La lliçó d’Obama

Fill d’una americana i d’un africà, Barack Obama, el 44è president dels Estats Units es va acomiadar de la presidència amb un emotiu discurs, pronunciat a Chicago. L’elecció no va ser casual. En aquesta ciutat, Obama va iniciar la seua carrera política com a senador i és on va pronunciar el seu primer discurs, després de guanyar les eleccions de 2008. A partir d’Abraham Lincoln, en la política americana els discursos són molt importants. I no només els dels presidents –que podeu llegir o escoltar a millercenter.org/president/speeches –, sinó també els de personatges com Martin Luther King o Steve Jobs. Com explicava el periodista Antoni Bassas, després de la seua experiència com a corresponsal al Estats Units, "als americans els entrenen a parlar en públic des de ben petits. Donen molta importància als discursos, a saber convèncer. El vot s'argumenta i després es guanya. "

Del darrer discurs d’Obama, s’han destacat una desena de frases clau, en la darrera de les quals diu a les seues filles (Malia i Sasha) que de tot el que ha fet en la vida, són el seu principal motiu d’orgull.  Encara que no formi part del seu discurs de comiat, a mi m’ha agradat especialment una reflexió compartida en aquests darrers dies pel president cessant –" Vull escriure una mica. Vull estar tranquil i no escoltar-me a a mi mateix parlant tant”–, perquè no és gens freqüent que un polític que ho ha tingut tot aspiri al silenci i a escoltar els altres. Des de la perspectiva d’una societat on la política esdevé sovint una professió o un privilegi vitalici, on el lideratge es confon amb una xerrameca incessant i una sobreexposició ridícula, no pot deixar de commoure’ns aquesta capacitat d’abandonar el poder, d’enretirar-se sense marxar, de situar-se en els marges sense desvincular-se del món. El polític francès Édouard Balladour ho veia així: “Cal que hi hagi seny, control de les emocions, una mica de noblesa de cor. Voler estar sempre en tot és una feblesa. Pitjor encara: és ridícul.”

Publicat a SEGRE el 23 de gener de 2017

Share Button

Spielberg, Lincoln i el discurs de Gettysburg

Abraham Lincoln

Tenia ganes de veure Lincoln, la pel.lícula d’Steven Spielberg i la interpretació que fa Daniel Day-Lewis de la figura del setzè president dels Estats Units. El film se centra en els agitats últims mesos en exercici del president, en plena guerra civil, quan Lincoln  emprèn un conjunt d’accions amb l’objectiu de posar fi a la guerra, unir el país i abolir l’esclavitud.

En la primera escena de la pel.lícula, el president xerra amb un grupet de soldats. Dos d’ells són negres combatents en l’exèrcit de la Unió i n’hi ha un tercer, blanc, que expliquen a Lincoln que van escoltar la seua intervenció a Gettysburg. Potser no entre nosaltres, però al públic americà no li deu haver passat per alt  que tots tres pronuncien de memòria les primeres frases del discurs que Lincoln hi va pronunciar, perquè és una de les peces oratòries més famoses i apreses en l’àmbit acadèmic estadounidenc.

L’anomenat Discurs de Gettysburg és en realitat una oració fúnebre breu, pronunciada el 19 de novembre de 1863 per Abraham Lincoln, en la dedicatòria del cementiri on estan enterrats els morts en la batalla, lliurada entre l’1 i el 3  de juliol de 1863. Aquest enfrontament va ser el que va causar més baixes de tota la Guerra Civil americana i  sovint s’ha descrit com el punt d’inflexió de la guerra.

Breu i senzill com és, s’ha convertit en un dels millors discursos, un dels més comentats i citats  (i un dels més breus) de la història. Per contra, del discurs de dues hores pronunciat per l’honorable Edward Everett, l’orador oficial,  no se’n recorda ningú. Les paraules de Lincoln són les següents:

 “Ara fa vuitanta-set anys, els nostres pares feren néixer en aquest continent una nova nació concebuda en Llibertat i consagrada al principi que tots els homes són creats iguals. Ara ens trobem en una gran guerra civil, comprovant si aquesta nació, o qualsevol altra així concebuda i consagrada, pot romandre en el temps. Estem reunits en un gran camp de batalla d’aquesta guerra. Hem vingut per consagrar una part d’aquest camp com a últim lloc de repòs d’aquells que donaren la seva vida perquè aquesta nació pogués sobreviure. És completament just i apropiat que ho fem.

Però, en un sentit més ampli, no podem dedicar, no podem consagrar, no podem santificar aquesta terra. Els homes valents, vius i morts, que lluitaren aquí l’han consagrada molt més enllà del que les nostres pobres facultats podran afegir o detreure. El món no tindrà gran noticia ni recordarà per llarg temps el que aquí diem, però mai no podrà oblidar el que ells aquí hi van fer. Som més aviat nosaltres, els vius, els qui ara ens hem de consagrar a la tasca inconclosa que els que aquí lluitaren feren avançar tan noblement. Som més aviat nosaltres els qui ara ens hem de consagrar a la gran tasca que encara ens queda per concloure: que d’aquests difunts que honorem prenguem una devoció incrementada per la causa a la que oferiren fins a l’última mesura de devoció possible; que aquí resolguem que aquests morts no han donat la seva vida en va. Que aquesta nació, amb l’ajuda de Déu, viurà un nou renaixement de la llibertat- i que el govern del poble, pel poble i per al poble, mai no desapareixerà de la Terra.”

 

Share Button