El paisatge de la boira i l’escriptura. Unes notes.

          La boira és un tòpic que els lleidatans estimem i descrivim en termes de familiaritat i nostàlgia. "I veig mon Segre, i son hivern boirós…/I beso el Thames pel record pietós.", va escriure Morera i Galícia, des de Londres; Agelet i Garriga la descriu sensualment com “una bresca”; per a Màrius Torres, “la boira és fidel com el meu esperit”; Jordi Pàmias escriu sobre el “fosc demà de les tardes de boira”… Josep Vallverdú va titular Indíbil i la boira un dels seus llibres de memòries; La boira era el títol d’una revista publicada l’any 1979, i Guillem Viladot en parla d’aquesta manera:

 

Continua llegint «El paisatge de la boira i l’escriptura. Unes notes.»

Share Button

La boira de Lleida


A primeríssima hora, davant per davant del Camp d’Esports només hi havia una parada de banderes futboleres, un desplegament inusual de policia i quatre gats que es miraven la boira amb expressió sorpresa, la qual cosa no he entès fins més tard, quan algú m’ha explicat que eren els tiffosi del Betis, acabats d’arribar des de Sevilla, per donar suport al seu equip.

Més tard he fet un tomb per l’entorn dels Mangraners, perdut dins la boira, on m’he trobat un remulladíssim ramat de béns, seguit d’un pastor en bicicleta i dos gossos desmenjats.

En síntesi, un matí força bo, si us agrada la boira. En el cas de ser lleidatà i tractar-se del primer dia, una constatació gairebé inesquivable.

Share Button