En David ve del dentista

Es comparteixen cada dia (a Facebook, a Instagram, en els grups de WhatsApp) fotos i videos de nadons d’allò més divertits. Segons una estadística realitzada en el Regne Unit, una parella humana pot arribar a penjar unes 1.500 fotos dels seus plançons, abans que facin cinc anys. Nadons i gatets constitueixen el contingut més tendre d’internet. Milions de persones han vist el cèlebre video David after dentist, on es pot veure com un nen de set anys contesta a les preguntes del seu pare, encara sota els efectes de l’anestèsia. Com que el video és del 2009, caldrà esperar a l’any 2020, quan el David en farà 18, per saber què en pensa, de la seua  involuntària popularitat. Tant pot ser que n’estigui encantat com que reaccioni com la jove austríaca de 18 anys (ho explica la revista Die Ganze Woche) que ha denunciat als seus pares per haver penjat a Facebook mig miler de fotos de la seua infantesa, a pesar que des dels 14 anys els demanava que les retiressin.

 

La primera ecografia, les trobades familiars, els viatges, les festes d’aniversari –la immensa majoria dels pares pengen fotos on es veuen els amiguets dels seus fills, sense demanar autorització als pares d’aquests– o el carnaval proporcionen material més que suficient per haver  fet àmpliament pública la vida d’un noi o d’una noia que acaben d’arribar als 14 anys.

En la pràctica, compartir sense massa restriccions l’àlbum familiar a través d’aplicacions gratuïtes (perquè són empreses comercials basades en la publicitat i en l’ús de les dades dels consumidors) resulta més aviat contradictori amb la tradicional recomanació de no parlar amb desconeguts (quan són petits) o la de no compartir segons quina informació, més endavant, quan comencen a usar internet o el mòbil. Cal que esperem que en David hi digui la seua?

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me