Un petit gest

 

Ahir, la meua germana em va explicar que, en anar a retirar les flors pansides del nínxol on estan enterrats els nostres pares, en el cementiri de Lleida, s'hi va trobar un ramet d’espígol “lligat” amb una tija d’heura. Era de la mena de poms que a la mama li agradava fer o que nosaltres li féiem, en els darrers anys, quan l'Alzheimer la va dur a la residència i la deixar en una cadira de rodes.
Qui el podia haver deixat? No ho sé, però m'emocionen aquests actes generosos i anònims o, almenys, no realitzats calculant qui se n'adonarà i com els acollirà.

Share Button

Alzheimer

Rosalynn Carter és autora d’un poema que cito de memòria, en el qual ve a dir que en aquesta vida només  hi ha quatre categories de persones: els que tenen cura d'algú, els que han tingut cura d'algú, els que tindran cura d'algú i els que algun dia necessitaran que algú tingui cura d'ells. Molts de nosaltres passarem per les quatre categories i aquesta certesa (no sempre consoladora) forma part de la nostra condició humana i de la nostra experiència històrica. Hi pensava divendres passat, després que les voluntàries amb la vidriola i les etiquetes de l’AFALL em recordessin amablement que era el Dia Internacional de l’Alzheimer.

Continua llegint «Alzheimer»

Share Button

Compassió?

Divendres es va celebrar el Dia Internacional de l’Alzheimer, aquesta malaltia que devora la memòria i la integritat de més de 100.000 persones, a Catalunya, i que colpeix d’una manera molt intensa la vida i els recursos de tota mena dels centenars de milers de familiars i amics dels afectats. En un context de disminució constant de les inversions en l’atenció a la salut de les persones, i especialment de les discapacitades, el col.lectiu dels afectats per l’Alzheimer i altres demències és un dels més indefensos, perquè ni tan sols no té consciència d’existir, ni vota, ni pot aixecar la veu, ni pot participar en una protesta al carrer.

La vida dels éssers vius i dels humans, en particular, és canviant i limitada en el temps. A més, incorpora el sofriment com una variable que no podem esquivar. Sense renunciar a conceptes avançats i políticament més correctes, com ara solidaritat o justícia, reivindico el sentit del terme compassió –que significa literalment “patir amb els altres” i involucrar-s’hi–,  quan es tracta de conviure amb el patiment i el dolor inherents a la vida humana. Crec que no té res a veure amb el marc ideològic tradicional de la beneficiència, encara que les seues arrels s’endinsin en algunes de les més antigues tradicions religioses i de pensament que els éssers humans hem conreat, durant segles.

La infelicitat (nostra o dels altres) ens fa por i llàstima alhora, i sovint ens duu a l’aïllament o a la negació d’allò que preferiríem que no passés o que no arribés al nostre coneixement. Per contra, l’exercici de la compassió com a compromís amb els altres i la seua singularitat d’individus plens de contradiccions, però també d’esperances, il.lusions i mesquineses, és desafiador, car tots som, en definitiva, aquesta única i irrepetible, commovedora barreja, en l’escenari del temps que ens ha estat donat de viure i que compartim amb els nostres coetanis.

Publicat a SEGRE el 22 de setembre de 2013

 

Share Button

Passa Nostre Senyor tocant lo tambor…

Suposo que la majoria de nosaltres tendim a recordar aspectes concrets del nostre Nadal infantil. Nadal, Reis… són festes que semblen pensades per als infants, sobretot si tenen uns pares amb la suficient imaginació i ganes de convertir-les en un període màgic, especial.

Durant aquests dies, amb ma germana i amb ma mare, que, a pesar de sofrir un Alzheimer avançat, conserva a la memòria la lletra d’algunes cançons que ens cantava quan érem nens, hem estat reconstruint una cançoneta que pel ritme monòton i sincopat que té deu d’ésser de fer cagar el tronc (com en diem a la Catalunya occidental) o tió. Buscant a Google he trobat molt diverses versions que comparteixen alguns fragments de la que us transcric a continuació; una versió que té un punt de surrealista. És clar que el surrealisme en les cançons populars te les seues arrels en la confusió entre mots, a l’hora d’aprendre-les i d’ensenyar-les, al llarg de molts anys.

“Ara ve Nadal,

posarem lo porc amb sal,

la somera a la pastera,

lo pollí al cap del pi.

Toca, toca Valentí.

Ara passen bous i vaques,

les someres amb sabates,

los capons amb sabatons.

Passa Santa Anna,

tocant la campana.

Passa Sant Agustí,

tocant lo violí.

Passa Nostre Senyor

tocant lo tambor.”

Share Button

Una tarda a la residència

Com cada dos o tres dies, m’he passat mitja tarda en una petita residència per a ancians. La majoria dels residents pateixen, en menor o major grau, algun tipus de demència vascular o Alzheimer, a banda de diverses discapacitats de tipus físic. I, tanmateix, al centre es respira (o jo m’ho penso) una peculiar qualitat de persistència de la vida, més que no pas un ambient de tristesa o de decadència, en part perquè és petit, potser, o perquè es troba en una localitat també petita i segurament també perquè sempre hi ha visitants, personal i veïns, sobretot a la cafeteria per on s’hi accedeix.

Avui, Tots Sants, era un dia per als moniatos i els panellets. Castanyes, no, perquè l’estat de la majoria de les dentadures ho desaconsella. Hi ha cadires de rodes, caminadors, dentadures que es resisteixen a quedar-se quietes, la senyora que es va guardant les culleretes a la bossa i la que no para de xerrar mentre inhala oxígen, a través d’una màscara. Hi ha rialles, bromes, alguna llàgrima… O sia, hi ha una mica de tot allò de què està feta la vida, fins al darrer moment.

També hi ha les mans, la mirada i la veueta de la persona que més m’estimo, és clar, però d’això en parlo poc perquè està fet d’un material sensible que no es pot explicar tan fàcilment…

Share Button