CONNECTADÍSSIMS. El 2020 hi haurà 38.500 milions de dispositius connectats; alguns de tan inútils com el paraigua que ens avisa si plou.

Albert Cuesta  és un periodista especialitzat en electrònica i tecnologies de la informació. En el seu blog podeu llegir l’entrada “Internet de les coses Absurdes”, en la qual explica que les operadores de telecomunicacions de la Xina ja connecten actualment més objectes que persones. L’anomenada “internet de les coses” creix acceleradament, amb l’objectiu d’enllaçar comptadors, cotxes, bústies, contenidors de brossa, matalassos, rentadores, maletes, joguines i mascotes, entre d’altres objectes  o éssers vius.

Ja és possible imaginar-nos la tassa del vàter posant-nos una dieta (després d’analitzar la nostra orina) o el raspall de dents concertant una cita amb el dentista, si detecta una càries. Quirky i General Electric venen per 450 $ una ouera connectada amb el mòbil, que ens avisarà quan n’hàgim de comprar, i Samsung ofereix una nevera  amb una càmera interior, que envia una foto al mòbil, cada cop que la tanquem. Naturalment, Amazon va més enllà i ens proposa  un pany “intel.ligent” i una càmera, connectats a la porta de casa, que permetrien als seus repartidors entrar-hi i deixar un paquet. Anar en porreta per casa i que t’obri la porta un perfecte desconegut ha de ser una experiència abracadabrant. Les opcions són infinites i –com adverteix Albert Cuesta– les maneres de hackejar-nos també ho seran. La majoria de les càmeres connectades (a casa o al carrer) no tenen cap mena de protecció i productes com un osset “intel.ligent” de peluix de Fisher-Price (amb càmera, micròfon i connexió wifi) va posar en mans de pirates informàtics milions de dades extretes de converses entre la joguina i els infants. El 2020 hi haurà 38.500 milions de dispositius connectats; alguns de tan inútils com el paraigua que ens avisa si plou. Segons els desenvolupadors de l’antivirus  d’Avast, d’aquí a tres anys, algú podrà fer una trucada a Singapur, des de la nostra cafetera, o –això encara serà més greu– dirigir el nostre cotxe “intel.ligent”.

Share Button

El misteri del tuit i la política 2.0

tuit-illegitim-compte-Pere-Navarro_ARAIMA20131217_0085_11

 

  • Dilluns, 16 de desembre, durant l’entrevista que TV3 va realitzar al president de la Generalitat, el compte a Twitter de Pere Navarro va publicar aquest comentari. Va ser esborrat al cap de pocs segons, però la imatge a la pantalla ja havia estat capturada per diversos usuaris que el van divulgar. En poca estona, el Twitter es va omplenar de comentaris sobre el seu contingut i sobre què li havia passat, a l’equip de comunicació del PSC, donat que el tuit no incorporava les sigles PNM amb què el primer secretari del PSC signa els seus comentaris personals.
  • Un nou tuit de Pere Navarro (aquest cop, signat PNM) semblava proporcionar una explicació: “Tots tenim prou seny per rebutjar els qui utilitzen ilegitimament el meu compte amb un tuit fals”. Ergo, la majoria vam pensar que es tractava d’un cas d’apropiació maliciosa del compte, sobretot perquè l’endemà, 17 de desembre, Pere Navarro va tornar a parlar, en un altre tuit,  d'”ús il.legítim”. Pel que sembla, però, l’explicació no era aquesta.

En la matinada del 16 al 17, el PSC va anunciar  que posava en marxa una investigació sobre el presumpte acte de pirateria i el 17, al matí, va anunciar que l’autor del tuit no era un hacker, sinó una de les quatre persones que tenen accés al perfil de Twitter del primer secretari del PSC, que ja havia dimitit o se l’havia fet fora i que demanaven excuses  als usuaris de les xarxes que s’haguessin pogut sentir ofesos.

Per acabar-ho d’adobar, com a conseqüència del misteriós tuit de Pere Navarro, el periodista Albert Cuesta va explicar, a través de Vilaweb, que treballa, des de fa mesos, en una eina de monitorització de l’activitat de la classe política a Twitter, anomenada Politwoops, que se centra precisament en els comentaris penjats i esborrats posteriorment.

politwoops.cat

A propòsit d’aquest vodevil i de la suma d’arguments, explicacions, tuits i acusacions plantejades, m’agradaria compartir unes reflexions molt breus sobre les contradiccions que planteja el misteriós tuit de Pere Navarro, però també (i sobretot!) que planteja la política 2.0.

1.-Com va dir Vicent Partal, també a Twitter, és preocupant (si més no per a Pere Navarro, el principal damnificat) el fet que un grup diguem-ne no pas petit d’usuaris de Twitter el cregués capaç de ser l’autor del misteriós tuit.

2.-La política 2.0 implica un elevat grau de compromís per incrementar la interacció i la proximitat amb els ciutadans, a través de les xarxes. No és una decisió tecnològica, sinó política i personal, i que té exigències de temps, dedicació, actitud, etcètera.

3.-Cal que els agents polítics siguin molt explícits, a l’hora de dir als ciutadans com gestionen els seus comptes. És a dir, qui, quan i com escriu, opina, contesta…?

4.-La utilització d’unes inicials per indicar que el titular és qui ha fet el tuit és imprescindible, però posa encara més en evidència el fet que la interacció del personatge polític (deixada en mans d’una, quatre o deu persones) esdevé   (a mon parer) una ficció retòrica, més aviat que una realitat indiscutible.

5.-Els ciutadans s’han fet a la idea que un polític pot encomanar a una altra persona la redacció d’un discurs polític o d’un article periodístic, posem per cas, però on es troba el límit d’aquesta delegació de la paraula?

Com és fàcil de comprendre, gairebé són més les preguntes que plantejo, que no pas les que responc. M’agradaria conèixer les vostres opinions.

Share Button