Presentant “Papitu. El somriure sota el bigoti”

Avui, a la llibreria Caselles, de Lleida, per a la presentació del llibre amb la seua autora, la Carlota Benet, he preparat unes notes que comparteixo per a aquells que us pugui venir de gust llegir-les i no pugueu ser a les 19’30, a Lleida.

 

Pel que fa a la literatura de creació –sigui de ficció o no, com és el cas del llibre que presentem avui– el meu avantatge en relació als crítics o als professors de literatura és que sóc únicament un lector –caòtic, arbitrari, curiós, exigent…—i això em permet llegir el que vull, fer-ne valoracions lliures i construir d’una manera molt autònoma i flexible el meu itinerari i la meua experiència de lector.

Quan vaig saber que la Carlota Benet estava a punt de publicar aquest llibre em vaig sentir encuriosit. La Carlota és una amiga, una companya de feina i una lleidatana adoptiva.  Poca gent sabia fins no fa gaire que el seu pare afronta des de fa dos anys i mig l’etapa més dura de la seua vida, afectat d’Alzheimer, i ingressat en una residència a la capital del Segrià. Per cert, la mateixa on van transcórrer els darrers anys de la vida de Víctor Torres i de la Raymonde Salle. Em vaig sentir colpit per un seguit de coincidències : la meua mare va patir un Alzheimer llarg i devastador; tinc dues filles, i aquest és un llibre escrit no només –però sobretot—per una filla; la Carlota i jo compartim també una passió paral.lela per l’escriptura de no ficció, en el sentit que li dóna Phillip Lopate… i finalment –aquesta no és una coincidència, sinó un fet– Josep Maria Benet i Jornet és un dels dramaturgs més reconeguts del país i un dels principals renovadors del teatre català.

Quant a l’Alzheimer –més ben dit, quant a la condició humana–, permeteu-me citar de memòria un poema de Rosalynn Carter, en el qual ve a dir que en aquesta vida només  hi ha quatre categories de persones: els que tenen cura d’algú, els que han tingut cura d’algú, els que tindran cura d’algú i els que algun dia necessitaran que algú tingui cura d’ells.  Alguns de nosaltres passarem per les quatre categories i aquesta certesa (no sempre consoladora) forma part de la nostra condició humana i de l’experiència històrica de la nostra espècie.

Un cop em vaig haver llegit el llibre, em vaig sentir sincerament commòs, impressionat i amb moltes ganes de parlar-ne, de comentar-lo  i de recomanar-ne la lectura. Em permeto també aconsellar-vos que us llegiu amb atenció el pròleg de Sergi Belbel, ja que no només complementa, situa i explora el text que el segueix, sinó que explica algunes coses essencials sobre  Benet i Jornet i sobre el teatre català dels darrers anys, i també pel que diu sobre l’aventura empresa per la Carlota, en atrevir-se a escriure aquest llibre (pp 20-21). Jo també crec que Papitu. El somriure sota el bigoti és un llibre emocionant  i he de confessar que ha fet que se m’entelessin els ulls, més d’una vegada, mentre el llegia–, però és emocionant d’una manera intel.ligent; segueix el consell de Lopate, referint-se a Montaigne, perquè és més autocuriós que autocomplaent o tristoi; està molt ben escrit; adopta un punt de vista humanístic molt interessant  i és –al mateix temps–  capaç de fixar sobre el paper una gran història d’amor entre un pare –el Papitu, sincretisme de Josep i de papa—i una filla, la seua pitiplius…

“Tenir-ho present és guanyar la partida a la malaltia (ni que sigui una mica) perquè significa impedir que s’esborri la persona que va ser”; “heus aquí el meu esforç contra la dissolució, la seva, la meva, i la del nostre conte de pare i filla”, escriu Carlota Benet.

Quan vaig comentar el llibre en un article a SEGRE, vaig escriure que Bruno Bettelheim, un brillant psicòleg infantil, deia que no existeixen els pares (ni les mares) perfectes –ni els fills ni les filles perfectes, és clar– i que és en la indulgència mútua que cal trobar la clau per construir relacions satisfactòries. Potser és per això que si hagués de triar, seleccionaria la tendresa que exhala un dels records que recrea la Carlota: el seu pare pentinant-la sense fer-li ni una estrebada, amb una paciència infinita:

“El veig com si fos ara, darrera meu davant del mirall del bany, amb la pinta a la mà, i tots dos concentrats en aquella delicada operació.”

 

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me