La nit del pit-roig

Malgrat l’origen cristià, amb la missa del gall com a element central, la tradició de Nadal s’ha escampat pel món. A l'hemisferi nord, coincideix amb el solstici d’hivern i s’ha transformat en una festa associada al consum. A pesar dels abusos de la comercialització i dels desenganys que el temps ens infligeix, reconec la meua flaca per les narracions (ingènues?) que pretenen recordar-nos allò que hi havia, de més bell, en l’esperit nadalenc. Qui no coneix l’argument d’Un conte de Nadal, de Dickens? La història de l’avar Scrooge, que la nit de Nadal rep la visita de tres fantasmes: el del passat, el del present, i el del futur, que li fa comprendre que si no canvia d’actitud, morirà sol com un gos.

 

El record més bonic que conservo de la Missa del Gall no és de la infantesa, sinó de la celebració de la cerimònia a l’església de Santa Maria de Vallbona, el cenobi cistercenc femení més important de Catalunya, on viu una comunitat de monges que des de fa més de vuit segles serva l’emprenta dels sants Benet i Bernat, i on es troba la tomba de la reina d’orígen hongarès Violant Árpád, esposa de Jaume I.

El meu conte preferit, en canvi, és poc conegut i és obra de l’escriptor occità Max Roqueta. Es titula La nit del pit-roig (La nit del papachrós, en occità) i explica que cada cent anys, Jesús torna al món per assistir a la missa del Gall, en alguna petita esglesiola anònima. En una d’aquestes ocasions, pel camí, se li afegeixen el pit-roig –l’ocell més estimat de Déu, que li va atorgar dos glops de sang, a la gorja i a les venes–, la guineu, la llebre, la fura, l’esparver, la merla i altres salvatgines. Enganxades als talons de Jesús, les salvatgines arriben a l’església i s’afegeixen, sense ser vistes més que per un infant de deu anys, al cor dels homes i dones que canten, i tots plegats troben pau i escalfor. L’endemà, el noiet d’ulls somiadors descobreix adormit, a la vora de l’altar, un pit-roig, el recull i l’allibera a la llinda de l’església. I diuen que d’ençà de llavors, cada Nadal, sempre hi ha algú, entre els homes, que voldria saber si va viure de veres o només va somniar aquell Nadal de les salvatgines.

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me