La lliçó d’Obama

Fill d’una americana i d’un africà, Barack Obama, el 44è president dels Estats Units es va acomiadar de la presidència amb un emotiu discurs, pronunciat a Chicago. L’elecció no va ser casual. En aquesta ciutat, Obama va iniciar la seua carrera política com a senador i és on va pronunciar el seu primer discurs, després de guanyar les eleccions de 2008. A partir d’Abraham Lincoln, en la política americana els discursos són molt importants. I no només els dels presidents –que podeu llegir o escoltar a millercenter.org/president/speeches –, sinó també els de personatges com Martin Luther King o Steve Jobs. Com explicava el periodista Antoni Bassas, després de la seua experiència com a corresponsal al Estats Units, "als americans els entrenen a parlar en públic des de ben petits. Donen molta importància als discursos, a saber convèncer. El vot s'argumenta i després es guanya. "

Del darrer discurs d’Obama, s’han destacat una desena de frases clau, en la darrera de les quals diu a les seues filles (Malia i Sasha) que de tot el que ha fet en la vida, són el seu principal motiu d’orgull.  Encara que no formi part del seu discurs de comiat, a mi m’ha agradat especialment una reflexió compartida en aquests darrers dies pel president cessant –" Vull escriure una mica. Vull estar tranquil i no escoltar-me a a mi mateix parlant tant”–, perquè no és gens freqüent que un polític que ho ha tingut tot aspiri al silenci i a escoltar els altres. Des de la perspectiva d’una societat on la política esdevé sovint una professió o un privilegi vitalici, on el lideratge es confon amb una xerrameca incessant i una sobreexposició ridícula, no pot deixar de commoure’ns aquesta capacitat d’abandonar el poder, d’enretirar-se sense marxar, de situar-se en els marges sense desvincular-se del món. El polític francès Édouard Balladour ho veia així: “Cal que hi hagi seny, control de les emocions, una mica de noblesa de cor. Voler estar sempre en tot és una feblesa. Pitjor encara: és ridícul.”

Publicat a SEGRE el 23 de gener de 2017

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me