, durant segles.

La infelicitat (nostra o dels altres) ens fa por i llàstima alhora, i sovint ens duu a l’aïllament o a la negació d’allò que preferiríem que no passés o que no arribés al nostre coneixement. Per contra, l’exercici de la compassió com a compromís amb els altres i la seua singularitat d’individus plens de contradiccions, però també d’esperances, il.lusions i mesquineses, és desafiador, car tots som, en definitiva, aquesta única i irrepetible, commovedora barreja, en l’escenari del temps que ens ha estat donat de viure i que compartim amb els nostres coetanis.

Publicat a SEGRE el 22 de setembre de 2013

 

Share Button