La corrupció rampant

Tot i que darrerament han començat a passar coses estranyes a la Fiscalia i en l’entorn d’alguns als càrrecs policials, Espanya no és (encara) un país tan corrupte com perquè sigui possible subornar un policia de trànsit, un metge o un jutge, per exemple, però el nivell de putrescència institucional s’acosta a nivells preocupants. Segons un estudi del Baròmetre Global de la Corrupció d’Europa i Àsia Central, elaborat per Transparència Internacional, un 66% dels ciutadans

/ Pixabay

opina que la corrupció és un dels tres principals problemes de l’estat. Això suposa anar per davant de l’opinió pública de de Bulgària, Croàcia, Lituània o Bòsnia i Hercegovina. En números, Andalusia, Galícia, València i Madrid lideren el rànquing de casos de corrupció –Catalunya ocupa la cinquena posició— i PP, PSOE i Coalición Canaria són els partits que en tenen més, si es considera la proporció per milió d’habitants. En la introducció de l’estudi publicat pel Baròmetre Global, el cas Gürtel –que demostra que és perfectament possible que durant més de deu anys, un grup d’administracions públiques hagin estat intercanviant impunement contractes públics i requalificacions de terrenys per suborns—és citat com un exemple de manual de corrupció sistèmica, a nivell internacional. Malgrat les esperances del president del govern, aquesta situació no escamparà ni canviarà substancialment.

Si no es modifica el sistema de contractació pública, si no es penalitzen les empreses que paguen suborns (excloent-les, durant uns anys, de les adjudicacions), i si no es produeix un relleu massiu (generacional i social) en el perfil preponderant en la classe política, el següent pas podria ser l’extensió de les pràctiques corruptes al funcionariat o a la policia, com encara passa a Hongria i Romania. Si això s’esdevingués, la condició europea de l’estat espanyol passaria a ser, almenys en aquest camp, purament simbòlica i testimonial, i demostraria una capacitat titànica per dirigir-lo cap a un col.lapse històric.

Publicat a SEGRE el 7 de maig de 2017

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me