Infants en xarxa. A partir de quan?

Cada vegada que algú em pregunta a quina edat és recomanable que els infants disposin d’un mòbil intel.ligent, estic temptat de contestar que a la mateixa edat establerta per votar o conduir automòbils. Si no és possible, almenys ho endarreriria fins als 16 o els 14. Un smartphone serveix per a tantes coses i requereix tanta maduresa per gestionar-ne els riscos –fins i tot els més freqüents, com ara conduir fent-lo servir o posar-se alegrement en un grup de whatsapp de pares— que no n’hauríem de lliurar un a un menor, sense una fer una profunda reflexió. Això, en teoria, perquè després llegeixes que un de cada quatre nens (als 10 anys) o un de cada dos (als 11 anys) té mòbil amb accés a internet i et preguntes com hem arribat fins aquí. Si hi afegim que un 21% dels nens catalans ingressen en xarxes socials abans dels 10 anys –l’edat mínima legal són els 14–, arribarem a la conclusió  que tenim un problema o, almenys, que estem corrent un risc elevat.

Fa pocs anys, la policia i els psicòlegs recomanaven als pares que els nens o adolescents es connectessin a internet en companyia i en un lloc central de la casa. En l’actualitat, la generalització del mòbil connectat a la xarxa converteix aquesta recomanació en obsoleta i reclama una altra manera d’afrontar els riscos de la hiperconnexió. Ja he dit que sóc del parer d’endarrerir tant com es pugui la possessió del mòbil i de fer-ho amb condicions estrictament pactades. Els infants de set anys –els que abans féiem la Comunió i rebíem primer rellotge o l’estilogràfica– adquireixen ràpidament competències tecnològiques, però la maduresa necessària per gestionar xarxes o whatsapps no s’assoleix –ni de bon tros– tan aviat. Què podem fer, doncs? Almenys, pares i docents hauríem de ser conscients de la necessitat d’educar-los digitalment, i hauríem de ser més experts, a l’hora de fer-ho. Perquè això sigui possible, la societat i les institucions s’haurien de convéncer que la disponibilitat de temps familiar de qualitat és una de les eines educatives més importants i més desateses.

Publicat a SEGRE el 12 de febrer de 2018

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me