La gramàtica de la fantasia

Gianni Rodari va ser un escriptor, pedagog i periodista italià. Si no hagués mort l’any 1980, aquest mes d’octubre hauria fet 95 anys. Va començar a treballar com a mestre durant l’hivern del 37 al 38. Donava classes als fills d’un grup de jueus alemanys que van creure, durant uns mesos, que havien aconseguit escapar de les persecucions racials i vivien prop del Maggiore, un llac que és en part italià i en part suís.

 

Si sou mestres i vau passar pel reciclatge, després de la mort de Franco, o si heu estat alumnes o professors d’alguna d’aquelles escoles o d’aquelles aules “diferents”, que es regien per valors innovadors i no veien els seus alumnes com a càntirs de terrissa que havien d’ésser omplenats d’aigua, sinó que reservaven un espai per a la imaginació i la creativitat, en l’educació dels infants, segur que coneixeu l’univers Rodari o fins potser heu treballat amb la seua Gramàtica de la fantasia.

Rodari havia conegut bé el feixisme i l’esperit homogeneïtzador i submissiu que caracteritzava el seu sistema escolar.  Durant els anys 60 es va dedicar a recórrer escoles italianes i a través del contacte directe amb els nens, va aprendre i anotar tècniques i recursos per a la creativitat i perquè ells mateixos creessin les seues histories. Estava convençut del valor alliberador de la paraula; veia en la creativitat dels infants una força transformadora del món i com que era, a més, un demòcrata radical,  va adoptar la divisa “Tots els usos de la paraula per a tothom.”

En la societat actual, s’escriu poc i s’escriu malament, i no em refereixo tant a les incorreccions i les faltes d’ortografia, sinó a la pressa, la desorientació i les dificultats de trobar una veu pròpia, fins i tot per part de molts suposats artífexs de la paraula: professors, escriptors, periodistes…  Contar històries és una de les activitats més antigues i més característiques de l’espècie humana i –ves a saber– potser encara algú, avui mateix, podria recobrar les estratègies de Rodari per acostar aquesta capacitat màgica als infants… o als adults.

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me